Incendis forestals a Catalunya: causes, prevenció i gestió sostenible

Causes i prevenció dels incendis forestals

1 Els incendis forestals a Catalunya tenen un origen majoritàriament humà, ja sigui per negligències (com burilles, cremes agrícoles mal controlades o activitats recreatives) o per incendis intencionats. Aquest risc s’ha vist agreujat pel canvi climàtic, que provoca un augment de les temperatures, onades de calor més freqüents i sequeres prolongades, fet que incrementa la sequedat de la massa forestal i la vulnerabilitat dels ecosistemes. A més, l’abandonament del medi rural ha comportat una acumulació de biomassa al sotabosc, que actua com a combustible i facilita la propagació del foc. La creixent interfície urbà–forestal, resultat del creixement urbà dispers, també augmenta la probabilitat d’ignicions. Per evitar-los, cal aplicar una gestió forestal sostenible basada en la reducció del combustible vegetal mitjançant la neteja del sotabosc i la creació de franges de protecció. Igualment, és fonamental reforçar la prevenció a través de l’educació ambiental i la sensibilització de la població sobre conductes de risc. Finalment, una adequada ordenació del territori i la millora dels sistemes de vigilància i resposta ràpida permeten reduir l’impacte dels incendis i avançar cap a un model de desenvolupament sostenible que protegeixi els ecosistemes forestals.

• Mesures clau: neteja del sotabosc, creació de franges de protecció i reducció de biomassa.
• Prevenció social: educació ambiental i sensibilització sobre conductes de risc.
• Gestió i vigilància: ordenació del territori, vigilància i resposta ràpida.

Distribució dels incendis per comarques

2 A partir del mapa s’observa que diverses comarques del litoral i prelitoral, així com algunes de l’interior, presenten un nombre elevat d’incendis forestals. Aquest patró s’explica, d’una banda, per la forta pressió humana en zones amb elevada densitat de població i presència de la interfície urbà–forestal, que incrementa el risc d’ignicions per activitats quotidianes. D’altra banda, són territoris amb condicions climàtiques pròpies del clima mediterrani, caracteritzat per estius secs i calorosos, que afavoreixen la propagació del foc. També hi influeix l’abandonament de l’activitat agrària i forestal, que comporta una major acumulació de biomassa i, per tant, una major vulnerabilitat dels ecosistemes davant els incendis. Tot plegat s’emmarca en la crisi ecològica global, intensificada pel canvi climàtic.

Causes naturals i humanes: un matís necessari

3 L’afirmació que tots els incendis forestals són causats per negligències o són intencionats i que s’inicien prop de les àrees urbanes és parcialment falsa. Tot i que una gran part dels incendis té un origen humà i sovint es produeix en zones properes a nuclis habitats, també existeixen causes naturals, com els llamps, especialment en episodis de tempestes seques. A més, els incendis poden iniciar-se en zones rurals o forestals allunyades d’àrees urbanes, on la combinació de sequera, acumulació de biomassa i altes temperatures afavoreix l’inici i la propagació del foc. En aquest sentit, el canvi climàtic actua com a factor multiplicador del risc, fet que reforça la necessitat d’aplicar polítiques de prevenció i gestió forestal en el marc del desenvolupament sostenible.

COP i l’origen del desenvolupament sostenible

El concepte de desenvolupament sostenible es va promoure per primera vegada a l’Informe Brundtland de 1987, que va establir la necessitat d’equilibrar el progrés econòmic, la justícia social i la preservació del medi ambient. Posteriorment, aquest enfocament es va consolidar en les grans cimeres internacionals, com la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992, que va impulsar l’Agenda 21 i la cooperació global en matèria ambiental. Més endavant, el Protocol de Kyoto de 1997 va introduir els primers compromisos de reducció d’emissions per als països industrialitzats, tot i que amb una eficàcia limitada. L’Acord de París de 2015 va ampliar els compromisos a tots els països amb l’objectiu de limitar l’augment de la temperatura global, encara que amb mecanismes de compliment poc vinculants. Les darreres COP han reforçat el reconeixement de la crisi climàtica i la necessitat d’actuar amb urgència, però els compromisos continuen sent insuficients davant la magnitud de la crisi ecològica global, fet que posa de manifest la necessitat de canvis reals en el model de producció i consum.

• Hitos clau:
  • Informe Brundtland (1987)
  • Cimera de la Terra, Rio (1992) — Agenda 21
  • Protocol de Kyoto (1997)
  • Acord de París (2015)