Industrialització i Economia a Espanya al Segle XIX

Estructura Industrial d'Espanya

La Indústria Siderúrgica

La demanda de nous objectes, eines i màquines va impulsar la moderna indústria siderúrgica. Els primers alts forns van establir-se a Màlaga el 1832, basats en el carbó vegetal. Als anys seixanta van destacar-se els asturians, que aprofitaven el carbó de la zona.

El 1882 va aparèixer el primer alt forn de nova tecnologia a Biscaia, beneficiari del ferro basc i del coc anglès. La siderúrgia basca va dominar el mercat espanyol. Els guanys van permetre desenvolupar la indústria de béns d'equipament i una sòlida base financera amb grans bancs.

La Lenta Expansió Industrial

Espanya va patir un fort retard industrial al llarg del segle XIX. Arran de la introducció de l'electricitat i el petroli es va superar una gran dificultat: la manca de fonts d'energia abundants i econòmiques.

Al marge del País Basc (siderúrgia) i Catalunya (tèxtil), el sector predominant a la indústria espanyola fou l'agroalimentari. A Madrid es van desenvolupar les arts gràfiques. Els sectors metal·lúrgic i químic van créixer molt a poc a poc i cap a finals de segle.

La Producció Minera

La demanda de minerals va augmentar amb els intents industrialitzadors, avançant les tècniques d'explotació. El carbó asturià havia de ser protegit de la competència, però el ferro biscaí s'exportava per la seva qualitat.

La Llei de Mines de 1868, en part per la necessitat de millorar la hisenda pública després de la crisi financera del moment, va impulsar una desamortització del subsòl. Un bon nombre d'explotacions mineres, fins aleshores propietat de l'Estat, van passar a mans d'empreses estrangeres (en propietat o en concessió), que disposaven de més capitals i mitjans tècnics.

Jaciments destacats:

• Mercuri a Almadén (Ciudad Real)
• Plom a Linares i La Carolina (Jaén)
• Coure a Riotinto (Huelva)
• Zinc a Reocín (Cantàbria)
• Sals i potasses a Súria i Cardona

Ni l'exportació ni l'augment de concessions van exercir gaire efecte d'arrossegament per a l'economia.

El Ferrocarril i el Mercat Interior

La primera línia fou Barcelona-Mataró (1848). El 1851 es va obrir la Madrid-Aranjuez.

La Llei General de Ferrocarrils del 1855 va impulsar la construcció de noves línies mitjançant la concessió d'ajuts i subvencions. De 1856 a 1866 es van construir 5000 km de via. Les altes inversions requerides van ser assumides bàsicament per societats estrangeres.

Les línies van ser poc rendibles per manca de planificació. No es va afavorir la siderúrgia nacional, ja que s'importaven els materials gràcies a una franquícia aranzelària. La superior amplada de la via espanyola i el traçat radial van dificultar les relacions amb altres mercats i entre les regions. És dubtós que el país pels seus propis mitjans hagués pogut construir una xarxa extensa de ferrocarril. Tanmateix, s'ha considerat la gran ocasió perduda per a la industrialització. En positiu, tanmateix, la xarxa va servir per articular uns transports més eficaços i el mercat interior.

Entre 1815 i 1850 el comerç va créixer lentament. A partir de mitjans de segle ho va fer més fortament amb més intercanvis internacionals. Els mercats colonials van ser substituïts pel francès i britànic (més de la meitat de la demanda total). Els productes venuts eren sobretot agraris.

Els productes manufacturats catalans, el blat castellà, el carbó asturià, la siderúrgia basca, etc., van necessitar la protecció aranzelària. El proteccionisme a ultrança va ser la política habitual a partir de 1874. El proteccionisme va permetre consolidar activitats no competitives en el mercat internacional, però hi ha molts més factors per explicar l'endarreriment industrial espanyol. A banda de la política aranzelària, l'Estat va intervenir en l'economia per reduir els riscos de les inversions privades mitjançant exempcions fiscals, primes, etc. Va ser cabdal per estimular la construcció naval, l'aeronàutica, etc.

Hisenda, Banca i Sistema Financer

El 1845 es va impulsar una reforma fiscal amb impostos directes sobre la base de la igualtat, però limitada a efectes recaptatoris perquè no afectava les rendes personals. La Hisenda va patir un dèficit crònic. L'Estat va haver de finançar-se amb crèdits exteriors, concessions i, sobretot, amb l'emissió de deute públic. En ocasions, la impossibilitat de tornar els diners el va obligar a declarar-se en fallida, perpetuant el problema financer.

El sistema financer espanyol es va consolidar al segle XIX a l'entorn de diverses entitats privades, bancs i societats creditícies que, en algun cas, han subsistit fins als nostres dies. Tot i així, no eren prou poderoses per poder finançar la modernització que necessitava el país. També es van afermar les borses de Madrid i Barcelona.