L'Imperatiu Categòric de Kant: Ètica, Llibertat i Deure

L'Imperatiu Categòric

Kant defineix una norma moral essencial que justifica i sintetitza tota la seva teoria de l'autonomia moral, coneguda com a imperatiu categòric. Per a ell, una consciència moral autònoma no pot acudir a instàncies externes per decidir què està bé i què no, i per això es requereix una norma moral categòrica. L'enunciat més habitual de l'imperatiu categòric és: «Actua sempre com si volguessis que el teu deure de conducta pogués tenir un valor universal de compliment obligatori». És a dir, els meus actes es deriven d'una decisió voluntària, i la meva decisió voluntària s'hauria de poder racionalitzar en virtut d'un deure regulador que fos a priori, universal i formal. Aquesta norma de comportament l'he de poder justificar racionalment i Kant ens proposa amb l'imperatiu categòric una única norma moral per diferenciar el que està bé del que no.

L'imperatiu categòric només es pot entendre des de la llibertat; aquesta es pressuposa, però només s'és lliure si s'exerceix. És un criteri d'actuació basat en el respecte al deure entès com una autoexigència: jo sé que allò no està bé i, en conseqüència, no ho faig perquè és el meu deure no fer-ho, i no per les seves conseqüències o perquè ho prohibeixi una llei o religió. És la meva raó la que dirigeix la meva voluntat i em porta a obeir voluntàriament aquella màxima.

L'imperatiu categòric pretén, doncs, convertir les normes en principis objectius i universals. Això no es pot fer en una ètica basada en les emocions, perquè tot i que hi ha emocions que compartim, les emocions no són universals ni racionals. Kant formula l'imperatiu de quatre formes distintes. En la primera formulació ens diu: «Actua únicament segons la norma que puguis voler que es convertís en llei universal d'obligat compliment». És una fórmula aplicable a qualsevol situació i a qualsevol acció. La segona formulació: «Actua com si la norma de la teva voluntat hagués de ser erigida en llei natural». La definició canvia en els termes, però l'explicació seria la mateixa. Sabem que les lleis de la natura són d'obligat compliment i universals perquè no podem anar contra elles. Kant pretén fer-nos entendre que les lleis morals han de ser universals i obligatòries, com les naturals, i no poden dependre de cap instància externa. Hi ha una tercera formulació que fa referència a la pròpia dignitat humana: «Actua sempre considerant als altres éssers humans, i a tu mateix, no com un instrument, sinó com una finalitat». Tot humà és lliure i racional, i la seva llibertat i racionalitat el situen en un plànol superior al dels objectes, en el de persona. És per la pròpia llei moral que mereixem consideració de persona i no d'objecte i així ens hem de tractar entre nosaltres. La voluntat només és autònoma si legisla d'una manera universal i a més se sotmet lliurement a la seva pròpia llei que és una llei per a tots els altres éssers racionals que són, per tant, persones. L'autonomia de la voluntat funda i manifesta la dignitat humana i el valor de l'home com a persona moral. Aquesta concepció de persona subjecte a drets i deures és la màxima expressió d'universalisme moral i polític i està en el rerefons de totes les legislacions modernes. La quarta formulació ens converteix en legisladors: «Obra sempre com si a través de la teva norma fossis sempre legislador en un regne universal dels fins». En definitiva, el que ve a dir és el mateix que a l'anterior. Si cada vegada que actuem ens demanem quin és el mandat o ordre que ens porta a actuar d'aquella manera i si ens imaginem a més que aquell manament ha d'esdevenir llei per a tothom considerant els altres persones i no objectes, entenem clarament quin és el nostre deure independentment de qualsevol circumstància. La meva consciència moral i la meva voluntat delimiten la norma a seguir. La meva voluntat es converteix en legisladora i no puc actuar contra una norma que la meva pròpia voluntat ha instaurat.