L'Imperialisme Europeu: Causes, Formes de Domini i Expansió Global

L'Imperialisme Europeu al Segle XIX

Al segle XIX es va desenvolupar un nou model d'imperialisme, diferent del colonialisme europeu de l'edat moderna. Aquest nou model no es basava en l'explotació de metalls preciosos, sedes i espècies, ni en el comerç d'esclaus. Els protagonistes inicials van ser França i el Regne Unit, als quals més tard es van unir la resta de països industrialitzats. Aquest imperialisme es va sustentar en un nou escenari econòmic: l'expansió de la industrialització.

Durant l'últim terç del segle XIX i el començament del XX, les grans potències industrials europees, els Estats Units i el Japó van rivalitzar pel domini del món. De manera simultània al seu desenvolupament industrial, van estendre el seu domini polític i territorial sobre pràcticament tot Àfrica, Àsia i les illes del Pacífic.

3.1. Causes de l'expansió imperialista

L'imperialisme va ser un fenomen complex en què van influir diferents causes: econòmiques, polítiques, ideològiques, religioses i científiques.

Causes econòmiques

Fins a la dècada de 1870, l'expansió territorial dels països europeus va ser reduïda. L'auge del lliurecanvisme va permetre que les potències venguessin la seva producció industrial en altres països. Però arran de la depressió comercial de 1873, el nacionalisme econòmic es va accentuar i la majoria dels grans països industrialitzats van adoptar polítiques proteccionistes. Aquest gir proteccionista va coincidir amb l'aparició de noves potències econòmiques (els Estats Units, Alemanya i el Japó), i això va fer augmentar la competència. Calia trobar, per tant, nous mercats per donar sortida als excedents de la producció industrial. A les colònies, la metròpoli buscava el subministrament de recursos econòmics que li mancaven, principalment matèries primeres i fonts d'energia més barates, i un lloc on invertir els capitals a un interès més elevat que a la metròpoli. Es pensava que aquest intercanvi entre la metròpoli i les colònies permetria a la metròpoli un creixement ininterromput.

Causes científiques

També es va considerar que l'avenç de la ciència exigia l'exploració de totes les regions de la Terra. Els viatges d'exploració i el descobriment de zones que estaven sense explorar de l'interior d'Àfrica mitjançant el reconeixement dels seus grans rius com a vies de penetració van preparar el camí per a la colonització.

Causes polítiques

Factors polítics, estratègics o militars van influir en moltes accions de l'expansió colonial de les últimes dècades del segle XIX. Els governs de les grans potències colonials van mostrar un interès permanent pel control i el domini de les rutes, que tenien una importància estratègica essencial per al comerç, com ara els canals de Suez i Panamà. A les raons estratègiques, s'hi va afegir el desig de prestigi o de poder, o el d'evitar l'enfortiment de països rivals. Per tant, es va justificar com una defensa d'interessos nacionals i es va traduir en l'extensió del domini polític sobre altres territoris. Per al Regne Unit, per exemple, l'interès nacional es va concretar en la defensa de la seva posició hegemònica, que estava amenaçada per la industrialització creixent d'altres nacions, com Alemanya. Per aquests motius, la cursa imperialista va ser, en bona manera, un factor més en les rivalitats entre les grans potències. Així doncs, no només els factors econòmics en van ser els determinants. De fet, algunes empreses colonials van ser ruïnoses per als països imperialistes. L'afany de domini, de prestigi internacional i l'orgull nacional justificaven sovint aquestes conquestes, que enllacen amb les causes de caire ideològic.

Causes ideològiques

Paral·lelament a l'auge del nacionalisme es va estendre una mística imperialista, barreja de l'exaltació de valors que representa cada nació, la voluntat de poder i somnis de grandesa. Per fer-ho, les potències van apel·lar a la història: Itàlia va revifar el record de la grandesa de la Roma antiga, el Regne Unit va enaltir la missió civilitzadora britànica i França es va erigir en la difusora de grans principis revolucionaris. A aquest patriotisme exaltat s'hi van afegir unes connotacions racistes, en afirmar la superioritat de la raça blanca i la seva missió «civilitzadora», enfront de les «races inferiors» dels països colonitzats. Era una ideologia derivada de l'acceptació del darwinisme social. Polítics, escriptors, filòsofs i científics van defensar aquesta idea i van influir en àmplies capes de la població.

Causes religioses

L'imperialisme també es va justificar per la necessitat de dur el cristianisme a pobles que mantenien pràctiques religioses ancestrals. Les missions catòliques i protestants van protagonitzar una intensa tasca evangelitzadora i humanitària (per exemple, van promoure el rebuig de l'esclavitud). Però també va ser un mitjà de legitimació de l'expansió imperialista i d'aculturació, és a dir, de la imposició de la cultura occidental als països colonitzats pels europeus. Des del segle XIX l'expansió colonial i l'acció missionera es van complementar i els governs es van interessar per les activitats dels missioners.

3.2. Les formes de dominació colonial

La presència d'europeus als territoris colonitzats va significar el control polític, social i cultural, i el sotmetiment dels pobles colonitzats als interessos econòmics de la metròpoli. Al principi, l'administració local de territoris colonials va estar en mans de les companyies privilegiades de comerç, que van rebre amplis poders. Aviat, però, l'estat va assumir aquestes funcions. Hi va haver sistemes de control colonial molt variats:

1. Les colònies eren els territoris en què la població indígena estava totalment sotmesa a la potència colonial, que hi va implantar un govern i una administració completament europeus. El poder de la metròpoli s'exercia per mitjà d'un governador. Aquest sistema va predominar a Àfrica i també a part d'Àsia. Un tipus peculiar van ser les colònies d'assentament, en les quals es va assentar una nombrosa població europea que va imposar la seva llengua, les seves maneres de viure i les institucions. Seguien el model dels països colonitzadors. Algèria en va ser un exemple.

Els dominis

Van ser un sistema específic de l'Imperi britànic. Es tractava de colònies d'assentament a les quals es va aplicar un sistema d'autogovern. Els poders del governador estaven limitats per un govern designat per una assemblea elegida pels colons. Els dominis van gaudir d'una autonomia completa en la política interna, però la política exterior es decidia a la metròpoli. Va ser el cas del Canadà, Nova Zelanda, Austràlia i la Unió Sud-africana.

Els protectorats

Eren territoris colonials on ja hi havia un estat sobirà amb una estructura política i cultural pròpia. La potència colonial respectava, teòricament, el govern i l'administració indígena, però exercia el control militar, la direcció de la política exterior i l'explotació econòmica.

Les concessions

En les concessions, un estat cedia, de manera temporal, territoris a una potència colonial, que els controlava econòmicament, però sense desplaçar-hi ni funcionaris ni militars. El cas més destacat va ser la Xina.

Tot i que la conquesta i l'ocupació colonial van estar acompanyades gairebé sempre de violència contra els natius, un cas especial va ser el del Congo belga. Considerat una empresa personal del rei Leopold II de Bèlgica, va assolir nivells inimaginables d'explotació, maltractament i violència contra la població indígena amb la finalitat d'explotar-ne els recursos naturals (cautxú, ivori, fusta i mines).

2. L'expansió demogràfica i les grans migracions

Aquesta segona fase de la «revolució demogràfica» va ser deguda a un accelerat i prolongat descens de la mortalitat (descobriment de les vacunes per Pasteur i Koch), gràcies a la millora dels nivells de vida i als progressos en medicina i higiene, que van ser paral·lels al manteniment d'unes taxes de natalitat altes.

Aquests canvis en la població europea, juntament amb l'extensió de la industrialització a finals del segle XIX, van donar lloc a dos fets de gran importància: el transvasament de molts contingents humans cap a les ciutats (urbanització) i l'emigració massiva d'europeus a ultramar.

Hi ha diferents factors que expliquen les migracions transoceàniques massives de treballadors al segle XIX i les primeres dècades del XX:

1. La forta taxa de creixement natural, que va augmentar el percentatge de població jove en edat de treballar.
2. Les diferències de salaris entre el país d'origen i el de destinació, i el desig d'escapar de la pobresa.
3. També hi van tenir un paper important els immigrants ja establerts als països de destinació, que enviaven informació i diners per finançar els viatges.
4. A aquests factors se n'hi afegeixen d'altres, com l'abaratiment dels transports, l'absència de restriccions a l'entrada d'immigrants a la majoria de països i la disponibilitat de terres on establir-se als llocs de destinació.

Durant el segle XIX, la majoria dels emigrants eren europeus. Uns seixanta milions d'europeus van emigrar fora d'Europa. Es van dirigir sobretot a Amèrica, principalment als Estats Units. Aquest país va rebre 25 milions d'immigrants entre el 1840 i el 1914, molts dels quals hi van entrar a través de l'illa d'Ellis, la duana de Nova York. També van ser zones receptores d'immigració l'Argentina, el Canadà i el Brasil.

En un nombre més baix, els europeus també van emigrar al nord d'Àfrica (sobretot a Algèria i Tunísia), Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. L'emigració cap a aquestes tres últimes destinacions va ser estimulada pel govern britànic.

L'emigració europea es va produir en dues fases:

1. La crisi econòmica de 1845-1846 en algunes zones d'Europa va obrir una primera etapa d'emigració transoceànica que es va allargar fins al 1880. El nombre d'emigrants va superar els 300.000 anuals. Irlandesos, anglesos, escocesos i alemanys van constituir-ne el contingent principal. La massiva emigració irlandesa que va tenir lloc entre el 1845 i el 1852 va ser deguda al gran període de fam provocat per la «crisi de la patata».
2. Des de 1870-1880 i fins al 1914 l'emigració europea es va accelerar i va superar el milió anual d'emigrants en el tombant del segle XIX al XX. Des del 1880, la majoria procedien del sud i l'est d'Europa (italians, portuguesos, espanyols, austrohongaresos, etc.). A partir del 1870, el nombre d'emigrants alemanys va disminuir a causa de l'intens procés d'industrialització del país després de la unificació.

3.3 El repartiment d'Àfrica

Fins al 1870, la presència europea a Àfrica es limitava a factories costaneres o petits enclavaments colonials en zones properes al mar. En el darrer terç del segle, però, va tenir lloc l'ocupació total del territori.

Els primers passos

França i el Regne Unit van començar la colonització a Àfrica. Al nord, el 1830 França va iniciar l'ocupació d'Algèria, i el 1848 la va proclamar «territori francès». Això no obstant, la instauració de la colònia francesa no va concloure fins al 1870. El 1881, els francesos van establir un protectorat sobre Tunísia.

A Egipte van entrar en col·lisió els interessos francesos i anglesos pel domini de la ruta del canal de Suez. El Regne Unit estava interessat a controlar Egipte per assegurar-se la ruta fins a l'Índia. El 1882, arran de l'esclat d'una revolta nacionalista, va tenir lloc l'ocupació militar britànica d'Egipte, que, de fet, es va convertir en un protectorat britànic.

Missioners, exploradors i aventurers van obrir la resta d'Àfrica a Europa. Durant la segona meitat del segle XIX es van fer un gran nombre de viatges d'exploració. Van destacar les exploracions de David Livingstone, que va remuntar el riu Zambezi i va arribar a les cascades del llac Victòria; d'Henry M. Stanley, que va descobrir les fonts del riu Congo i es va posar al servei del rei Leopold II de Bèlgica, i de Pierre Savorgnan de Brazza, al servei de França, que va explorar el marge dret del riu Congo.

Les rivalitats entre França i Bèlgica pel Congo i l'interès creixent de comerciants alemanys per Àfrica central van impulsar el canceller alemany Bismarck a celebrar una conferència internacional a Berlín entre el 1884-1885. S'hi van adoptar un seguit d'acords que havien de regular l'ocupació de territori africà:

1. La llibertat de comerç i de navegació pels rius Niger-Congo.
2. La prohibició de l'esclavitud.
3. El reconeixement de l'«Estat Lliure del Congo», com una colònia a títol personal del rei de Bèlgica, Leopold II.
4. El principi de l'ocupació efectiva, és a dir: s'havia d'ocupar de veritat un territori per considerar-lo propi. Aquest principi va accelerar el «repartiment d'Àfrica», ja que les potències es van llançar a conquerir les terres que encara no pertanyien a cap altre país.

A finals del segle XIX, es van incorporar al repartiment d'Àfrica noves potències. Les més importants van ser Itàlia i Alemanya. Itàlia es va apoderar de Somàlia i Eritrea, però va fracassar en l'intent de conquerir el regne d'Abissínia (Etiòpia), després de la derrota que el seu exèrcit colonial va patir a Adua (1896).

Els conflictes internacionals

Ni la conferència de Berlín ni altres acords posteriors van evitar els conflictes. Un d'aquests conflictes va derivar dels anomenats imperis continus. El Regne Unit pretenia formar un imperi africà que unís el nord amb el sud del continent, enllaçat amb una línia de ferrocarril del Caire a Ciutat del Cap. Aquest projecte va entrar en col·lisió amb el propòsit francès de crear un eix colonial d'oest a est, des de la costa del Sàhara i Guinea al Mar Roig. Aquesta situació va donar lloc a un greu incident el 1898 a la localitat sudanesa de Fashoda, que finalment es va resoldre per la via diplomàtica.

A l'Àfrica austral es van enfrontar els interessos dels portuguesos, establerts des del segle XVI a Angola i Moçambic, els dels colons holandesos i alemanys (bòers o afrikaners) assentats a la regió del Cap, i els dels britànics, que havien ocupat el Cap el 1806. A aquestes rivalitats s'hi va sumar, des del 1884, la presència d'Alemanya al sud-oest d'Àfrica. Les tensions entre els britànics i els colons holandesos es van agreujar a partir del descobriment de jaciments miners d'or i diamants a les repúbliques bòers independents d'Orange i Transvaal, i es va desencadenar l'anomenada guerra anglobòer de 1899-1902. Després de la derrota dels bòers, el Regne Unit va annexionar les repúbliques de Transvaal i Orange. Igualment, se'ls va atorgar una certa autonomia dins la Unió Sud-africana, que des del 1910 va passar a ser un domini.

A principis del segle XX van ressorgir els enfrontaments imperialistes. L'escenari va ser el Marroc, país que es disputaven diversos països. La qüestió marroquina, és a dir, la pretensió francesa d'establir un protectorat sobre el regne del Marroc i l'oposició d'Alemanya, va ser un focus de tensions constants entre totes dues potències, fins al punt que va esdevenir una de les causes de la Primera Guerra Mundial.

3.4 L'expansió imperialista a Àsia

L'expansió imperialista de l'últim terç del segle XIX es va completar amb l'acció colonial europea a Àsia.

L'Imperi rus

Rússia havia ocupat Àsia septentrional al segle XVII i a mitjan segle XIX es va dirigir cap a les terres fèrtils del Turquestan. A partir de 1880-1890, amb la construcció del ferrocarril Transsiberià fins a Vladivostok i del ramal transmanxurià, la presència russa a l'Extrem Orient es va estendre fins a Manxúria.

Els avenços russos van incrementar l'hostilitat amb el Regne Unit. Tots dos països mantenien disputes sobre Pèrsia i les terres frontereres de l'Índia (Afganistan, Tibet). D'altra banda, la penetració russa a Manxúria va originar el xoc amb el Japó, que va desembocar en la guerra russojaponesa de 1904-1905, en què Rússia va ser derrotada.

L'Imperi britànic

L'Índia va ser l'objectiu preferent del colonialisme britànic a Àsia. Des del segle XVIII, la Companyia Britànica de les Índies Orientals va anar ocupant gran part del territori, amb el suport del govern britànic. Per fer-ho, disposava d'un contingent de soldats indis enquadrats en l'exèrcit britànic, els sipais. Però entre el 1857 i el 1858, els sipais, davant del menyspreu dels oficials britànics per les seves creences religioses, es van revoltar.

La revolta va obligar el govern britànic a reorganitzar l'administració colonial. La Companyia va ser suprimida i l'Índia va passar a dependre directament de la corona i a ser governada per mitjà d'un virrei.

El recel britànic davant l'expansió colonial francesa a l'Indoxina va impulsar l'ocupació de Birmània, convertida en protectorat des del 1886, i dels soldanats del centre i el sud de Malàisia entre el 1870 i el 1885.

El Regne Unit també havia establert des de feia temps colònies d'assentament a Oceania (Austràlia i Nova Zelanda), que es van constituir en dominis el 1901 i el 1907, respectivament.

L'Imperi francès

La conquesta francesa de l'Indoxina es va iniciar entre 1858-1860 amb l'ocupació del delta del riu Mekong i la signatura d'un tractat amb el rei d'Annam, que va cedir a França les tres províncies orientals de Cotxinxina. França volia controlar el delta del Mekong i el Sông Nhi Ha, o riu Roig, per trobar una via de penetració al mercat xinès. El 1887 es va constituir la Unió General de l'Indoxina (Annam, Tonquín, Cotxinxina i Cambodja), i el 1893 s'hi va incorporar Laos. Aquest mateix any es va acordar la neutralitat de Siam (actual Tailàndia) com a estat independent, però amb alguns retalls en la seva sobirania.

Altres imperis

Els holandesos van refermar l'administració sobre les Índies Orientals (actual Indonèsia, illes Cèlebes i la meitat occidental de Nova Guinea), i els alemanys van ocupar la meitat nord-oriental de Nova Guinea, i les illes Marshall, Salomó, Carolines i Marianes.

4. L'imperialisme japonès i nord-americà

El Japó i els Estats Units també van emprendre accions d'expansió imperialista en el tombant del segle XIX al XX.

4.1 L'expansionisme japonès

El Japó Meiji va experimentar un ràpid creixement econòmic i va aplicar mesures modernitzadores seguint el model occidental. Aquesta política va anar acompanyada d'un agressiu afany expansionista cap a Corea i la Xina.

Els motius de l'imperialisme japonès van ser la pressió demogràfica, la cerca de mercats exteriors per als seus productes i de recursos que no tenia (ferro, carbó, petroli, coure, estany) per consolidar la seva industrialització. També hi van influir els corrents nacionalistes molt en voga a l'època, com la idea d'un «Gran Japó».

Un cop conquerits els arxipèlags propers (Kurils i Ryukyu), el Japó va forçar Corea a obrir 3 portes i permetre-hi l'assentament d'emigrants japonesos. La Xina, que era la potència hegemònica a la zona, es va oposar a aquesta ingerència i va tenir lloc la guerra entre tots dos països. Entre el 1894 i el 1895, tropes japoneses van ocupar Corea, van entrar a Manxúria i, després d'una victòria naval fàcil, van desembarcar a Port Arthur i altres punts del golf de Pequín. La Xina va cedir Formosa (Taiwan), les illes Pescadores i la península de Liaodong, amb l'enclavament de Port Arthur.

4.2 L'imperialisme nord-americà

Els Estats Units van irrompre en l'esfera internacional als anys noranta del segle XIX, impulsats per factors ideològics i geopolítics:

1. El sentiment de superioritat del poble nord-americà, exaltat per diverses doctrines. La doctrina Monroe precisava que el continent americà era l'àrea d'influència dels Estats Units, vedada als europeus. La doctrina del «destí manifest» considerava el poble nord-americà com el triat per Déu, i es podia apropiar de qualsevol territori que estigués «destinat» a formar part dels Estats Units. Aquestes doctrines van consolidar un fort sentiment nacionalista, que se sustentava en la suposada superioritat racial, política, religiosa, cultural i tècnica de la raça blanca anglosaxona sobre la resta de pobles d'Amèrica.
2. Les concepcions geopolítiques defensades per l'almirall Alfred T. Mahan van tenir un ampli seguiment. Mahan era partidari de consolidar la posició dels Estats Units per mitjà del domini estratègic del mar, amb el control d'importants bases navals i el desenvolupament d'una flota de guerra, més que per l'annexió de territoris. Totes aquestes idees van justificar el dret a la intervenció. Les intervencions dels Estats Units es van succeir al Carib i en altres estats americans, al Pacífic i a la Xina.

El 1898, el president McKinley, amb el suport de poderosos grups econòmics, la premsa i els sectors nacionalistes, va intervenir en la guerra que Espanya mantenia amb les seves colònies de Cuba i les Filipines. Després d'aniquilar la feble flota espanyola, els Estats Units van forçar la independència de Cuba i la cessió als Estats Units de Puerto Rico, les Filipines i l'illa de Guam al Pacífic, i van ocupar l'illa de Hawaii.

La consolidació de la posició dels Estats Units al Carib i al Pacífic es va completar amb la política intervencionista de Theodore Roosevelt, president des del 1901. Aquest president va imposar la política del «bon veí» (big stick), és a dir, el dret dels Estats Units a intervenir en els assumptes interns de les repúbliques hispanoamericanes. Va ajudar Panamà a independitzar-se de Colòmbia el 1903 i va aconseguir del govern panameny l'ocupació militar nord-americana de tots dos costats del canal, la construcció del qual es va acabar el 1914. Des de llavors, les intervencions armades van ser constants i la seva justificació era la defensa d'interessos nord-americans, que consideraven amenaçats per moviments desestabilitzadors.

Explotació econòmica

Els colons europeus van practicar l'economia de pillatge, van explotar amb el mínim cost possible uns territoris immensos que tenien recursos naturals en abundància. Es van apropiar de les terres i van desplaçar per força els indígenes. A Algèria, després de la revolta de 1871, prop de 500.000 hectàrees de terres van ser confiscades i distribuïdes entre els colons.

En altres casos es van tancar els indígenes en reserves (Sud-àfrica) o se'ls va massacrar sistemàticament (Nova Zelanda, Austràlia). Les grans companyies van rebre de la metròpoli concessions gratuïtes per explotar les terres pel sistema de plantacions destinat al monocultiu (cautxú, cafè, te, tabac, cacau). També van obligar els indígenes a treballar forçosament en condicions inhumanes.

Aquesta explotació i la ruïna de les activitats artesanals de les poblacions indígenes per la competència industrial europea van augmentar la misèria de la major part de la població sotmesa a la colonització.

L'explotació de recursos (matèries primeres, fonts d'energia), el control dels mercats colonials i les preocupacions estratègiques van impulsar la metròpoli a equipar les colònies amb ferrocarrils, carreteres, ports i línies telegràfiques. Però es traçaven per satisfer els interessos de la metròpoli, per exemple, unint els ports amb les mines o les plantacions, mentre que la resta del territori quedava incomunicat.

Generalment, les metròpolis europees van imposar les seves monedes i els seus sistemes fiscals, i van augmentar les tarifes duaneres sobre les mercaderies per limitar les despeses de l'administració dels territoris colonials.

Impacte social i polític

El domini colonial va tenir efectes també en les pèrdues demogràfiques derivades de la brutalitat de la conquesta militar i de l'explotació de les societats indígenes. Els exemples de la violència exercida durant la colonització són abundants. A la batalla d'Omdurman (Sudan, 1898), els anglesos amb les seves metralladores i fusells de repetició van causar 10.800 víctimes entre els guerrers sudanesos, ells només van perdre 49. En la conquesta de Moçambic, els portuguesos van exterminar 100.000 indígenes. En la conquesta francesa d’Algèria (1830-1870), la població va disminuir un 15-20 %. Al Congo, el brutal règim d'explotació de Leopold II va ocasionar la pèrdua de 10 milions de persones.

Es van crear fronteres artificials, que van significar la unió o divisió de grups tribals i ètnics diferents. Això va provocar conflictes polítics i guerres civils que han perviscut fins avui.

L'acció imperialista també va impactar profundament en les mentalitats de les comunitats tribals més primitives. Les missions i l'extensió de l'ensenyament van imposar la predominança de la llengua metropolitana i van modificar la cultura autòctona, minant d'aquesta manera la identitat pròpia. Això va donar lloc al fenomen de l'aculturació.

D'altra banda, en el si de l'administració colonial es va forjar una elit indígena, en la qual es van difondre idees liberals i socials que van generar un nacionalisme creixent que aspirava a la independència.