Imperialisme del Segle XIX i les Avantguardes Artístiques

Conceptes Clau de l'Era Industrial

• El hòlding: Grup d’empreses controlades per una societat o un banc. Els bancs el fan servir per entrar en el món de la indústria.
• Treball en cadena: Sistema on cada treballador s’encarrega d’una part de la feina que s’ha de fer en un temps determinat.

4. L'Imperialisme i el Repartiment del Món

4.1. L'Imperialisme del Segle XIX

Els estats industrialitzats d’Europa, els EUA i el Japó, a finals del segle XIX, van anar ocupant territoris de moltes zones d’Àfrica, Àsia i Oceania. Això es coneix com a imperialisme. Aquests països industrials van començar una cursa per ocupar nous territoris que no va acabar fins al segle XX. Els motius d’aquest imperialisme són econòmics, polítics i ideològics:

4.2. Causes Econòmiques

Els països industrials volien ampliar al màxim els territoris per garantir el seu creixement econòmic. El domini de noves regions arreu del món permetia:

• Controlar les fonts d’energia i les primeres matèries per a la seva indústria.
• Garantir mercats segurs per als productes de la metròpoli ocupant. Impedien que a les seves colònies entressin les mercaderies d’altres estats.
• Assegurar llocs on invertir els capitals dels països ocupants.
• Donar sortida a l’excedent de població dels països ocupants.

4.3. Causes Polítiques i Ideològiques

Causes Polítiques

La més important va ser el fort nacionalisme de molts països europeus, que pensaven que l’imperialisme demostrava el seu prestigi i poder. Això explica que, de vegades, s’ocupessin colònies que no eren rendibles econòmicament.

Causes Ideològiques

• Basades en la suposada superioritat de la raça blanca, que havia de «civilitzar» els «salvatges».
• Les esglésies cristianes també van impulsar la colonització per establir la seva religió.
• L’interès geogràfic i científic: el desig de conèixer i cartografiar tots els indrets del planeta encara desconeguts.

5. Els Grans Imperis Colonials

5.1. L'Imperi Britànic

El Regne Unit va dominar un gran imperi colonial mundial, gràcies a la seva potència naval (comercial i militar). A principis del segle XX, l’Imperi Britànic tenia una quarta part (1/4) de la població mundial. De les colònies obtenien aliments i primeres matèries.

Tipus de Colònies Britàniques

1. De poblament: Amb molta població britànica, que havia desplaçat la població indígena. Seguien el model organitzatiu de la metròpoli. Amb el temps, algunes es van convertir en dominis, amb gran autonomia en política interior, però en defensa i relacions internacionals depenien de la metròpoli.
2. D’explotació: Amb població indígena majoritària, però governades directament per la metròpoli. Algunes d’aquestes colònies podien conservar les seves autoritats, però dirigides per un governador britànic encarregat de defensa i afers estrangers.
3. Enclavaments estratègics: Llocs que permetien atracar amb seguretat els vaixells britànics en les seves rutes marítimes.

5.2. L'Imperi Francès

L’Imperi Francès era el segon en importància territorial, després del britànic. A finals del segle XIX, França va estendre els seus territoris des de dues grans zones:

• Des d’Algèria van controlar el nord-oest d’Àfrica.
• Des de la Cotxinxina van ocupar una gran zona del sud-est d’Àsia.

L’Imperi Francès era més dispers i menys ric que el britànic. Les seves autoritats exercien un gran control sobre les colònies.

5.3. Els Altres Imperis Colonials

La resta d’imperis colonials eren molt més petits:

• Alemanya: Tenia algunes zones a Àfrica i petites colònies a Àsia i Oceania.
• Portugal: Va controlar grans territoris costaners africans i alguns punts d’Àsia.
• Espanya: Amb la guerra contra els EUA (1898), va perdre Cuba, Filipines i Puerto Rico, i només li quedaven algunes petites possessions a l’Àfrica.

6. El Repartiment d'Àfrica i les Conseqüències

6.1. La Conferència de Berlín (1885)

El 1880, l’interior d’Àfrica era encara desconegut pels europeus, que només s’havien establert al llarg de tota la costa. Es van fer expedicions de descoberta d’Àfrica seguint les conques dels grans rius (Nil, Senegal, Níger i Congo). Per evitar enfrontaments entre ells, els colonitzadors van convocar la Conferència de Berlín (1885), on van arribar a acords per repartir-se el control d’Àfrica. Allà van acordar que només l’ocupació militar real donava dret a considerar un territori com a colònia pròpia. Per això, alguns països europeus van començar una mena de cursa per conquerir els territoris d’Àfrica els primers. La conquesta militar va ser prou fàcil donada la gran desproporció entre els exèrcits europeus i les forces indígenes.

6.2. Les Zones de Disputa

La major part del continent africà va quedar en mans del Regne Unit i de França. Els britànics van aconseguir els territoris més rics i estratègics. La lluita per Àfrica va causar conflictes polítics que, de vegades, van provocar guerres:

• El Regne Unit i França van estar a punt d’entrar en una guerra a finals del segle XIX, quan els britànics van ocupar Egipte.
• La Guerra dels Bòers (1899-1902) va ser un conflicte entre Anglaterra i els bòers (camperols holandesos que, des del segle XVII, ocupaven regions interiors de Sud-àfrica). Els britànics volien aquests territoris perquè s’hi havien descobert mines d’or i diamants. Finalment, els britànics van vèncer i van ocupar tota la zona.

6.3. Conseqüències de l'Imperialisme

• Les potències ocupants van explotar els recursos materials i els indígenes.
• Les potències ocupants van imposar la dependència econòmica de les colònies. Les van especialitzar en productes agraris que els convenien, explotaven les matèries primeres que després enviaven a la metròpoli, etc.
• Les millors terres de conreu se les quedaven els colons rics o les grans companyies europees i eren organitzades com a plantacions de monocultiu.
• El colonialisme va provocar una gran mortalitat causada per malalties portades d’Europa, com la grip o la verola, contra les quals la població indígena estava indefensa.
• Posteriorment, es va estendre una certa xarxa hospitalària en algunes colònies.
• Els colonitzadors van imposar noves fronteres sense tenir en compte els límits tradicionals dels indígenes. Van imposar la convivència forçada entre grups ètnics enemics, mentre que altres pobles van quedar dividits.
• Les cultures i les llengües dels indígenes van ser destruïdes. Els colonitzadors van imposar la seva llengua i la seva religió. De vegades, els missioners van fer tasques humanitàries i van crear escoles i hospitals.

7. Impressionisme i Postimpressionisme

L'Impressionisme

Moviment pictòric que s’oposava a la pintura clàssica dels salons oficials. Es va iniciar a París a finals del segle XIX.

Característiques de la Pintura Impressionista

• Treball a l’aire lliure i rebuig del treball al taller.
• Desinterès pel tema; qualsevol tema pot ser digne de ser pintat.
• Desaparició del dibuix com a forma prèvia al color.
• Estudi de les relacions entre els colors complementaris.
• Intent de captar la realitat de cada moment i obtenir les diferències d’un mateix paisatge o tema segons les variacions de llum.

Els Artistes Impressionistes Destacats

• Édouard Manet (1832-1883): Va començar l’impressionisme. Una de les seves obres fonamentals, El dinar campestre, va escandalitzar la societat i els crítics d’art, ja que presentava una dona nua sense cap referència mitològica.
• Claude Monet (1840-1926): Estava interessat pels paisatges i va reflectir els canvis que provoca la llum segons els moments del dia. Per això va pintar sèries de quadres d’un mateix tema, com ara La catedral de Rouen.
• Auguste Renoir (1841-1919): Destaca pel tractament que fa del cos femení i pels quadres on mostra l’alegria de les festes i balls de París, com El ball del Moulin de la Galette.
• Edgar Degas (1834-1917): Treballava la llum dels espais tancats (per exemple, les ballarines i la llum dels escenaris sobre les seves robes) i el moviment del cos. També són famosos els seus quadres sobre curses de cavalls on mostra el moviment.

Impressionisme en Altres Arts

Hi ha impressionisme escultòric (Auguste Rodin, on diferents textures juguen amb les ombres i la llum) i musical (Claude Debussy o Ravel).

El Postimpressionisme i les Avantguardes

A finals del segle XIX, gràcies a les innovacions dels impressionistes, alguns pintors van iniciar les avantguardes (tendències artístiques de principis del segle XX que volien trencar amb els estils anteriors).

Els Pintors Postimpressionistes

• Paul Cézanne (1839-1906): Buscava l’essència de les coses, no la seva aparença. Descomposava la natura i els objectes en formes geomètriques (cilindre, con, esfera...) i per això, se’l ha considerat com el precursor del futur cubisme.
• Henri Toulouse-Lautrec (1864-1901): Va patir una vida desafortunada, amb malalties i complexos. Va pintar la vida bohèmia de París (balls, teatres de varietats, cafès). Va ser un gran cartellista que va influir en les futures arts gràfiques.
• Paul Gauguin (1848-1903): Volia pintar la senzillesa de la vida al camp a la Bretanya francesa i la puresa de la vida dels indígenes de Tahití (al Pacífic sud). Les seves obres destaquen pel sentiment i l’expressivitat aconseguida amb la força dels colors. Va conviure i enfrontar-se amb Van Gogh.
• Vincent van Gogh (1853-1890): Destaca per la seva gran expressivitat, aconseguida amb la utilització dels colors i les línies sinuoses, que reflecteixen l’ànima turmentada de l’artista. Va pintar desesperadament, però no va ser comprès. Només va poder vendre un quadre, però avui en dia són dels més cotitzats.