Res Infinita, Cogitans i Extensa: La Metafísica de Descartes

Res Infinita

De la física i la metafísica cartesiana s'obté la necessitat d'una substància que no sigui finita. A aquesta substància no finita Descartes li dirà res infinita. Descartes parla de Déu i, a més, considera aquest Déu com a necessari lògicament en un univers com el que ens presenta, i el dedueix amb tot un seguit d'arguments. Déu serà la segona idea innata demostrada per Descartes en el seu experiment mental.

Primerament, utilitza l'argument gnoseològic, que consisteix a demostrar l'existència de Déu analitzant com tenim coneixement d'aquesta idea de Déu. Perquè tenim una idea de Déu, Déu existeix i ha d'existir perquè en tinc una idea. Una idea com la de Déu (la idea d'un ésser infinit, etern, perfecte i immutable) no és una idea com la d'un unicorn o un elefant. Les idees només poden ser de tres tipus: factícies, adventícies o innates, i tenim una idea de Déu. En el cas de la idea de Déu tot es complica, perquè ni la puc treure del món ni la puc haver construït jo. Aquesta idea de Déu ha de ser innata. No pot ser una idea adventícia perquè no tenim cap fet extern a nosaltres que sigui indéfinit, etern o perfecte. La idea de Déu no ens pot venir de fora de nosaltres. Tampoc pot ser una idea factícia perquè s'hauria de derivar d'una idea adventícia i acabem de veure que no és possible. Perquè la idea de Déu sigui innata, ha d'estar en la meva ment i no pot provenir de mi. Jo no puc haver produït una idea de perfecció i infinitud perquè jo mateix sóc imperfecte i finit.
Una segona demostració és més senzilla i no és nova. És el que anomenem l'argument cosmològic. Si jo existeixo i sóc finit, d'on ha sorgit la meva existència? Allò finit no pot sorgir o néixer per generació espontània del no-res. Ha d'existir per força una substància infinita que sigui causa d'ella mateixa i de tot allò altre que no és ella mateixa.
Una tercera demostració de l'existència de Déu és una variant del ja referit argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury. Déu existeix perquè el puc pensar i perquè el puc pensar perfecte i etern.

Per a Descartes és la raó universal. Si Déu és perfecte i benigne, no pot voler enganyar, no pot ser un “enganyador”. Les veritats clares i distintes per a la meva ment ho són perquè Déu garanteix la racionalitat del món. Si el meu enteniment procedeix de forma metòdica i accepta allò clar i distint, no s'equivoca perquè Déu falsa la hipòtesi del geni maligne. Déu garanteix la veritat i l'ordre racional del món. Primer, dona per evident l'existència de la res cogitans com una primera veritat innata clara i distinta. En segon lloc, procedeix a demostrar l'existència de Déu explicant les idees que té la res cogitans. La res infinita és una necessitat lògica per a la nostra ment. I, en tercer lloc, la res extensa (les coses materials, el món físic). El món físic ha d'existir. No hi ha cap geni maligne que em faci creure en un miratge.

Res Extensa

Tenim una substància pensant (res cogitans) que és evident i que, precisament pensant, demostra clarament la necessitat lògica de l'existència d'una substància infinita (res infinita) que doni sentit al pensament i eviti l'engany dels sentits i de la raó. Cal acceptar com a evident també la matèria. Si la substància és “allò que existeix en si mateix sense necessitar cap altra cosa per a existir”, cal acceptar un ordre material o físic de la realitat només a partir de l'existència de Déu. El meu pensament em demostra la meva existència com a substància mental. Però ha demostrat la necessitat de l'existència d'una substància infinita que garanteix la racionalitat i, a més, garanteix que els meus sentits no m’enganyen. Si percebo l'existència de qualsevol cosa fora de mi, és perquè existeix qualsevol cosa fora de mi, i això que existeix és material. Si la res cogitans tenia per atribut el pensament, les substàncies materials, les coses físiques, tindran per atribut l’extensió. Les coses són matèria amb forma concreta delimitada en l’espai (matèria entesa com res extensa).

Tres substàncies: res cogitans (pensament), res infinita i res extensa (extensió). La res cogitans i la res extensa són finites. Les dues poden estar unides, però són independents entre si. Entendre el funcionament de tota la naturalesa en un sentit mecànic és possible en termes de pura extensió.

Si res cogitans i res extensa són les dues substàncies del món i són diferents, heterogènies i estan separades, com expliquem la interacció del pensament sobre el cos en l'ésser humà?

Descartes afirma que el pensament i el cos s'uneixen en una glàndula situada en el cervell, la glàndula pineal.

El Mecanicisme

La res extensa és fonamentalment extensió i moviment. Prescindeix de consideracions finalistes en la seva explicació de la naturalesa i es limita a descriure un món en el qual predomina la causa eficient. L'avantatge del seu model és que, bàsicament, li permet fer allò que volia fer Galileu: matematitzar la naturalesa. Descartes ignora voluntàriament aquells aspectes de la naturalesa que responen a qüestions perceptives i redueix la matèria a qüestions conceptuals. Per fer-ho, la matèria es mesura i es tradueix a magnituds escalars quantificables en un valor fix, i el moviment, a magnituds vectorials. Una vegada convertida la matèria en magnitud, puc operar mentalment amb aquestes magnituds i establir relacions mentals entre elles.

Descartes pretén explicar la naturalesa com un mecanisme que obeeix unes lleis físiques fixes i eternes en un món en el qual no existeix el buit; la matèria actua per contacte d'unes parts sobre les altres, i una concatenació de causes i efectes pot explicar tot el que passa en el món natural a partir d'una causa primera. El món físic és com una immensa màquina en la qual tot funciona mecànicament. Déu és el responsable de posar la màquina en moviment, però, una vegada fet això, ja no és necessari.