La Industrialització Tèxtil Catalana: Orígens, Expansió i Reptes

Primera Industrialització Tèxtil a Catalunya

La Industrialització Tèxtil Catalana: Context

Durant el segon terç del segle XIX es va produir la Revolució Industrial. Les seves bases eren la revolució agrària i l'emergència d'una classe mitjana pagesa. Aquesta classe tenia la capacitat de demanda i havia donat lloc a un mercat interior, amb classes emprenedores que s'obrien a les innovacions econòmiques i tecnològiques.

Inicis de la Industrialització Tèxtil Catalana

La industrialització s'inicia a la dècada de 1830 gràcies a l'ús del cotó. Es basava en capitals familiars, molts d'ells procedents d'antics artesans, manufacturers i indians enriquits que tornaven de les colònies americanes. El 1832, el govern va prohibir la importació de cotó estranger. Aquesta mesura va beneficiar Catalunya i l'any següent es va fundar a Barcelona la fàbrica Bonaplata, la primera a Espanya accionada per la força del vapor (1833).

El 1844, un cop acabada la Primera Guerra Carlina, els empresaris van invertir en les seves empreses, impulsant la renovació tecnològica. Es va modernitzar el filat i es van introduir els telers mecànics, donant lloc a la fundació d'empreses destacades com L'Espanya Industrial.

Reptes i Limitacions de la Industrialització

La industrialització es va veure limitada per diversos problemes:

• Manca de matèries primeres (ferro i cotó) i fonts d'energia (carbó).
• Limitació del mercat (tant intern com extern).
• Deficient xarxa de comunicacions.
• Deficient sistema bancari i financer.

Vapors i Colònies Industrials: Evolució Energètica

Entre 1833 i 1860, la indústria tèxtil es basava principalment en la màquina de vapor, la qual cosa implicava l'ús intensiu del carbó. Els "vapors" (fàbriques de vapor) es van desenvolupar inicialment en ciutats litorals com el Barcelonès, el Maresme, el Garraf i el Vallès Occidental. La dependència del carbó va fer que les fàbriques s'instal·lessin prop dels ports.

Cap al 1860, es va arribar a la conclusió que el carbó del país era insuficient en volum i qualitat. El carbó s'havia d'importar del Regne Unit o d'Astúries, fet que encaria considerablement la producció.

A partir d'aleshores, es va començar a utilitzar l'energia hidràulica. Amb l'invent de la turbina, s'aconseguien molts beneficis i bons resultats. Això va configurar un nou model industrial, ja que les empreses es van traslladar als cursos alts dels rius, com el Llobregat, el Cardener, el Ter, el Freser i el Fluvià, donant lloc a les conegudes colònies industrials.

El Ferrocarril: Impuls i Obstacles

Per aconseguir un mercat integrat, calia una xarxa de comunicacions eficient. El mitjà que va revolucionar el transport va ser el ferrocarril. El 1844 es va iniciar la legislació ferroviària que, entre altres coses, establia una via més ampla que l'europea. Això es basava en el concepte que les locomotores per terreny muntanyós necessitarien un motor més potent i més ample.

Inicialment, el projecte no va tenir l'èxit esperat. L'any 1855, només s'havien construït uns pocs quilòmetres distribuïts en diversos trams curts. Els més importants eren: Barcelona-Mataró, Madrid-Aranjuez i Langreo-Gijón. Aquest retard en la construcció es devia a l'endarreriment econòmic del país.

La Llei dels Ferrocarrils, aprovada pel govern el 1855, va oferir incentius importants als inversors i va propiciar una primera fase de construcció de la xarxa ferroviària espanyola (1856-1866). Aquesta llei garantia un mínim de beneficis als inversors i facilitava la importació de material ferroviari.

Expansió de la Xarxa Ferroviària (1856-1866)

Durant aquest període, van entrar en funcionament uns 4.500 km de via, i el 1866 ja n'hi havia uns 5.000 km. Les principals companyies eren:

• Nord
• Madrid-Saragossa-Alacant (MSA)
• Ferrocarrils Andalusos

Aquestes eren majoritàriament de capital francès. De capital espanyol destacava la línia Barcelona-Saragossa-Pamplona. La planificació de la xarxa era radial, prioritzant la política i amb centre a Madrid.

Crisi i Represa de la Construcció (1866-1876)

Les expectatives de beneficis no es van complir; els ingressos no cobrien les despeses i els capitals invertits no es recuperaven. Això va provocar la fallida del sistema bancari, entre altres problemes econòmics, i va iniciar una crisi que pràcticament va aturar la construcció ferroviària.

Durant el decenni de 1866-1876, només es van construir uns 1.000 km de via. No obstant això, el 1875 es va reprendre amb força la construcció, impulsada principalment per dues grans companyies: la MSA (Madrid-Saragossa-Alacant) i la del Nord d'Espanya.