L'Imperialisme del Segle XIX: Causes, Repartiment i Conseqüències

L'Imperialisme i les seves Causes

Europa havia viscut una primera fase d'expansió imperialista a partir dels inicis del segle XVI, que va donar lloc a l’ocupació del continent Amèrica i d’alguns enclavaments litorals a l'Àfrica, a l'Àsia i Oceania. A partir del 1880, les noves potències industrials d’Europa van iniciar una segona fase imperialista, caracteritzada pel domini total dels continents africà, asiàtic i oceànic. En general, es va imposar el domini d’una minoria blanca i europea.

Objectius i Raons de l'Expansió Imperialista

Les potències europees volien donar resposta a diversos objectius:

• Raons Demogràfiques: Obrir nous horitzons a la pressió demogràfica creixent arreu d’Europa.
• Raons Econòmiques: El domini de nous territoris permetia el control d’importants matèries primeres i energètiques.
• Mercats Segurs: El domini polític de les noves colònies garantia l'existència de mercats segurs.
• Inversions de Capital: L’imperialisme va permetre vehicular una gran massa de capitals europeus cap a inversions.
• Raons Polítiques: L’imperialisme també va obeir a raons polítiques, especialment al nacionalisme exacerbat.

Legitimació Ideològica i Missió Civilitzadora

L’imperialisme es legitimava a través d’arguments ideològics. Fins i tot la superioritat de la raça blanca convertia el colonialisme en un deure inexcusable, amb la missió última de civilitzar els pobles incivilitzats. Aquest era un discurs fonamentat en l’etnocentrisme. D’altra banda, les esglésies cristianes consideraven que l’imperialisme podia esdevenir una important via d’evangelització en altres continents.

El Repartiment d’Àfrica

Cap al 1880, les colònies europees a Àfrica eren gairebé exclusivament enclavaments portuaris, destinats a facilitar el comerç marítim. La cursa colonial es va accelerar a partir del 1885, com a resultat de la Conferència Internacional de Berlín, convocada per Bismarck. Les potències colonials van acordar que només l’ocupació efectiva donava drets polítics sobre el territori. Les empreses de reconeixement i descoberta van seguir, en general, les conques dels grans rius.

Eixos d'Expansió i Zones de Tensió

Les dues principals potències colonials, el Regne Unit i França, tenien uns eixos d’expansió ben definits:

• Regne Unit: Eix nord-sud (des del Caire fins al Cap).
• França: Eix oest-est (des del Senegal fins a l’Índic).

Les principals zones de tensió van ser les següents:

1. Egipte i el Sudan: El canal de Suez, obert el 1869, era una ruta estratègica. El moment màxim de tensió es va donar quan els exèrcits francès i britànic van coincidir en els respectius moviments d’expansió al Sudan.
2. Sud-àfrica: La Guerra dels Bòers: L’expansió britànica des del Cap topava amb les repúbliques de Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, territoris governats pels bòers (grangers en holandès), camperols i ramaders d’origen holandès establerts des del segle XVII. La definitiva victòria britànica va significar l’annexió d’aquestes terres a l’imperi.
3. Rodèsia: Els projectes portuguesos d’enllaçar territorialment les colònies d’Angola i Moçambic van topar amb l’expansió britànica.
4. El Marroc: L’hegemonia al Marroc era disputada per França i Alemanya. La Conferència d’Algesires de 1906 va posar el territori sota l’òrbita de França i d’Espanya.
5. Líbia: Aquest territori del desert del Sàhara formava part de l’Imperi Otomà fins que el 1912, i després d’una curta guerra, Itàlia el va ocupar.

El Repartiment d’Àsia i Oceania

L'Expansió Britànica a l'Àsia: L'Índia, la Joia de la Corona

L’expansió britànica a l’Àsia va partir de l’Índia, territori que es trobava sota influència colonial britànica des del segle XVIII. Per la seva extensió, població i riqueses naturals, l’Índia va ser considerada la joia de la corona i la reina Victòria va ser proclamada emperadriu de l’Índia.

El regne de Siam, amenaçat per l’expansió britànica i francesa, va poder mantenir la independència com a conseqüència d’un acord entre aquestes dues potències. A l’Afganistan va passar una cosa semblant.

La Rivalitat a la Xina

Un dels episodis de rivalitat colonial es va dirimir a la Xina. L’ocupació de la Xina es va iniciar amb la Guerra de l’Opi, que va enfrontar britànics i xinesos per l’oposició de l’emperador xinès a la importació d’opi indi. Per aquest motiu va esclatar un moviment nacionalista, conegut com la Revolta dels Bòxers.

Domini a Oceania i l'Amèrica Llatina

Des de les possessions d'Austràlia i de Nova Zelanda, l'Imperi Britànic va aconseguir un ampli domini en els arxipèlags de la Melanèsia, la Micronèsia i la Polinèsia.

La independència dels antics territoris espanyols i portuguesos de l’Amèrica del Sud i de l’Amèrica Central, al primer terç del segle XIX, va significar a la pràctica la seva entrada en l’òrbita comercial britànica. Així, l’economia de l'Amèrica Llatina va esdevenir progressivament dependent de la Gran Bretanya. Posteriorment, els EUA van anar desplaçant la Gran Bretanya en el domini de l’Amèrica Llatina, especialment a territoris com Puerto Rico (excolònia espanyola) i Panamà (d'ençà del 1903).

L’Organització dels Grans Imperis Colonials

L'Imperi Britànic: Flexibilitat i Dominis

Malgrat la independència dels EUA a finals del segle XVIII, la Gran Bretanya disposava a començaments del segle XIX d’un gran imperi colonial d’abast mundial que s’estenia des del Canadà fins a l'Índia. L’Imperi Britànic va iniciar una fase d’expansió i l’any 1882 va ocupar Egipte. L’objectiu d'expansió africana es va exemplificar en el projecte de línia ferroviària entre el Caire i el Cap. El Regne Unit posseïa un gran nombre d’enclavaments estratègics en totes les rutes marines (Gibraltar, Illes Malvines, Malta, etc.).

Els governs britànics van optar per un model d’organització colonial molt flexible, organitzat de diverses maneres:

• Dominis: Colònies de poblament blanc d’origen britànic, caracteritzades per la seva autonomia interior.
• Colònies d’Explotació: On la població indígena era majoritària, governades directament per les autoritats metropolitanes.

L'Imperi Francès i Altres Potències Colonials

La presència francesa a ultramar se centrava fonamentalment, fins al 1880, en dues regions: la franja marítima de l’actual Algèria (colònia de poblament) i la regió de la Cotxinxina, situada al sud-est asiàtic. Les colònies amb major presència de població d’origen francès van esdevenir progressivament departaments.

Seguint els models francès o britànic, altres estats europeus van iniciar paral·lelament una expansió imperialista:

• Bèlgica: Va assolir una important presència a l'Àfrica per la iniciativa privada del rei Leopold II.
• Portugal: Va utilitzar els seus antics enclavaments comercials a la costa africana per a l’expansió a l’interior del continent.
• Itàlia i Espanya: També van tenir expansionisme al continent africà.
• Rússia: A Àsia, va iniciar l’explotació sistemàtica de la Sibèria i dels territoris de l’Extrem Orient.
• Japó: Va ocupar Taiwan, Manxúria i Corea.
• EUA: Després de la seva victòria, van forjar un petit imperi que s’estenia per Puerto Rico, Filipines, l’illa de Guam i les illes Hawaii.

Conseqüències de l’Imperialisme

Tot i que les resistències a l’ocupació europea van ser escasses i reprimides ràpidament, la primera fase de l’imperialisme va provocar una gran recessió demogràfica.

Impacte Econòmic, Social i Territorial

Les conseqüències econòmiques i socials van ser:

• Nova Geografia: L’organització del territori per les autoritats colonials va donar lloc a una nova geografia. Les noves fronteres colonials sovint seguien el traçat de meridians i paral·lels.
• Dependència Econòmica: La gestió de les colònies va imposar un model de dependència econòmica respecte a la metròpoli.
• Canvis Socials: Els canvis econòmics van provocar l’emergència de noves classes socials. Allà on es van respectar els antics grups dirigents, aquests van iniciar un ràpid procés d’occidentalització.

Conseqüències Culturals i Sorgiment de l'Anticolonialisme

Els canvis també van ser de tipus culturals i ideològic. L’alfabetització d’alguns sectors de classes mitjanes va comportar l’aculturació. Un cas emblemàtic d’aquest procés va ser l’extensió de les llengües metropolitanes.

La dominació colonial va donar lloc, en alguns casos, a importants revoltes populars. Tanmateix, l’anticolonialisme va sorgir com a moviment polític entre les classes mitjanes occidentalitzades.

L’any 1885 va néixer el Congrés Nacional Indi, un partit polític format per membres de diferents comunitats religioses, que va assolir una certa força entre les classes mitjanes urbanes. Aquest congrés inicialment exigia la conversió de l’Índia en un domini dins l’imperi, però posteriorment va radicalitzar els seus objectius i les estratègies de lluita.