Industrialització a Espanya al segle XIX: Ferrocarril i Siderometal·lúrgia

La construcció de la xarxa ferroviària a Espanya al segle XIX

Importància de les comunicacions i el transport

La construcció d'una xarxa de comunicacions i de transports interiors era fonamental per abastir el cost de l'intercanvi de mercaderies i per posar les bases d'un mercat integrat. El ferrocarril va ser el mitjà que va revolucionar el transport interior. El 1844 s'inicia una legislació ferroviària que establia una amplada de via superior a la d'Europa. Aquesta legislació va estimular la inversió d'alguns capitals autòctons, però no va tenir l'èxit esperat. L'any 1855 només s'havien construït uns pocs quilòmetres distribuïts en diversos trams curts. Els més importants: Barcelona - Mataró, Madrid - Aranjuez i Langreo - Gijón.

La Llei de Ferrocarrils de 1855

Durant el Bienni Progressista, el govern va aprovar la Llei de Ferrocarrils (1855), que oferia incentius importants als inversors i va propiciar una primera fase de construcció de la xarxa ferroviària espanyola. La llei facilitava la formació de societats anònimes i va provocar una gran inversió de capitals espanyols i estrangers. L'aportació de capitals estrangers (sobretot francesos) va ser decisiva, ja que els inversors van aconseguir grans beneficis gràcies a les subvencions que rebien per les seves inversions i per la possibilitat que els oferia la legislació espanyola per introduir els seus productes siderúrgics.

Entre 1856 i 1866 van entrar en funcionament 4.500 km de via. Les principals companyies eren de capital francès, tot i que també n'hi havia de capital espanyol.

Crisi i represa de la construcció

L'any 1866 es comprova que les expectatives de beneficis no es complien, de manera que els ingressos no cobrien les despeses i els capitals invertits no es recuperaven. La fallida del sistema bancari, combinada amb altres problemes econòmics, va provocar l'inici d'una crisi econòmica que pràcticament va paralitzar la construcció ferroviària.

La construcció de vies ferroviàries es reprèn amb força a partir del 1875. La Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (MSA) i la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (dues companyies amb majoria de capital estranger) controlaven les dues terceres parts de la xarxa ferroviària espanyola.

La siderometal·lúrgia a Espanya al segle XIX

Primers intents d'industrialització

Els primers intents d'organitzar una indústria moderna es van donar en el sector de la siderúrgia, ja que a partir del 1830 va créixer la demanda de ferro per a la mecanització del camp i del tèxtil, la construcció de ponts i obres d'enginyeria, i la substitució de vaixells de fusta per vaixells de ferro. La localització d'aquesta indústria estava molt condicionada per les primeres matèries que necessitava: carbó i ferro.

Nuclis de desenvolupament siderúrgic

Durant el segle XIX es van succeir tres nuclis de desenvolupament siderúrgic:

• Màlaga (1832): Utilitzaven les mines de ferro locals i el carbó vegetal aconseguit a partir de llenya. Eren poc competitius, ja que l'escassetat i el poc poder calorífic del carbó n'enferien la producció.
• Astúries (1860): El carbó mineral, de més poder calorífic, permetia abaratir el cost de la producció de ferro. El 1868 gairebé la meitat de la producció de ferro es concentrava a Astúries. No obstant això, els costos de producció eren elevats i la producció poc competitiva.
• Biscaia: Els industrials exportaven ferro d'excel·lent qualitat de les mines basques al Regne Unit. Això va facilitar la creació d'una potent indústria siderometal·lúrgica al País Basc.

Dificultats i ajuts estatals

La producció siderometal·lúrgica espanyola era poc competitiva. Per sobreviure, va caldre l'ajut estatal i l'adopció de mesures proteccionistes. Les construccions mecàniques no podien competir amb les estrangeres, però les construccions metàl·liques s'elaboraven a Espanya. Al segle XIX es consolida la construcció naval.

La indústria siderometal·lúrgica a Catalunya no s'implanta de forma sòlida per la manca de ferro i de carbó. El 1855 es va fundar a Barcelona La Maquinista Terrestre i Marítima. A finals del segle XIX, la indústria metal·lúrgica va assolir la tecnologia necessària per assumir la producció de construccions mecàniques. El 1882 es fabrica el primer vagó d'elaboració autòctona i la primera locomotora.

Les dificultats de la industrialització a Espanya

Altres sectors i zones industrials

Altres sectors que cal destacar són la indústria química, alimentària i tradicional. En el conjunt de l'Estat, Catalunya i el País Basc van ser les úniques zones que van experimentar un procés d'industrialització.

Raons del fracàs de la industrialització

Les raons del fracàs de la industrialització a Espanya són diverses:

• Agricultura endarrerida i poc rendible amb molts pagesos amb pocs recursos i un poder adquisitiu molt reduït.
• Inexistència d'un mercat interior integrat a causa de l'endarreriment agrícola i de la manca d'una xarxa de transports i comunicacions.
• Manca de capitals per invertir en la indústria, ja que els que tenien diners preferien invertir en la compra de terres.