Institucions i Construcció de la Unió Europea: Guia Completa

Institucions de la UE

Institucions de la UE

Parlament Europeu: format per 751 eurodiputats (composició de l’actual Parlament. Eleccions 2014) i presidit actualment per Martin Schulz. Representa els ciutadans i les ciutadanes europees. L’elecció es fa per sufragi universal i s’organitza per partits polítics. Té el poder legislatiu, és a dir, pot fer i reformar lleis, aprovar pressupostos. Organitza comissions per treballar i debatre temes concrets. Controla el Consell de la UE i la Comissió Europea.

Consell Europeu (no confondre amb el Consell de la UE, ni amb el Consell d’Europa – aquest últim no és un organisme de la UE): representa els estats membres. Constituït pels 28 caps d’Estat o de govern dels països membres i pel president de la Comissió Europea. Els ministres d’afers exteriors i un membre de la Comissió els hi donen assistència. S’encarrega de definir les orientacions polítiques i les prioritats generals de la UE. No té competències legislatives.

Consell de la Unió Europea: abans s’anomenava Consell de Ministres. Representa els governs dels estats membres. Format per un ministre de cada estat membre que varia segons el tema tractat. La presidència canvia cada sis mesos.

Comissió Europea: formada per 28 comissaris, un per cada país membre i presidida actualment per Jean Claude Junker. Poder executiu. Representa i defensa els interessos del conjunt de la UE i supervisa i aplica les polítiques comunitàries: Proposa noves legislacions al Parlament i al Consell, gestiona el pressupost de la UE i assigna fons per desenvolupar polítiques concretes. Fa complir la legislació de la UE, juntament amb el Tribunal de Justícia. Representa a la UE en l’escena internacional, negociant acords amb altres països.

Tribunal de Justícia: format per un jutge de cada país membre, renovat cada cinc anys. Garanteix el compliment de la legislació comunitària. Aten als ciutadans i les institucions que hi recorren.

Tribunal de Comptes: format per un membre de cada país de la UE (renovació cada sis anys). Controla el correcte finançament de les activitats, l’execució correcta del pressupost i fa auditories.

Banc Central Europeu: és un òrgan financer. Responsable de la política monetària europea.

La construcció de la UE

Després de la 2a Guerra Mundial, van sorgir diferents veus que reclamaven la construcció d’un espai comú entre els països d’Europa que posés fi definitivament als enfrontaments històrics entre estats. L’any 1950 Robert Schuman (Ministre d’Exteriors francès), a partir d’una idea de l’economista Jean Monet, va presentar la primera proposta de crear un organisme supraestatal (el Pla Schuman), amb capacitat de control, per damunt dels estats, de tota la producció de carbó i acer de França i de la RFA (República Federal d’Alemanya). L’any 1951 es crea la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) entre els països del BENELUX (Bèlgica, Holanda i Luxemburg), Itàlia, França i la RFA. A banda de complir l’objectiu d’evitar tensions entre França i Alemanya, l’acord va generar bons resultats econòmics. Tenia com a objectiu aconseguir la lliure competència en el mercat del carbó i de l’acer, per tal d’aconseguir preus més barats i assegurar-ne el subministrament. Finalment, al 1957 es signen els Tractats de Roma, que donaran lloc a la creació de dues organitzacions fonamentals per a la construcció europea: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i la CEEA (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica). Els tractats de Roma estableixen com a objectiu prioritari la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capital per tot el territori dels estats membres. Al 1991 es comença una ronda de negociacions per enfortir els nivells d’unitat i establir vincles polítics i socials més enllà de les relacions econòmiques. Així naixerà la Unió Europea (Tractat de Maastricht), al 1992. El nou tractat, que havia estat precedit per l’Acta Única Europea (1986), va modificar profundament la dinàmica comunitària, preparant el procés cap a una unió monetària i introduint elements d’unió política (ciutadania, polítiques comunes d’assumptes exteriors i interior). L’últim tractat significatiu ha estat el Tractat de Lisboa (2007). Va entrar en vigor al desembre de 2009 i tenia com a finalitat fer la UE més democràtica, eficient i amb major capacitat per a fer front als problemes mundials del s. XXI, com per exemple el canvi climàtic. Cal dir, que el tractat havia estat precedit al 2004 per un intent de ratificació d’una constitució europea que al final no va poder entrar en vigor al tenir en contra diferents parlaments europeus.

Punts claus del Tractat de Lisboa:

• Es fixa el nombre de diputats del Parlament en 750 més el president.
• El Consell Europeu (presidència de dos anys i mig no renovables) prendrà les decisions per majoria qualificada (doble majoria), qualsevol decisió ha de tenir el suport de com a mínim el 55% dels estats membres, que han de representar a un mínim del 65% de la població de la UE. Vincula directament l’elecció del President de la Comissió als resultats de les eleccions europees.
• La Comissió Europea: cada Estat membre té un comissari (en els tractats anteriors el seu nombre havia de ser inferior al nombre d’Estats). Introdueix una relació directa entre la presidència de la comissió i els resultats de les eleccions al Parlament Europeu.
• Es reforcen la importància de les regions dins de la Unió Europea, reconeixent la diversitat cultural i lingüística. Es reforça i amplia la Carta de Niça (2000) de drets fonamentals de la UE.
• Banc europeu d’inversions, comitè econòmic i social, comitè de les regions i defensor del poble europeu.

Les successives ampliacions:

• 1951-57: Països fundadors: França, la Rep. Federal Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg.
• 1973: La comunitat es va estendre pel nord, amb l’entrada de Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit.
• 1981-86: Ampliació pel sud amb la incorporació de Grècia, Portugal i Espanya.
• 1995: Entren Suècia, Finlàndia i Àustria.
• 2004: Major ampliació, amb la incorporació de les tres repúbliques bàltiques.
• 2007: Romania i Bulgària. El Consell Europeu va decidir que no tindran lloc ampliacions noves fins que la UE tingui la suficient capacitat d’absorció.

La unificació monetària: l’euro

Ja hem comentat que des de l’inici de la creació de la CEE (1957), els països membres van voler formar un mercat comú on intercanviar amb facilitat els seus productes. Quan el Tractat de Maastricht (1992) dóna pas a la UE, aquesta es marca com a objectiu la formació definitiva d’una unió econòmica i monetària (UEM), aconseguida amb la creació del Banc Central Europeu (1999). Bona part del camí ja s’havia fet amb l’eliminació dels drets duaners i les barreres a la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals. Sens dubte, la implantació d’una moneda única significava el pas més determinant per a la unificació econòmica i financera. Per tal de realitzar la transició cap a l’euro es van establir uns criteris de convergència:

• Taxa d’inflació: no podia superar en 1,5 punts (%) la mitjana de les taxes dels tres països de la UE amb inflació més baixa.
• Tipus d’interès a llarg termini: no podien superar en més de dos punts (%) la mitjana de les taxes dels tres països de la UE amb inflació més baixa.
• Dèficit pressupostari (dèficit públic): no podia superar el 3% del PIB.
• Deute Públic: no podia excedir el 60% del PIB.
• Tipus de canvi: calia haver estat sense tensions importants i dins dels marges de fluctuació del sistema monetari europeu, al menys durant 2 anys abans de l’examen d'entrada a la tercera etapa de la UEM.

La UEM es va desenvolupar en tres fases:

• Fase 1: de l’1 de juliol de 1990 al 31 de desembre de 1993: lliure circulació de capitals entre els Estats membres, reforç de la coordinació de les polítiques econòmiques i intensificació de la cooperació entre els bancs centrals.
• Fase 2: de l’1 de gener de 1994 al 31 de desembre de 1998: convergència de les polítiques econòmiques i monetàries dels Estats membres, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat de preus i unes finances públiques sanejades. Es creen l’Institut Monetari Europeu (IME) i posteriorment el Banc Central Europeu (BCE).
• Fase 3: des de l’1 de gener de 1999: fixació irrevocable dels tipus de canvi i introducció de la moneda única en els mercats de canvi i en els pagaments electrònics. Finalment, l’1 de gener de 2002 es va posar en circulació la nova moneda. Dinamarca, Regne Unit i Suècia van optar per no entrar a la zona euro (països que no tenen l’euro com a moneda. La seva política financera és regulada pel Banc Central Europeu).