Influències filosòfiques en Plató: Parmènides, Heràclit i Sòcrates

Influències filosòfiques en Plató

Parmènides: Com Parmènides, Plató defensa la superioritat del pensament que es fonamenta en la raó sobre el que està basat només en aparences canviants. Plató es pregunta també pel Ser, recollint la diferència entre el ser en si mateix (unitat, model o forma pura) i els ens (les coses diverses, canviants, corruptibles). La reflexió platònica converteix la identitat parmenídea entre ser i pensar, en la identitat entre ser i idea. La Idea és el ser en sentit pur. Però alhora, Plató va escriure un diàleg anomenat també "Parmènides" que incloïa una reconsideració i una crítica global de la Teoria de les Idees.

Heràclit: Com Heràclit, Plató accepta l'existència al món sensible, i postula una interpretació intel·ligible (mitjançant el Logos en l'un, les Idees en l'altre) de la realitat. Si Heràclit considerava que el logos és la unitat dels contraris, Plató defensa la unitat a través de l'existència de les Formes pures (idees). Plató afirma, com Heràclit, que sobre les coses sensibles en moviment constant no es fomenta la ciència. Defensa la relativitat del món físic per contrast amb el caire necessari de les Idees que permeten comprendre la realitat, donant-li una estructura i un ordre racional. Plató intenta solucionar la contraposició Heràclit-Parmènides dient que el món sensible és heraclitià (tot canvia) mentre que el món intel·ligible és parmenidià (les idees són, amb un valor absolut).

L'ànima és una entitat eterna (existeix abans que el cos i continua existint un cop es mori) i intel·ligible (no es pot conèixer a través dels sentits perquè és espiritual). És el principi vital que proporciona vida i moviment al cos.

Plató va agafar de Sòcrates, el pitagorisme i de l'orfisme la idea que el cos és la presó de l'ànima, i la mort l'alliberament de l'ànima. Com que l'ànima pertany al món intel·ligible coneix les idees, però quan cau al món sensible oblida la seva natura i el que coneix. Per això aprendre és recordar (reminiscència: recordar les idees de quan l'ànima estava al món intel·ligible).

Plató sintonitza amb la teoria maièutica de Sòcrates, però la supera amb el concepte d’ànima, ja que explica d’on prové el coneixement que hi ha al nostre interior. Com que l’ànima és eterna i el cos no, quan aquest es degrada passa d’un cos a un altre, i al llarg de moltes vides l’ànima recordarà la seva natura (autoconeixement) i desitjarà el retorn al seu lloc (realitat intel·ligible).

Plató explica la caiguda de l'ànima amb el mite del carro alat, pel qual el carro està impulsat per dos cavalls, un bo (blanc) i l'altre tot el contrari (negre). Aquest últim és atret pel món sensible (material) i desestabilitza el carro i fa caure l'ànima que es fon amb el cos i forma un vivent (home mortal).