Impacte i reptes del benestar social a Espanya

Resultats i impactes en el benestar social

El balanç del règim de benestar i el seu Estat de benestar és dual. L'impacte social de l'EB es pot caracteritzar com segueix:

• Per una creixent universalització de serveis i prestacions, la privatització selectiva de la gestió de serveis i els baixos nivells de coordinació.
• El nostre model protector és de baixa intensitat protectora, la qual cosa dificulta la reducció de les taxes de pobresa i desplaça les classes mitjanes i altes cap a fórmules complementàries d'acció protectora. A la dificultat de reduir la desigualtat i pobresa se sumen els dèficits en els serveis.
• L’EB té una limitada capacitat per reduir la pobresa relativa i, sobretot, per aconseguir l'eradicació de manera definitiva de la pobresa absoluta malgrat la confluència d'una elevada creació d'ocupació en els últims 10 anys i un creixement econòmic sostingut.

Després d'un llarg i incert procés històric de gènesi i implantació, Espanya assisteix als intents de desenvolupar polítiques del benestar dins d'un context de transformació (al S. XX) d'un model d'Estat del Benestar similar al que es va consolidar en altres països occidentals avançats després de la Segona Guerra Mundial. La congestió institucional, la relativa crisi fiscal de l'estat i la seva seqüela de polítiques neoliberals constitueixen reptes socioeconòmics de grans proporcions per a la supervivència d'un estat assistencial de vocació redistributiva. A més, la dimensió econòmica del benestar social se solapa amb l'accessibilitat del conjunt de la ciutadania als béns culturals, d'entreteniment i oci, així com de major 'qualitat de vida' en àmbits com l'habitatge, l'assistència sanitària, la justícia o la seguretat ciutadana.

Tot això emplaça als actors polítics i socials a la consecució de quotes més altes de benestar i de justícia social sense replicar necessàriament les pautes de models assistencials que mostren clars símptomes d'inadaptació. El desafiament rau en com ajustar la superació de pràctiques 'tardocorporativistes', el foment de la descentralització política i les noves pràctiques d'intercanvi social plural entre associacions altruistes, empreses comercials i administracions públiques. El repte no és tant que s'aconsegueixi, sinó com, ja que haurien de quedar garantides alhora una cobertura general de necessitats assistencials bàsiques i una integració social que es mostra fràgil davant l'eclosió d'interessos particularistes insolidaris.

La inadequació d'una política social basada fonamentalment en prestacions públiques pactades entre sindicats, patronal i govern és òbvia en les circumstàncies actuals. Però la integració social pot afeblir-se molt amb una política social 'liberal' on les classes mitjanes busquen el seu benestar en un sector privat de qualitat mentre que financen, a contracor, uns serveis públics que estigmatitzen i de mala qualitat per als grups socials més desfavorits. Una bretxa aquesta que, de continuar els fluxos migratoris, es reforçaria amb l'eventual increment de la xenofòbia.