L'Impacte Humà i l'Economia: Del Virus Megalòman a la Democràcia Monetària

Escrito el 25 de Agosto de 2025 en catalán con un tamaño de 6,66 KB

Capítol 7: L'Impacte Humà i el Valor de Canvi

Les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) ens fan creure especials i a imatge de Déu.
Pensem que som éssers racionals superiors, capaços d’adaptar el món al nostre gust.
Hi ha un organisme amb comportament similar als humans: el virus, que consumeix i es propaga destruint.
A Matrix es diu que els humans són com una malaltia i que les màquines són la cura.
A la natura, els humans deixem un rastre constant de destrucció.
La societat de mercat ha causat desforestació, contaminació i alteració del clima global.

La societat de mercat prioritza els valors de canvi per sobre dels experiencials i intangibles.
Aquest triomf ha portat riquesa material però també infelicitat i destrucció ecològica.
El valor de canvi és intercanviable (normalment econòmic); l’intangible no es quantifica fàcilment.
Un incendi pot augmentar la riquesa de canvi tot i ser una catàstrofe ambiental.
El valor de canvi buida de sentit els valors com l’esport o la natura.
El magnat australià diu que cal menystenir el públic per maximitzar el valor de canvi.

Com caçadors, els humans tenim tendència a eliminar allò que ens envolta.
Les societats de mercat només valoren el que es pot comprar o vendre.
La societat ens educa per ignorar l’equilibri natural.
Cadascú actua pel seu propi interès, cosa que pot destruir el benefici col·lectiu.
La revolució industrial va consolidar els valors de canvi i va menystenir els experiencials.

Interès privat: guanys individuals; interès del planeta: sostenibilitat i futur comú.
Aborígens i comunitats antigues vivien en harmonia amb la natura.
El desastre ambiental sorgeix del predomini del valor de canvi i l’interès privat.
Solució: treure algunes coses del mercat, com la natura.
Cal limitar el poder dels monopolis sobre les màquines i els recursos.
Limitar la contaminació, l’explotació i redistribuir els drets de propietat és fonamental.
Alguns pensen que només l’Estat pot posar aquests límits.
Però l’Estat també defensa els seus propis interessos, sovint allunyats del bé comú.

El mercat ignora els valors intangibles de la natura perquè no generen beneficis.
Abans, amb el feudalisme, la natura patia menys perquè no es venia ni dividia tant.
Es proposa crear mercats intel·ligents per valorar la riquesa natural.

El mercat es basa en intercanviar béns amb valor de canvi.
Hi ha béns amb valor negatiu (com la contaminació) que l’Estat pot convertir en negociables.

L’Estat privatitza la natura i la cedeix a qui pot pagar-la.
La privatització debilita la democràcia perquè dona el poder a qui té més diners.
A la democràcia tenim un vot per persona; al mercat, els vots depenen de la riquesa.
La democràcia és imperfecta, però és la nostra única esperança per salvar el planeta.

A la Segona Guerra Mundial, els presoners intercanviaven productes de la Creu Roja.
Alguns presoners feien arbitratge: compraven barat, venien car i guanyaven comissió.
Això generava una economia interna amb guanys anomenats plusvàlues.

Els cigarrets es van convertir en la unitat monetària del camp: resistents, portables i útils.
Permetien intercanvis, comparacions de preu i estalvi.
Amb els diners, apareixen l’estalvi, el préstec i el deute.
La confiança és clau: si deixem de creure en el valor del diner, el sistema cau.

Els banquers prestaven cigarrets amb interessos segons les expectatives de preus.
Si preveien inflació, pujaven els interessos.
El tipus d’interès real = interès - inflació.
En crisi, amb deflació, l’interès real no pot ser 0.

A diferència de la natura, en l’economia les expectatives poden influir directament el futur.

Els metalls van ser usats com diners per la seva escassetat i valor.
Els estats gravaven les monedes per evitar falsificacions i garantir confiança.
Els diners metàl·lics neixen com a registre dels deutes socials.
Al món real, els diners són polítics perquè estan vinculats a producció i poder.

Arran de la crisi del 2008, neix la idea d’un diner sense estats ni bancs: Bitcoin.
Nakamoto va crear un algoritme que assegurava control sense vigilància externa.
Però el seu èxit va fer aparèixer nous riscos (robatoris), i molts van demanar ajuda a l’Estat.

Els bancs van crear diners virtuals per finançar la indústria, creant deute futur.
Si els estats haguessin limitat això, no hauria existit el miracle industrial.
Bitcoin vol diners estables però ignora la realitat econòmica dinàmica.
Només el control democràtic pot garantir una economia humana i justa.

Els diners han evolucionat de tenir valor experiencial a dominar pel valor de canvi.
El treball, les màquines i el medi ambient no poden ser controlats amb diners apolítics.
Es necessiten decisions col·lectives i democràtiques per un futur sostenible.

Etiquetas: