Institucions Electorals i Partits Polítics: Efectes i Tipologies

Institucions Electorals II: Gravetat Duvergeriana

La Gravetat Duvergeriana i els seus Efectes

La gravetat duvergeriana estableix que en els sistemes pluralistes (de majoria simple) l’electorat té tendència a votar estratègicament, la qual cosa afavoreix el bipartidisme; mentre que en sistemes de majoria absoluta i, especialment, en sistemes proporcionals, els votants tendeixen a votar menys estratègicament, afavorint doncs el multipartidisme. Riker creia que la primera de les afirmacions havia de ser considerada com la Llei de Duverger, mentre que la segona era la Hipòtesi de Duverger.

Efecte Estratègic en el Vot

L'efecte estratègic implica dos passos:

1. Primer, es posen en ordre tots els candidats segons les preferències.
2. Segon, se sospesen les possibilitats de guanyar que té cada candidat, precisament per evitar votar candidats que es preveu que obtinguin resultats dolents en les eleccions.

Efecte Mecànic de les Lleis Electorals

L’efecte mecànic de les lleis electorals és la “infrarepresentació sistemàtica dels ‘tercers’ partits”. D’acord amb aquest efecte, les lleis electorals redueixen el nombre de partits independentment de la manera com els vots estan distribuïts. En particular, és la permissivitat del sistema electoral el que redueix el nombre de partits que aconsegueixen un representant.

Efecte Psicològic: Comportament d'Elits i Votants

L'efecte psicològic és el canvi en el comportament tant per part dels votants com de les elits polítiques com a conseqüència de l’efecte mecànic de les lleis electorals.

• Sobre les elits polítiques: Els partits polítics canviaran els seus patrons de comportament d’acord amb les seves expectatives d’esdevenir viables. En particular, els sistemes electorals no permissius desencoratjaran els partits polítics a presentar candidats quan no tenen expectatives d’obtenir representació, mentre que al mateix temps generaran incentius a les elits polítiques per tal de buscar decisions més adequades al context polític.
• Sobre els votants: Aquests rebutjaran votar els partits que no tenen opcions d’esdevenir viables, i per tant acabaran donant suport al que consideren el més acceptable d’entre els partits que tenen expectatives d’esdevenir viables.

Així, mitjançant l’efecte psicològic en les elits polítiques, un partit polític s’espera que entri en competició (és a dir, presenti candidats) només quan tingui expectatives reals d’obtenir representació; en cas contrari, les elits polítiques del partit haurien d’escollir entre formar una coalició amb un altre partit per tal d’esdevenir viables o no competir. Tanmateix, quan les elits polítiques no anticipen l’efecte mecànic de les lleis electorals i decideixen entrar en competició, i sempre sota les premisses de les teories Duvergerianes, l’efecte psicològic en els votants –el que és conegut com a vot estratègic o, més popularment, com a vot útil– previndrà aquest partit d’obtenir cap representant. Els partits que no són capaços d’anticipar-se als constrenyiments de les lleis electorals seran penalitzats pels votants. Aquests rebutjaran votar el seu partit preferit com a conseqüència de les seves baixes expectatives electorals, i per tant votaran pel seu segon partit preferit o per l'alternativa menys inacceptable entre els partits que esperen esdevenir viables.

Conseqüències en el Nombre de Partits Polítics

Les conseqüències en el nombre de partits polítics són el que Cox anomena la màxima “capacitat de transport”. Per a tots els sistemes electorals, la màxima capacitat de transport de partits polítics –el nombre màxim de partits que poden mantenir-se donada una magnitud de districte determinada– és M+1, on M és la magnitud de districte. Això inclou tots els partits que s’espera que obtinguin representació més el primer perdedor. En l’inusual cas en què dos partits polítics estiguin competint per la segona posició en una lluita molt propera, es considerarà com a viable també el segon perdedor, en el que s’anomena un equilibri no-Duvergerià. Aquest equilibri tanmateix es resoldrà a mitjà i llarg termini, una vegada s’hagi pogut determinar quins dels dos partits té més suport electoral.

Quan només M+1 partits polítics entren en competició, el vot estratègic no és necessari. Però quan la coordinació falla i més d’M+1 partits entren en competició, s’espera vot estratègic: s'espera que els votants concentrin els seus vots en un màxim d’M+1 partits, evitant gastar el seu vot en candidats sense opcions factibles d’obtenir representació.

En conseqüència, els partits polítics només s’espera que entrin en competició quan tenen expectatives reals d’obtenir representació. Això significa que:

• En districtes uninominals escollits per majoria simple, s’espera que dos partits presentin candidatures.
• En sistemes uninominals per majoria absoluta i amb segona volta amb els dos primers guanyadors, s’espera que tres partits presentin candidats.
• Finalment, en els districtes multinominals escollits amb representació proporcional, un màxim de M+1 partits s’espera que es presentin.

Amb tot, a mesura que el nombre de representants escollits al districte incrementa, es fa més difícil determinar quins seran els partits viables i quins no.

Condicions per a la Gravetat Duvergeriana

La gravetat duvergeriana es dona sota dues condicions específiques:

1. En primer lloc, els partits que potencialment volen entrar han d’estar interessats en els resultats de les eleccions. Això és el que s’anomena racionalitat (o instrumentalitat) a curt termini. Igualment, els votants en el curt termini estan disposats a desertar del seu candidat preferit per votar una alternativa menys preferida però que es preveu que obtingui representació. Això significa que:
   1. Els votants no actuen en vistes a previsions llarg-terministes.
   2. Els votants no emeten vots expressius.

   En aquest context, les desviacions en el comportament de les elits polítiques i dels electors només es poden atribuir a un canvi en el suport als partits petits o a una reestructuració dels alineaments dels votants. Ambdues circumstàncies portaran a errors de coordinació, ja que els votants i les elits no poden anticipar en la primera elecció els efectes d’aquestes desviacions; tanmateix, atès que l’objectiu primari dels partits és aconseguir representació, i el dels votants és emetre el vot per un partit viable, no aconseguir obtenir representació de manera repetitiva portarà a les elits a deixar d’entrar en competició sols, i als votants a deixar de votar el partit. Així, en sistemes institucionalitzats on les preferències dels votants són relativament estables, s’assumeix que els partits prendran les seves decisions com un afer a curt termini.

2. En segon lloc, és també condició l’existència d’informació pública (o perfecta) sobre els candidats que es presenten i les seves expectatives electorals. S’entén com la situació en què les elits polítiques i els votants són capaços de distingir els partits que esdevindran viables i quins no.

Manca d'Informació Perfecta i les seves Causes

La manca d’informació perfecta pot ser conseqüència de dues situacions contextuals molt concretes:

1. En primer lloc, hi pot haver manca d’informació perfecta en les eleccions fundacionals. Les eleccions fundacionals estan caracteritzades per una manca d’informació perfecta, que genera incertesa sobre el nombre de partits que competeixen en les eleccions, sobre el suport electoral de cada partit, i sobre com les lleis electorals convertiran els vots en escons. Així, és probable que en aquestes eleccions les elits no es comportin d’acord amb la gravetat Duvergeriana, mentre que els votants desconeixeran quins són els partits amb més possibilitats d’obtenir representació, dificultant per tant la coordinació. De totes maneres, però, a mesura que vagin passant les eleccions la informació disponible augmentarà, permetent tant a les elits com als votants l’anticipació dels efectes mecànics de les lleis electorals.
2. En segon lloc, la manca d’informació perfecta pot ocórrer en democràcies amb sistemes poc institucionalitzats o amb sistemes de partits poc consolidats. En aquests casos les eleccions difícilment serveixen com a mecanismes informatius del passat i els votants estan poc informats sobre el posicionament i les expectatives dels candidats.

Partits i Sistemes de Partits: Funcions i Tipus

Es volen resoldre 3 problemes principals:

• Mobilització i Informació dels Electors

  Els candidats individuals han de competir en campanyes electorals que són costoses. Aquesta tasca pot tenir economies d’escala: l’eficiència de comunicació creix com més gran sigui el nombre de candidats dels quals es fa propaganda. Amb una mateixa organització i recursos es pot fer arribar la informació de molts candidats. Però també és possible considerar que existeixen deseconomies d’escala: la capacitat d’arribar al públic amb interessos locals ben definits disminueix. Els paquets d’informació són més fàcils de processar si els candidats formen part de grans grups que no es limiten a una circumscripció electoral. La informació és més fàcilment accessible. Per exemple, en el nivell de govern local els polítics surten guanyant si es presenten sota l’etiqueta d’un partit polític, però hi ha força casos en què la prioritat dels temes locals pot fer créixer els conflictes entre els polítics que aspiren als càrrecs a nivell local i els altres nivells. La relativament important quantitat de llistes independents de les eleccions locals a l'Estat espanyol reflectiria aquests incentius. Segurament, aquest avantatge ha crescut amb els mitjans de comunicació de masses i ha disminuït amb les TIC.

• Coordinació dels Candidats

  La necessitat de coordinar-se en l’elecció de candidats per fer front a les restriccions que imposen les lleis electorals. Els partits polítics serveixen per evitar que candidats que defensin unes mateixes polítiques i, per tant, intentin atreure el mateix tipus de votants no competeixin entre ells. Els partits intenten ser els monopolistes dins d’un segment de l’electorat. El lloc on es troba qui decideix quins candidats es presenten mesura la centralització d’un partit polític.

• Formació i Direcció de Polítiques Públiques

  La necessitat de coordinar-se i disminuir els costos de transacció en l’elaboració i la implementació de les polítiques públiques justifica l’existència d’acords estables en els parlaments i els governs que hauran de dirigir l’elaboració de regulacions i l’activitat de l’administració pública.

Tipus de Partits

• Partits de Notables

  Neixen en els parlaments per coordinar els notables locals. La base de les formacions era ideològica, però al mateix temps els notables tenien interessos locals importants, no necessitaven una maquinària electoral i tenien recursos, per tant, eren independents del centre i indisciplinats al parlament.

• Partits de Quadres

  Amb l’extensió del dret al sufragi, els partits de notables es convertien en partits de quadres, cohesionats en els parlaments, però amb poca estructura i baixa afiliació entre l’electorat. Els polítics són membres de les classes acomodades que fan servir els propis recursos per participar en la política. Aquesta és l’estructura característica dels partits conservadors i liberals europeus.

• Partits de Masses

  Van néixer fora dels parlaments a partir d’organitzacions preexistents a la societat civil: les esglésies i els sindicats. Van aprofitar l’ampliació del sufragi per afiliar membres que contribuïen amb recursos i amb el seu treball a la competència electoral.