Impacte de les Partícules en Suspensió i l'Amiant en la Salut
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geología
Escrito el en catalán con un tamaño de 8,21 KB
1. Què són les partícules en suspensió?
Les partícules en suspensió són una sèrie de partícules microscòpiques, que poden ser sòlides o líquides, ja siguin d'origen humà o natural, les quals queden suspeses en l'aire durant un cert temps. Les partícules en suspensió tenen una grandària variable, igual que és variable també la seva composició, encara que moltes d'elles són perjudicials, ja sigui per a la salut, com per al medi ambient.
2. Com les classifiquem?
Qualitativament les podem dividir en gruixudes i fines. Les gruixudes estan compostes per pols, terra i dipòsit, amb una mida major de 2,5 µm, segons la OMS, i major de 10 µm segons la USEPA. D’altra banda, les fines estan compostes per aerosols, partícules de combustió, vapors de compostos orgànics condensats i metalls, amb una mida menor de 2,5 µm, segons la OMS, i menor de 10 µm segons la USEPA. Segons altres fonts, es determina una altra categoria per les ultrafines, amb una mida inferior a 0,1 µm.
3. D'on provenen?
En zones urbanes, la font principal de partícules en suspensió és el trànsit. Es generen sobretot per la combustió en els motors, però també pel frec de les rodes amb el paviment. Els fums dels motors dièsel estan formats en gran part per partícules fines i ultrafines d'hidrocarburs, degudes a una combustió incompleta. Per això, l'ús creixent del dièsel preocupa des del punt de vista ambiental. També hi ha partícules d'origen natural (aerosols marins, erosió, intrusió de pols africana) o per altres activitats humanes (obres públiques i construcció, mineria, fabricació de ceràmiques o ciment...). La suspensió i resuspensió de les partícules en l'aire que respirem és més marcada en episodis de sequera. Per això, es detecten nivells més elevats de partícules en anys amb pocs dies de pluja.
Efectes sobre la salut
Les partícules penetren en els pulmons, els bloquegen i eviten el pas de l'aire, la qual cosa comporta una deterioració dels sistemes respiratori i cardiovascular, alteració dels sistemes de defensa de l'organisme contra materials estranys, danys al teixit pulmonar, carcinogènesi i mortalitat prematura.
Contaminació acústica
Conseqüències sobre la salut:
- Símptomes similars a la por o tensió (augment de pulsacions, tensió muscular, pressió arterial…). Efectes no permanents, tot i que poden restar nerviosismes associats.
- Pèrdua d’audició a conseqüència del soroll és irreversible. Les cèl·lules auditives no regeneren. La sordesa pot aparèixer a aguantar 90 dB de forma continuada.
- Efectes sobre el sistema cardiovascular, sistema endocrí, aparell digestiu…
- Pot agreujar altres afeccions (alteracions mentals, agressivitat, falta de concentració…) i incrementar accidents laborals.
Què és l’amiant?
L’amiant (o asbest) és un producte mineral de gran durabilitat i de cost reduït. Es troba en condicions naturals a formacions rocoses arreu del món. Els principals productors i exportadors d’amiant són Rússia, Canadà, Austràlia i Sud-àfrica. Està format per feixos de fibres minerals sòlidament unides i molt resistents a la calor, l’abrasió i la tracció. Aquestes característiques han fet que sigui un material molt utilitzat en productes de gran consum, en la indústria i en la construcció. Les fibres d’amiant utilitzades comercialment pertanyen a dos grups mineralògics: les serpentines (inclouen el crisotil o amiant blanc) i els anfibols (inclouen, entre d’altres, la crocidolita o amiant blau i l’amosita o amiant marró).
Per a què s’utilitza?
Ha estat utilitzat com a material d’aïllament acústic i tèrmic, en façanes, envans o teulades lleugeres, mantes i teixits aïllants. Per la seva resistència a la fricció, s’ha emprat en paviments de vinil, massilles i segellaments, pintures impermeabilitzants, pastilles i capçals de frens, així com en productes de fibrociment com persianes, canonades, i alguns elements de jardineria i decoració. Actualment, l’ús d’amiant està prohibit a la majoria dels països industrialitzats, però encara s’utilitza en països en vies de desenvolupament. A més, en països com el nostre, on sí està prohibit, molts edificis i elements industrials construïts en dates anteriors a la seva prohibició encara contenen elements d’amiant.
L’exposició a l’amiant
L’exposició a l’amiant pot ser ocupacional, domèstica o ambiental. L’exposició ocupacional és la principal font d’exposició i es dóna en persones que han estat exposades a l’àmbit laboral, com ara, activitats desenvolupades als sectors de la construcció, manteniment i restauració d’edificis. A l’exposició domèstica, l’amiant arriba a les llars per via indirecta i es dóna en els familiars d’aquests treballadors, quan entren en contacte amb les fibres que queden a la roba de treball. L’exposició ambiental afecta les persones que resideixen a prop d’un punt d’emissió d’amiant i inhalen la pols dispersa a l’aire. Aquesta situació es pot donar en els països on el subsòl és ric en aquest mineral, com succeeix en algunes zones de Turquia, Còrsega i Xipre, i als països on s’explota.
Metodologies per avaluar l'impacte odorífer sobre l'entorn
Les principals metodologies per avaluar l'impacte odorífer sobre l'entorn són:
- Inspeccions de camp
- Nassos electrònics
- Olfactometria de camp
Inspeccions de camp
Metodologia basada en l'observació i detecció de l'olor mitjançant observadors que s'emplacen en els punts del territori on es vol avaluar les molèsties per olors. L'objectiu és estimar el grau de molèstia en una determinada àrea problemàtica mitjançant l'ús de les capacitats olfactives d'un grup de persones especialment entrenades per a això.
Nassos electrònics
Dispositiu que consisteix en una sèrie de sensors que mesuren un gas específic o una mescla d'aquests, i que reaccionen de manera diferent a un mateix component químic. El contacte de la mostra olorosa amb els diferents sensors produeix una resposta que és avaluada conjuntament per a la totalitat dels sensors, de la mateixa manera com funcionaria una xarxa neuronal, on interaccionen els diferents receptors nerviosos.
Olfactometria de camp
Tècnica utilitzada per a mesurar la intensitat d'olor existent a l'aire en un lloc determinat. La tècnica consisteix en l'ús per part de persones entrenades d'un olfactòmetre, aparell que permet efectuar diferents nivells de dilució d'aire, i les va comparant amb un volum d'aire sense olor, fins a arribar a una relació de volum en la qual l'olor deixa de ser percebuda (llindar de detecció). La relació de volums indica la concentració d'olor existent en l'aire.
Les capes de l’atmosfera
Diferenciem 5 capes, segons la composició:
- Troposfera: de 0 a 15 Km
- Estratosfera: de 15 a 50 Km
- Mesosfera: de 50 a 80 Km
- Termosfera: de 80 a 500 Km
- Exosfera: de 500 a més de 1000 Km
L’aire: composició
A nivell del mar, la composició de l’aire és la següent: 78,08% de nitrogen (N2), 20,94% d'oxigen (O2), 0,035% de diòxid de carboni (CO2) i 0,93% de gasos inerts, com argó i neó. L’aire conté traces de vapor d’aigua, variables segons el lloc, època de l’any… i amb molta importància climàtica. La densitat de l’aire disminueix amb l’altitud.