Industrialització a Espanya al Segle XIX: Un Procés Lent i Incomplet

La Revolució Industrial a Espanya al Segle XIX

Revolució Agrària Liberal

La revolució agrària liberal, impulsada pels progressistes, va suposar una nova concepció jurídica basada en la propietat privada enfront de la propietat feudal. Això va comportar:

1. Abolició dels senyorius i jurisdiccions: La conversió en propietat privada plena va afavorir els nobles. Els camperols, per reclamar la propietat, havien de presentar documents que no existien al món rural feudal, convertint-se en jornalers o arrendataris a curt termini.
2. Desvinculació i desamortitzacions (Mendizábal 1836, Madoz 1855): Van modificar la propietat territorial, creant una nova classe propietària, però frustrant la possibilitat de consolidar un sector important de mitjans i petits propietaris.

La superfície cultivada va augmentar de 10 a 16 milions d'hectàrees, eliminant les importacions de cereals i permetent sostenir el creixement de la població. Els cultius principals eren cereals, vinya, dacsa i creïlla, amb un declivi de la ramaderia ovina en favor de la porcina.

L'augment de la producció no es va basar en la productivitat, a causa de l'endarreriment agrícola espanyol, marcat per un medi natural poc favorable (clima, orografia, precipitació). La nova estructura de la propietat impedia als minifundistes del nord invertir en la millora de les seues explotacions, mentre que els latifundistes del sud no tenien interès en el cultiu directe. Els llauradors vivien prop de la subsistència, limitant el mercat interior i generant una gran conflictivitat al llarg de tot el segle.

Revolució Demogràfica

La població va passar de 10,5 milions a finals del segle XVIII a 15,6 milions el 1860 i a 18,5 milions el 1900, un increment proper al 75%. Les causes van ser la desaparició d'algunes epidèmies, la millora de la dieta i l'expansió de la dacsa i la creïlla.

No obstant això, va ser un dels creixements més baixos d'Europa a causa de la pobresa, les males collites, les males condicions sanitàries i el manteniment de malalties com el còlera, la tuberculosi o la febre groga, que provocaven taxes elevades de mortalitat, especialment infantil. L'esperança de vida el 1900 era de 34,8 anys, enfront dels 45 de França o Gran Bretanya.

Al segle XIX es va produir una decadència demogràfica de l'Espanya interior (excepte Madrid) i un creixement de Catalunya, València, Múrcia, Canàries i el País Basc. La població urbana va créixer de manera constant però lenta, destacant Madrid i Barcelona, on es van aprovar plans de reforma urbana.

L'augment de la població i les escasses oportunitats d'ocupació van obligar molts espanyols a emigrar. Des de Galícia, Astúries, Cantàbria, les Canàries i Catalunya van anar a Argentina, Mèxic, Cuba i el Brasil. Entre 1860 i 1900, més de 200.000 persones van emigrar, i entre 1900 i 1929, més d'un milió van marxar a les Amèriques.

Els Inicis de la Industrialització

Indústria Tèxtil a Catalunya

La indústria d'indianes a Catalunya va créixer ràpidament després de la Guerra del Francès, sustentada en el mercat interior. Les reformes liberals del progressisme i l'eliminació dels gremis van permetre una ràpida mecanització, convertint Catalunya en la fàbrica d'Espanya.

Les causes de la mecanització van ser l'escassetat de mà d'obra i l'abundància de capitals. Primer es va mecanitzar el filat i després el teixit. Els preus més baixos van estimular la demanda, que va augmentar per la protecció aranzelària i la substitució de la llana pel cotó.

Els problemes principals van ser:

1. L'escassetat de carbó, que va propiciar la proliferació de colònies industrials a la vora dels rius per aprofitar l'energia hidràulica.
2. La feblesa del mercat espanyol.

Els vapors van rebre protecció davant la competència estrangera. Després de la "fam de cotó" durant la Guerra de Secessió, a partir del 1874 es va iniciar una nova fase expansiva vinculada a la mecanització del teixit. No obstant això, la indústria cotonera catalana no va arrossegar el conjunt de la indústria espanyola cap a una industrialització global.

La Indústria Siderúrgica

La siderúrgia andalusa va aprofitar el ferro d'Ojén, però la falta de carbó de coc i l'ús de carbó vegetal van provocar la seua decadència. La hulla asturiana va substituir la indústria andalusa, encara que limitada per la mala qualitat del carbó local.

Biscaia posseïa mines de ferro i tradició en la ferreria. L'arribada del carbó de coc gal·lès va consolidar la indústria siderúrgica basca. L'exportació de ferro per coc va ser clau, reduint el cost del transport. L'empresa Vizcaya va construir diversos alts forns, i el 1882 es va crear Altos Hornos de Vizcaya. Es va instal·lar el primer convertidor Bessemer per produir acer, i al final de la dècada, el primer forn Martin-Siemens, que produïa acer de gran qualitat.

La industrialització a Espanya va ser lenta i incompleta. El predomini agrícola va consolidar una indústria agroalimentària (farinera a Saragossa, a València els beneficis dels cítrics van estimular el calçat, la fusta i la química). A Madrid, la tipografia i les editorials van tenir un paper important. La metal·lúrgia i la química van guanyar espais. La indústria del gas va ser important en el procés d'urbanització.

La Producció Minera

Entre 1874 i 1914 es va produir l'explotació massiva del subsòl espanyol. L'augment de la demanda de carbó, per la màquina de vapor i la siderúrgia, va consolidar la mineria a Astúries. La baixa qualitat del producte va ser pal·liada pel proteccionisme aranzelari.

El ferro basc, de gran qualitat i proper al mar, es va convertir en un producte per a l'exportació. La Llei de Mines va permetre l'explotació massiva dels jaciments miners espanyols (veritable desamortització) gràcies a les millores tècniques i els problemes de la Hisenda espanyola (concessions i vendes). Plom, coure, mercuri i zinc van ser explotats, moltes vegades per societats estrangeres que exportaven el producte sense cap benefici per a l'economia espanyola.

El Ferrocarril i el Mercat

La Llei General de Ferrocarrils (1855) va impulsar la construcció de la xarxa ferroviària, després dels primers trams Barcelona-Mataró (1848) i Madrid-Aranjuez (1851). Les etapes van ser:

1. Gran expansió i mobilització de capitals.
2. Crisi financera.
3. Nova etapa constructiva, continuada per la MZA i la del Nord.

Les característiques principals van ser:

1. Estructura radial de la xarxa.
2. Major ample de via.
3. Franquícia aranzelària per a les societats constructores.

El comerç va ser afavorit per la derogació dels gremis, la supressió dels impostos de pas i l'eliminació de les taxes sobre el comerç. La nova xarxa ferroviària va ser fonamental, però el comerç interior va patir per la manca de demanda.

El comerç exterior va créixer amb més força a la segona meitat de segle. S'importava cotó i carbó, i s'exportaven productes agraris, minerals i teixits de cotó. La pèrdua de les colònies va ser substituïda per França i Gran Bretanya.

Del lliurecanvisme es va passar a un proteccionisme defensat pel bloc de poder: productors de cereal castellans, industrials catalans, siderúrgics bascos i el sector del carbó asturià.

En resum, l'esforç de liberalització va ser insuficient. La inestabilitat institucional, l'endarreriment agrari, la manca de reforma fiscal, la forta acumulació per sectors improductius i la manca de recursos naturals van dificultar la industrialització.

Fins a 60 caràcters