Industrialització: Problemes Socials i Condicions Laborals

Industrialització: Problemes Socials

Problemes Socials de la Industrialització

La industrialització va comportar canvis socials profunds. La burgesia i els obrers de les indústries cada vegada destacaven més i eren més nombrosos. Les penoses condicions de vida i laborals van ser una de les conseqüències més notables de la Revolució Industrial. Les denúncies per abusos i penúries van augmentar i van provocar l’aparició d’una consciència social que pretenia millorar les condicions de vida.

Formació de les Classes Obreres

Els obrers o proletaris eren un nou grup social. Quins eren els seus membres?

• Camperols, incapaços de mantenir-se després de la desaparició de les terres comunals. La mà d’obra que proporcionaven va deixar de ser necessària per culpa de l’aparició de les màquines en alguns sectors agrícoles.
• Empleats del sistema de treball a domicili, que van haver d’adaptar-se a les noves demandes de l’economia industrial.
• Artesans que venien dels gremis i dels tallers de les ciutats, els quals es van tancar.

La introducció de les màquines va originar la formació de la nova classe obrera. Abans, en la major part d’oficis calia saber teixir, tondre o fabricar calces i mitges. Cada ofici estava controlat pel gremi i havia de guardar el secret, només ho deien als que ingressaven. En canvi, les màquines només necessitaven mà d’obra barata i no especialitzada, per tant, el gremi es va enfonsar.

Condicions Laborals

Les condicions laborals eren molt dures, ja que l’únic objectiu de les empreses era treure el major benefici possible per damunt de qualsevol cosa. Durant el segle XIX, les condicions eren quasi iguals a tots els països industrialitzats:

• Llargues jornades laborals, des de la sortida del sol fins que es ponia.
• Disciplina estricta amb càstigs corporals o econòmics, depenent de l’empresa.
• Supressió del descans dominical i festiu.
• Acomiadaments freqüents i inexistència de pensions per malaltia o atur.
• Absència de drets laborals. La primera regulació del dret d’associació es va fer al Regne Unit.

Les condicions de les fàbriques eren molt més dures que el treball dels camperols. Durant l’hivern, les jornades eren més curtes; en canvi, a les fàbriques eren més llargues gràcies a l’enllumenat de gas. A les fàbriques tèxtils hi feia molta calor, hi havia molta humitat, poca llum i s’hi respirava molta pols de cotó. Els obrers tenien molts problemes de salut respiratoris.

Els estudis recents sobre l’organització de les fàbriques tèxtils demostren que la major part de la feina es feia en unitats familiars dins de la mateixa fàbrica, sota la disciplina familiar. Fins a la segona meitat del segle XIX no es van crear fàbriques grans on els treballadors no es coneixien entre ells.

La nova feina era mecànica, el ritme el marcava la màquina, rutinària. Els artesans tenien un sistema de mercat de qualitat, que els permetia promocionar-se si eren eficients. A les fàbriques, els obrers ni tenien drets ni tenien perspectives de millorar en el terreny laboral.

Treball Infantil i Femení

Abans de la Revolució Industrial, dones i nens treballaven al camp, al taller familiar o a casa. L’escolarització era una pràctica poc comuna; totes les cases necessitaven aviat mà d’obra infantil per tirar endavant. Així doncs, era un treball ocult confeccionar roba al petit taller domèstic o dedicar-se a altres feines, generalment agrícoles, on s’ocupava tota la família. En el mateix sostre podien viure famílies extenses.

Algunes feines estaven assignades a les dones; el sou era molt baix, i en el millor dels casos, el sou donava per completar l’economia familiar per sobreviure.

Gràcies a la industrialització, algunes dones van adquirir presència en els treballs. Poques dones van treballar a la siderúrgia, metal·lúrgia o als ports. El sector tèxtil estava ple de dones i treballaven les mateixes jornades que els homes, però el salari de les dones era molt més baix que el dels homes.

El treball infantil era molt important per a l’economia familiar i el consideraven convenient. Creien que el treball infantil era bo perquè els feia ser útils per a la societat, ajudaven a la família i maduraven abans.

Els nens i nenes feien jornades de 14 hores i, de vegades, de 16, i rebien un salari més baix que els adults. Anaven dos o tres anys a l’escola, el temps mínim per aprendre a llegir, escriure i tenir uns mínims coneixements.

Un nen podia produir quinze vegades més que un artesà.

La legislació protectora de la infància va ser escassa i es va aplicar sense interès. Al Regne Unit, el 1833 van prohibir als menors de 9 anys treballar, però no ho van complir fins al 1844. La situació dels treballadors infantils va començar a millorar. A Anglaterra, a mitjans del segle XIX, treballava més d’un terç de la població menor de 15 anys.

Debats sobre els Nivells de Vida

La situació passada i actual dels obrers és interessant per als estudiosos de la realitat britànica al segle XIX. Va ser especialment rellevant l’estudi que va fer Friedrich Engels titulat “La situació de la classe obrera a Anglaterra”, on explicava els penosos canvis de la industrialització sobre els obrers anglesos. Aquests informes permetien debatre si va millorar el nivell de vida dels obrers britànics o no.

Molts estudiosos creien que les penoses condicions de vida dels obrers industrials havien provocat un gran descens dels nivells de vida respecte de la situació dels camperols i els treballadors de gremis.

L’estudi que van fer sobre els salaris i l’evolució dels nivells de consum dels obrers va confirmar la idea. Aquest estudi va crear molta polèmica.

Les conclusions diuen que el nivell de vida va millorar al segle XVIII, però va durar poc a causa del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb França. Però, superada aquesta etapa, hi va haver una millora de la vida i el benestar d’altres capes socials.