Industrialització i Desenvolupament Econòmic a Espanya (1850-1914)

La Lenta Expansió Industrial a Espanya

Catalunya i el País Basc havien desenvolupat una indústria basada en la producció tèxtil i siderúrgica. El predomini agrícola va donar un paper rellevant a la indústria agroalimentària. A València, els beneficis pel desenvolupament d'una agricultura d'exportació van estimular la creació d'indústries. A Aragó, la baixada del tèxtil tradicional va donar lloc a la creació d'una indústria farinera. Madrid va iniciar un dinamisme industrial amb la indústria tipogràfica editorial.

Sectors com el metal·lúrgic i el químic van guanyar terreny amb el pas del segle. La indústria del gas es va estendre per Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i Sevilla. També va créixer la indústria química, que produïa àcid sulfúric, potassa i sosa per al consum d'altres indústries, i explosius per a la mineria.

La Producció Minera: Explotació i Exportació

Entre 1874 i 1914 va tenir lloc l'explotació dels jaciments miners espanyols.

Ferro i Carbó: Motors de la Mineria

L'augment de la demanda de carbó va ser afavorida per la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. A Astúries, la mineria del carbó va assolir un gran desenvolupament a causa de l'abundància de recursos i la facilitat d'accedir al transport marítim.

La mineria del ferro va tenir una expansió a partir de la difusió del convertidor Bessemer, que requeria un mineral sense fòsfor, característica del mineral biscaí. La major part de la producció es va destinar a l'exportació, cosa que va fer d'Espanya el principal proveïdor de ferro d'Europa.

La Desamortització del Subsòl i l'Expansió Minera

La Llei de Mines de 1868 va suposar la fi d'una rígida reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector, que va iniciar l'explotació massiva dels jaciments espanyols.

L'expansió de la producció minera s'explica per tres factors clau:

• L'augment de la demanda internacional.
• Els avenços en les tècniques d'explotació.
• L'endeutament crònic de la Hisenda espanyola.

Entre 1870 i 1913, l'explotació dels jaciments miners va créixer molt. Van ser importants els de plom, coure (que van arribar a encapçalar la producció mundial), mercuri i zinc. La major part es va exportar. L'extracció d'aquests recursos, però, no va tenir gaires efectes positius interns, ja que la majoria eren explotats per societats estrangeres.

La Construcció del Ferrocarril a Espanya

La xarxa ferroviària a Espanya es va iniciar el 1855 amb l'aprovació de la Llei General de Ferrocarrils.

Etapes de la Construcció del Traçat Ferroviari

1. Primera gran expansió (1855-1866): Va suposar una mobilització de capitals molt superior a qualsevol altra iniciativa econòmica del segle XIX. Es van construir més de 5.000 km de via.
2. Crisi i paralització (1866 en endavant): La crisi financera del 1866 va suposar un període de paralització de la construcció davant l'evidència de l'escassa rendibilitat de les inversions ferroviàries. Els ferrocarrils produïen beneficis escassos i el valor de les accions ferroviàries es va enfonsar.
3. Nova etapa constructiva (a partir de 1873): Es va iniciar una nova etapa constructiva, completant el traçat de la xarxa paralitzada.

Efectes del Ferrocarril sobre l'Economia Espanyola

La Llei de 1855 va consolidar una estructura radial de la xarxa amb centre a Madrid, cosa que va dificultar les comunicacions entre les zones més industrials i dinàmiques. A més, es va fixar una amplada de via superior a l'europea amb la intenció d'augmentar la grandària de les calderes i la potència de les locomotores, fet que obstaculitzava els intercanvis europeus.

La llei va autoritzar les companyies constructores, majoritàriament estrangeres, a importar lliures d'aranzels duaners tots els materials necessaris. Això es considera una oportunitat perduda per al creixement industrial espanyol. L'Estat va subvencionar les companyies (majoritàriament estrangeres) per quilòmetre de via construït, cosa que va donar lloc a traçats irracionals.

L'Augment del Comerç Exterior Espanyol

Es diferencien dues etapes en el comerç exterior:

• Primera etapa (1815-1850): De poc creixement, però constant. Les exportacions més importants eren l'oli i el vi, i les importacions, de lli i cotó.
• Segona etapa (1850-1900): De major creixement a causa de l'expansió del comerç internacional. Cap a finals de segle, el cotó en floca i el carbó es van convertir en les dues importacions principals. En les exportacions, els minerals es van sumar als productes agraris, així com els teixits de cotó.

A causa de les pèrdues colonials americanes, les relacions comercials exteriors van quedar afectades, però Espanya es va vincular comercialment amb França i Gran Bretanya, cosa que va augmentar la demanda per als productes espanyols.