Industrialització a Espanya i Catalunya al segle XIX

Industrialització i societat a Espanya i Catalunya al segle XIX

1. Creixement de la població i moviments migratoris

Al segle XIX la població espanyola es va incrementar en un 60%. Aquest augment demogràfic va ser degut a una disminució de la mortalitat i a un manteniment de la natalitat. El descens de la mortalitat a Espanya va ser menor que en altres països industrialitzats com a conseqüència principalment de les crisis de subsistència. Durant la segona meitat del segle XIX es va produir un increment significatiu dels processos migratoris per les escasses oportunitats de feina. D'una banda es va iniciar un èxode rural cap a les zones més industrialitzades de la Península, cosa que va comportar un creixement important de les ciutats i d'una altra banda cap a Amèrica Llatina. L'èxode rural va comportar un augment de la urbanització, que en el cas de Catalunya es va concentrar en els nous nuclis industrials com Barcelona, Sabadell, Manresa, Badalona, Mataró...

2. El desenvolupament de l'agricultura

La reforma agrària liberal, duta a terme pels progressistes a partir de 1837, va abolir el règim senyorial i va desamortitzar bona part de les propietats de l'església (1836) i dels ajuntaments (1855). D'aquesta manera, la terra es va transformar en propietat privada.

• Una part de la terra, adquirida pels burgesos i pagesos acomodats, va incrementar la producció. Però la major part va quedar en mans de sectors amb una mentalitat rendista.
• La majoria dels pagesos no van accedir a la propietat de la terra, i van continuar com a jornalers, o bé van emigrar cap a les zones urbanes.

En el conjunt d'Espanya, l'estructura de la propietat repartida excessivament en latifundis i minifundis, no va ajudar a millorar el nivell de vida dels pagesos. A Catalunya l'existència de contractes de conreu com l'emfiteusi, la rabassa morta i la masoveria donaven més estabilitat als pagesos. A més l'especialització viticola va anar en augment, sobretot gràcies a que els vins catalans van substituir els europeus per l'arribada de la fil·loxera a França. També van expandir-se el conreu dels fruits secs, la producció de suro i d'arròs. No obstant, Catalunya va ser deficitària en cereals.

3. Catalunya, la fàbrica d'Espanya

La indústria tèxtil catalana va ser el primer sector a mecanitzar-se i es van generalitzar els vapors. A partir de 1860 amb el fi d'aprofitar la força hidràulica van sorgir les colònies industrials. La industrialització espanyola es va caracteritzar per l'escassa capacitat de la població, la falta d'inversions, l'escassetat de fonts d'energia i una posició allunyada d'Espanya respecte dels nuclis més industrialitzats d'Europa. Davant de la competència estrangera Espanya va recórrer al proteccionisme.

La industrialització de les societats europees

4. El capitalisme industrial

El liberalisme econòmic va ser teoritzat per pensadors britànics del segle XVIII, entre els quals va destacar Adam Smith. Les seves bases són:

• El motor de l'economia és la recerca del màxim benefici.
• El mercat s'equilibra en funció de la relació entre l'oferta i la demanda.
• L'Estat no ha d'intervenir en l'economia.

El capitalisme industrial que va néixer a partir d'aquests principis, s'estructura com un sistema en el qual un grup social reduït, la burgesia, posseeix la propietat dels béns de producció, mentre que els treballadors, sense propietat, els lloguen a canvi d'un salari. Tres elements van consolidar decisivament el capitalisme industrial: els bancs, les societats anònimes i la borsa de valors. Durant el segle XIX la industrialització es va estendre a altres Estats d'Europa i del món. El procés no va ser regulat i va presentar grans diferències entre països i entre les seves regions respectives.

5. La segona fase de la industrialització

A finals del segle XIX es va desenvolupar una nova fase industrial, l'anomenada segona revolució industrial. En primer lloc es va produir un canvi energètic, noves fonts d'energia van desbancar el carbó:

• L'electricitat que es va aplicar a la indústria, els transports, les comunicacions, la il·luminació i l'oci.
• El petroli que va revolucionar els transports: van sorgir l'automòbil i l'aviació i es va aplicar a la navegació.

En segon lloc va suposar canvis en l'organització de la producció i es va desenvolupar la producció en sèrie (Taylorisme) que tindria el seu màxim exponent en la fàbrica d'automòbils Ford. En tercer lloc es va impulsar la concentració industrial, el principal objectiu del qual era restringir la competència. Els seus exemples van ser el càrtel, el trust, el hòlding i el monopoli.

6. Nova societat industrial

La industrialització va organitzar la societat en classes socials: la burgesia i el proletariat. Les seves diferències radicaven essencialment en la riquesa. La burgesia es va convertir en el grup hegemònic. Era la propietària de les indústries i els negocis, i el centre de la vida social. S'agrupaven en tres sectors: gran, mitjana i petita burgesia. El proletariat industrial era el sector social més nombrós i desafavorit. No tenia propietats, i es llogava a canvi d'un salari. Les seves condicions de vida i treball eren molt dures i les remuneracions insuficients obligaven a treballar dones i nens.

7. Els moviments socials: marxisme i anarquisme

Durant la primera meitat del segle XIX es va anar forjant la consciència de classe i els treballadors es van organitzar. Primer va sorgir el ludisme, contra les màquines i més endavant el sindicalisme, amb l'objectiu de millorar les condicions de treball dels obrers. Durant la segona meitat del segle XIX es van desenvolupar dues tendències de pensament que denunciaven les desigualtats creades pel sistema capitalista: el marxisme i l'anarquisme. El marxisme, liderat per Karl Marx, aspirava a una revolució obrera per destruir el capitalisme. Els obrers havien de formar un partit polític que un cop al poder, crearia un Estat obrer en el qual desapareixeria la propietat privada. Després s'hauria d'assolir la societat comunista, sense classes. L'anarquisme exaltava la llibertat individual, criticava la propietat privada, rebutjava tota forma d'autoritat i s'oposava a l'acció política. El seu objectiu era destruir l'Estat i crear una nova societat col·lectivista i igualitària. Es va dividir en dues línies, una favorable a l'acció violenta, i l'altre impulsora de l'anarcosindicalisme. L'internacionalisme va tenir dos moments destacats: la Primera Internacional, que va unir els marxistes, anarquistes i sindicalistes a nivell mundial, i la Segona Internacional que coordinava només els partits marxistes.