La Importància de la Normalització Lingüística a Catalunya

La Normalització Lingüística: Una Alternativa a la Substitució

La normalització, extensió generalitzada del coneixement i l'ús privat i públic de la llengua, és l'única alternativa vàlida a la substitució lingüística. Les llengües de difusió reduïda només podran subsistir a llarg termini si compten amb una actitud decidida de persones i d'institucions oficials i privades per a mantenir-les i promoure-les.

El Macroprocés de Normalització Lingüística

La normalització lingüística és un macroprocés social pel qual una llengua minoritzada esdevé el mitjà habitual de comunicació privat i públic, formal i informal, oral i escrit, en el conjunt d'una societat. L'etapa final és el coneixement de la llengua per tota la població i la utilització habitual en tots els nivells i àmbits socials.

Àmbits Fonamentals per a la Normalització

Els mitjans de comunicació i el sistema d'ensenyament constituiran els dos àmbits fonamentals per a la normalització del coneixement —no de l'ús— de la llengua. En alguns moments, s'han dut a terme discussions sobre quin dels dos espais és més important per a assolir la normalització lingüística. Tots dos són bàsics: sense un dels dos no hi ha comunitats lingüístiques que puguen classificar-se com a normalitzades.

Impulsar el Procés de Normalització

Impulsar el procés de normalització lingüística és l'únic camí per a aturar la substitució lingüística i la mort de la llengua minoritzada. Aquesta normalització és una gran decisió social, cultural i política, presa conscientment pels membres d'una comunitat lingüística.

Política Lingüística i Normativització

El conjunt de mesures que els poders públics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d'una comunitat rep el nom de política lingüística.

Després de la Dictadura Franquista

Després de la desaparició de la dictadura franquista, es va establir un nou marc legal que ha permès engegar processos de recuperació i normalització lingüística als territoris espanyols amb llengua pròpia diferent del castellà. Però, perquè una llengua minoritzada puga ser usada amb normalitat en els àmbits formals, és imprescindible que, prèviament, s'haja acomplit un procés de normativització o codificació lingüística.

La Normativa Fabriana

El procés de codificació d'una llengua té tres parts fonamentals:

• Ortogàfica: fixació de les regles que determinen la representació gràfica dels diversos fonemes de la llengua.
• Morfosintàctica: que estableix les formes morfològiques i sintàctiques pròpies de la llengua, i n'estudia els usos.
• Lèxica: que ha de fer l'inventari de tots els mots que en són propis.

Aquestes tres parts es resolen amb la confecció d'una ortografia, una gramàtica i un diccionari, respectivament. Pompeu Fabra abordà amb rigor científic els problemes gramaticals del català i proposà solucions viables per a codificar-lo.

Situació Actual de la Llengua

Amb la mort del general Franco, s'inicia arreu de l'Estat espanyol una nova etapa política de caire democràtic que suposarà el reconeixement de la pluralitat lingüística espanyola i de l'oficialitat de les llengües en els seus territoris respectius. Amb l'aprovació de la Constitució del 78, s'estableixen les bases legals per a la redacció dels estatuts d'autonomia i de les lleis de normalització lingüística actuals.

Aquest és el marc legal que garanteix la supervivència de les llengües i que obliga les institucions a engegar actuacions per a promoure l'ús de la llengua pròpia. Els estatuts d'autonomia de les comunitats amb llengua pròpia consagren definitivament les altres llengües espanyoles diferents del castellà i n'estableixen la doble oficialitat.

Aprovats els estatuts, l'ús oficial de les llengües és més regulat per les respectives lleis de normalització lingüística. En el cas valencià, l'estatut d'autonomia va ser aprovat el 82, d'acord amb la reivindicació tradicional que va orientar la lluita per la democràcia, que va fer eixir als carrers milers de ciutadans per demanar «Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia».

L'any 06, 24 anys després de l'aprovació del primer estatut, les Corts Valencianes en van aprovar un de nou, que aprofundeix el reconeixement de la importància del valencià, amb una modificació significativa: l'article 6e afirma que «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià». És a dir, on l'estatut del 82 simplement indicava el caràcter oficial del valencià, igual que el castellà, l'estatut actual del 06 reconeix que l'única llengua pròpia és el valencià.

L'any 83, les Corts Valencianes aproven la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que s'ocupa de regular l'ús de les dues llengües oficials en l'administració, l'educació i els mitjans de comunicació amb l'objectiu de garantir la recuperació del valencià, d'acord amb el manament estatutari i constitucional, és a dir, normalitzar l'ús de la llengua pròpia.

Molt directament ens afecta el contingut de l'article 19é, que prescriu que al final de l'ensenyament obligatori «els alumnes han d'estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà».