Importància dels Objectius Directors en l'Entrenament Esportiu

1. Indica el paper dels objectius directors en l'adreça i regulació de l'entrenament (TEMA 1)

- L'entrenament es planifica i es du a terme d'acord amb els seus objectius directors.

- Els efectes que resulten d'ell s'observen i es diagnostiquen; el que ja s'ha realitzat es documenta i es valora.

- Els resultats, tant de les observacions sobre el rendiment com de les valoracions de l'entrenament, s'utilitzen de nou retroactivament, de manera que es poden corregir el pla i, amb això, la realització de l'entrenament d'acord amb els objectius establerts.

Objectius Directors Superiors

1. L'obtenció d'un determinat estat de rendiment esportiu.
2. Components aïllats (factors influents) d'aquest estat.
3. La consecució d'èxits esportius.

2. Indica segons Shannon (1948), quins són els dos grans factors del entrenador en la comunicació entrenador-esportista i descriu-los breument (TEMA 3)

F. Coneixement

• Punt d’inici que possibilita la comunicació.
• Coneixement específic sobre l'objectiu a aconseguir.
• Emmagatzemat en la memòria a llarg termini de l’entrenador.
• Que comunicar: recuperar la memòria a curt termini.

F. Didàctic

• Estructura ordenada de coneixements.
• Planificació didàctica.
• Ajusts a les necessitats.
• Expressar-se adequadament.

3. Indica segons el model de síntesi o interaccionista quina és l’estructura que posseeix qualsevol tipus de comunicació i explica els arguments que dóna per a fer-ho.

Fase I: Informació inicial o de referència

- L'objectiu és que l'esportista es construeixi, en funció de la informació aportada, un model de referència, esquema mental, programa motor, el més ajustat possible en relació al tipus d'actuació que resulta eficient, produint un alt rendiment esportiu.

- El grau de concreció del missatge dependrà del tipus d'aprenentatge que estiguem intentant facilitar i de la metodologia d’ensenyament.

• Resolució de problemes: “Ensenyament mitjançant la cerca” → Informació suficient per començar la búsqueda.
• Reproducció de models: “Instrucció directa” → Informació suficient per executar adequadament la tasca.

Fase II: Coneixement de l'execució i els resultats

Objectiu: Reduir la diferència entre el que l’esportista pretenia fer i el que realment, en aquella situació, ha sigut capaç de dur a terme.

Aquest control sobre la realització de la tasca:

• Inicialment s’exerceix gràcies al feedback intrínsec (o propi) que sempre tanca el circuit.
• Aquest tipus de feedback, per si mateix, generalment resulta insuficient per a un aprenentatge òptim de la tècnica esportiva; per la qual cosa, l'ajuda complementària aportada per l'entrenador a través del “feedback suplementari” és vital.

4. Indica 4 recomanacions proposades per Magill (1989), i Schmidt i Sharp (1991) per a l'adequat ús de la transferència en l'entrenament.

1. Maximitzar la similitud entre la situació d'entrenament i la situació real d'aplicació en competició.
2. Actuar amb molta cautela i no esperar una excessiva transferència de la pràctica d'una part a l'execució del tot.
3. No introduir elements que modifiquin substancialment els condicionaments de l'execució de la tècnica respecte a les condicions reals d'aplicació.
4. No produeix transferència la pràctica inespecífica relacionada amb components generals qualitatius de la tècnica, per exemple, l'equilibri; per la qual cosa s'ha d'anar al desenvolupament de la tècnica en concret.

Efectuar suficient quantitat de pràctica en l'entrenament d'allò que es pretén transferir al context de la competició.