Industrialització a Catalunya i Espanya (S. XIX)

La Indústria Tèxtil Catalana

La industrialització tèxtil a Catalunya va començar al voltant de 1830, gràcies a la disponibilitat del cotó com a matèria primera i basada fonamentalment en capitals familiars. El 1832, el govern va prohibir la importació de manufactures de cotó estrangeres. La fàbrica Bonaplata (1833) va ser la primera accionada per vapor. El 1844 va començar l'embranzida definitiva de la indústria tèxtil. Els industrials reinvertien part dels beneficis en les empreses, la qual cosa va comportar una renovació tecnològica, amb la modernització del filat i la introducció dels telers mecànics.

Alguns dels problemes que van limitar la industrialització van ser la manca de fonts d'energia i matèries primeres, la limitació del mercat (proteccionisme econòmic, aranzel), les deficiències de la xarxa de comunicacions, la manca d'un sistema financer i bancari desenvolupat (crisi econòmica de 1866) i la crisi econòmica de 1862, que va propiciar la recuperació de la indústria de la llana.

Vapors i Colònies Industrials

Entre 1833 i 1860, la industrialització tèxtil es va basar en la màquina de vapor, que implicava utilitzar el carbó. Els vapors es van desenvolupar a ciutats litorals. La dependència del carbó va fer que les fàbriques es posessin a prop dels ports. El 1860 el carbó autòcton era insuficient i s'havia d'importar, la qual cosa encaria la producció.

A partir de 1860, les noves fàbriques van començar a usar l'energia hidràulica (turbina). La utilització de l'aigua va propiciar l'aparició de les colònies industrials, esteses pels cursos alts dels rius. Aquests eren poblats de nova creació. La seva estructura típica incloïa: resclosa (per acumular aigua), canal de derivació (desviava l'aigua cap a la fàbrica), salt artificial (feia moure les turbines) i abocador (per desguassar les aigües), a més d'església, escola, economat, escorxador, taverna i habitatges obrers.

Construcció de la Xarxa Ferroviària

La construcció d'una xarxa ferroviària era necessària per abaratir el cost de l'intercanvi de mercaderies i posar les bases d'un mercat integrat. El 1844 es va iniciar la legislació ferroviària. Durant el bienni progressista, el 1855, es va aprovar la Llei del Ferrocarril, que va propiciar una primera fase de construcció de la xarxa ferroviària (1856-1866). La llei facilitava la formació de societats anònimes ferroviàries, garantia beneficis als inversors i facilitava la importació de material ferroviari. Tant espanyols com estrangers hi van invertir molt capital.

La disposició radial (centrada a Madrid) no afavoria una bona comunicació amb les zones de la perifèria (més poblades i dinàmiques comercialment i industrialment). El 1866, les expectatives de beneficis no es van complir, i la fallida del sistema bancari va iniciar una crisi econòmica que va suposar una paralització de la construcció ferroviària.

Sistemes de Transport Alternatius

A Espanya, el 1840, es va iniciar la construcció de carreteres. A Catalunya, la xarxa viària estava en mal estat i era insuficient, i la comunicació amb la resta d'Espanya era precària. El transport marítim, fins al 1860, va ser més important que el ferrocarril, i es van substituir els vaixells de vela pels de vapor. Els ports més importants van ser el de Barcelona i el de Bilbao.

Siderometal·lúrgia

El 1830 va créixer la demanda de ferro, ja que es va mecanitzar el camp i el tèxtil, i es van construir diverses xarxes de comunicació. La seva localització estava condicionada per la disponibilitat de carbó i ferro. Els primers alts forns es van instal·lar a Màlaga (1832), i utilitzaven mines de ferro locals i carbó vegetal. El 1860, el predomini va passar a Astúries (pel carbó mineral, més eficient) per abaratir la producció de ferro. La siderometal·lúrgia es va desenvolupar també a països estrangers (Segona Revolució Industrial).

Finalment, el domini es va traslladar a Biscaia (amb grans reserves de ferro de bona qualitat), on es va fer possible l'exportació a canvi de carbó gal·lès, la qual cosa va permetre la creació d'una potent indústria siderometal·lúrgica. Tot i això, va necessitar ajuda estatal per sobreviure. A Catalunya no es va implantar per manca de ferro i carbó.

Mineria

La mineria es va desenvolupar poc fins a la legislació minera de 1868, a causa de la manca de capital, coneixement tècnic i el reduït desenvolupament econòmic. Entre 1868 i 1869, les mines van ser liberalitzades, permetent que les companyies privades poguessin extreure minerals. Això va provocar un període d'esplendor (Espanya va ser un dels principals països productors de minerals del món). El sector només va poder subsistir gràcies a la legislació de 1891.

Altres Sectors Industrials

Altres sectors industrials que van sorgir van ser la indústria química (adobs per a l'agricultura), la indústria alimentària (farinera i vitivinícola) i la indústria tradicional (vidre, ceràmica, calçat...). Catalunya i el País Basc van ser les úniques zones que van experimentar un procés d'industrialització.

El fracàs de la industrialització a la resta d'Espanya va venir donat per una agricultura endarrerida, amb molts pagesos amb pocs recursos i un poder adquisitiu molt reduït. També hi va influir la inexistència d'un mercat interior integrat i la manca de capitals.

Condicions de Vida i Treball

La industrialització va comportar l'aparició del proletariat industrial. Les condicions socials i laborals eren molt precàries: salaris baixos, jornades de treball molt llargues, condicions de treball dures, insalubritat de les fàbriques, manca de previsió social i habitatges deficients. A més, hi havia discriminació vers les dones i treball infantil.

Els Sindicats

Els treballadors van prendre consciència de classe i es van organitzar en sindicats. El moviment obrer va començar amb el ludisme, que s'oposava a les màquines (considerades competència deslleial a la mà d'obra humana). Alguns esdeveniments importants van ser la destrucció de la fàbrica Bonaplata (1835) i la destrucció de les selfactines (filadores mecàniques) el 1854.

L'associacionisme obrer va començar el 1830, amb un caràcter resistencialista, en contra de les condicions laborals precàries. La primera societat obrera va ser l'Associació de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó, creada el 1840. Aquestes associacions van tenir dificultats, ja que el liberalisme negava el dret dels treballadors a organitzar-se (es prenien repressions, com ara l'acomiadament de treballadors considerats conflictius). Els sindicats estaven inspirats en els gremis, s'organitzaven per oficis (això comportava l'existència de diferents sindicats dins d'una mateixa fàbrica) i eren entitats d'ajuda mútua (les cotitzacions dels afiliats es guardaven per ajudar els companys amb problemes).

A partir d'aquí es van generar altres tipus d'organitzacions, com ara els Cors de Clavé, els ateneus i les escoles obreres, i la premsa obrera. En principi, es van definir com a corporatives i apolítiques, però es van decantar cap al republicanisme federal. Van tenir una vida discontínua, que depenia dels canvis polítics: els moderats els reprimien, mentre que els progressistes eren més permissius (1840-1843 i 1854-1856). Finalment, durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), van viure el seu moment de màxim apogeu.