L'Impacte de la Gran Guerra a l'Economia i Societat Espanyola (1914-1918)

L'Estímul Inesperat de la Gran Guerra

L'1 d'agost de 1914, la guerra va esclatar i de seguida Eduardo Dato va declarar la neutralitat espanyola. Francesc Cambó va interpretar aquesta neutralitat dient que Espanya era neutral perquè no podia ser d'altra manera: no posseïa ni un exèrcit eficient, ni tenia un ideal internacional.

Es creia que els efectes de la guerra serien nefastos per a l'economia espanyola. Cambó demanava mesures extraordinàries urgents per fer front a la situació internacional creada pel conflicte.

Però un any més tard les coses van canviar radicalment, ja que es va passar del pessimisme a l'eufòria. La guerra s'havia convertit en guerra de posicions i de desgast, i el que es concebia com una campanya curta per recompondre el mapa polític continental, aviat es va veure que es perllongaria molt. Tant els polítics com l'opinió pública només recordaven la Guerra Francoprussiana del 1870, que no havia durat més enllà de dos mesos. En canvi, en aquesta ocasió, les potències directament implicades van haver de controlar i planificar les seves economies, per tal de no quedar-se sense el que era fonamental per mantenir l'esforç bèl·lic. Aquesta circumstància les va obligar a comprar tot el complementari als països circumdants, que d'aquesta manera van veure estimulades les seves economies d'una manera tan extraordinària com inesperada.

A Espanya també li va arribar aquest estímul extraordinari. L'evolució de la balança comercial reflecteix el canvi de tendència: el 1913 havia tingut 230 milions de dèficit, i el 1917 el saldo positiu era de 589 milions. Les exportacions havien augmentat molt, però també s'ha de considerar que les importacions s'havien reduït considerablement. Amb aquest saldo positiu, les reserves d'or del Banc d'Espanya van créixer sobtadament.

Una característica d'aquesta onada de creixement extraordinari va ser que es va produir sense regulacions ni la intervenció directa de l'Estat, unes eines que sí que es feien servir en l'economia de guerra que necessitaven rendir al màxim i estar enfocades a uns camps concrets. Això ens ajuda a entendre que la prosperitat espanyola no s'allargués més enllà dels anys que va durar la Gran Guerra i que s'esvaís pràcticament del tot així que es va tornar a la normalitat i va desaparèixer aquella demanda extraordinària. Aleshores es va fer evident l'estretor de mires de la patronal espanyola. Es va veure que aquests patrons havien aprofitat l'època de bonança per fer molts diners i enriquir-se personalment, però no s'havien ocupat de reinvertir en la millora de les fàbriques i l'utillatge. D'altra banda, els obrers havien estat abocats pràcticament a la misèria durant els anys de guerra, ja que tots els productes es destinaven a l'exportació i els preus interiors havien pujat moltíssim. Paral·lelament, com que les indústries treballaven a ple rendiment, àrees com Barcelona havien necessitat molta més mà d'obra i la immigració havia estat molt gran; en conseqüència, els preus dels lloguers dels pisos també s'havien apujat molt.

El resultat va ser que l'augment extraordinari de l'activitat econòmica també va comportar l'aparició d'un procés inflacionista de conseqüències nefastes per al futur. A partir del 1916, i en poc temps, el poder adquisitiu d'una família mitjana es va reduir el 20%. A l'àrea de Barcelona, entre el 1914 i el 1918 els preus dels productes de primera necessitat van canviar amb rapidesa. Lògicament, els que van veure's més afectats per la recessió de la postguerra van ser els sectors més necessitats.

Característiques del Creixement Econòmic Extraordinari

Els sectors econòmics van créixer segons les necessitats dels països en guerra. Així, la primera demanda va ser de productes minerals i siderometal·lúrgics; complementàriament, la indústria naviliera situada al Cantàbric. Sens dubte, la primera zona que va sentir els efectes positius provocats per la guerra va ser la bascocantàbrica:

• La mineria va créixer el 20% anual.
• El nombre de miners asturians va passar de 16.000 a 40.000.

A més del creixement de la producció industrial, el conflicte bèl·lic va provocar la retirada de capitals estrangers. D'aquesta manera, l'economia espanyola va haver de respondre amb els seus propis capitals a la nova conjuntura econòmica.

D'altra banda, el creixement del volum dels negocis, sobretot de les grans exportacions del nord, va fer necessària una circulació més gran de capitals. Això va acabar de consolidar el País Basc com a principal centre financer de l'Estat.

El segon estímul el va experimentar la indústria manufacturera i l'agricultura de qualitat. Això significava la dinamització de la zona industrial de Catalunya i de l'agricultura de l'Horta Valenciana. En la indústria catalana la demanda principal es va dirigir cap a:

• El tèxtil
• El calçat
• Els productes químics

A partir de 1916, i per primera vegada en la història, la indústria catalana va funcionar a ple rendiment, 24 hores diàries en 3 torns de treball. El consum elèctric parla per si mateix: el 1912 era de 20.000 CV, i el 1920 de 265.000 CV.

El darrer sector que va rebre els efectes de l'augment de la demanda va ser el de l'agricultura de secà: quan la manca de mà d'obra va fer baixar la productivitat agrícola dels països en guerra, aquests van començar a comprar cereals, però l'augment de la demanda va arribar tard i va durar poc. Més tard, quan la producció dels països bel·ligerants es va recuperar, l'exportació espanyola va tornar a caure i van tornar les dificultats. A partir de 1918 es va entrar en un període de conflictes a Andalusia que es va conèixer com el Trienni Bolxevic.

Un altre sector que va augmentar extraordinàriament va ser la construcció i els serveis urbans. Les ciutats que més van créixer van ser:

• Bilbao (la que més va créixer)
• Barcelona (la que ho va fer més tard en xifres absolutes)
• Madrid

La Dinamització Social i Demogràfica

Durant aquests anys, més important que el creixement demogràfic va ser el procés de redistribució interna de la població. Primerament, cal dir que l'antiga solució que havia significat l'emigració es va interrompre perquè els països receptors van tancar les fronteres. Les migracions en aquest període eren interiors, especialment del camp a la ciutat, i van arribar a afectar el 6% del total de la població.

El cas de Barcelona i la seva àrea d'influència resulta espectacular, ja que en aquests anys es va convertir en un dels nuclis urbans més importants del Mediterrani. Va ser aleshores que els poblets del voltant de l'urbs es van convertir en veritables ciutats, com l'Hospitalet o Badalona. En aquests anys de guerra i durant la segona meitat de la dictadura de Primo de Rivera es va produir la gran arribada d'immigrants de la primera meitat del segle: entre el 1916 i el 1930 van arribar un mínim de 525.000 emigrants de fora de Catalunya. En aquest moment va arribar el primer contingent important de murcians i, per primera vegada, se'n va parlar utilitzant el mot xarnegos. La població obrera de l'àrea barcelonina va passar de 150.000 a 400.000 obrers entre el 1910 i el 1920.

Un creixement tan ràpid per força havia de comportar efectes negatius en les persones més necessitades. Els nouvinguts es van veure forçats a instal·lar-se en barraques. A més, cal entendre que els nouvinguts provenien d'àrees diferents, amb una altra manera de viure. Això va generar unes noves formes de pobresa i de tensió social, i va augmentar molt la sindicació obrera.

Opinió Pública i Cultura durant la Gran Guerra

A la societat de masses li va correspondre la denominada opinió pública, servida per una premsa que arribava al màxim de tiratge que havia tingut mai: els principals diaris van superar els milers d'exemplars cada dia. Però, a més, es van popularitzar també les publicacions especialitzades:

• Revistes il·lustrades
• Revistes de moda
• Premsa esportiva, etc.

També es va popularitzar molt el cinema. L'opinió pública es va sentir cada cop més atreta pels films de reportatges que permetien viure grans esdeveniments. Barcelona es va convertir en la indiscutible capital cinematogràfica de tot l'Estat.

El conflicte va prendre de seguida dimensions europees, va enfrontar els països més poderosos del món, amb mobilitzacions humanes mai vistes i la utilització d'armes modernes. Tots els mitjans que no informaven puntualment del conflicte van perdre lectors i els que ho van fer millor en van guanyar moltíssims. Un cas espectacular és La Vanguardia, que publicava el millor reportatge gràfic i tenia corresponsals que informaven sobre el terreny.

Aquesta abundant informació va ajudar a sensibilitzar encara més l'opinió catalana i espanyola envers tot el que envoltava la guerra. La societat es va dividir entre francòfils i germanòfils, i les divisions van separar membres d'una mateixa família:

• Els francòfils eren gent d'idees democràtiques i esquerranes, partidaris de França.
• Els germanòfils eren conservadors i defensors de la societat estamental i l'ordre jeràrquic que s'identificava amb els denominats Imperis Centrals.
• I hi havia un grup que es declarava neutral, entre aquests hi havia nuclis comunistes que denunciaven la guerra com a interessos de la burgesia.

Els avantguardistes eren partidaris d'un trencament de les formes que permetés posar fi a totes les convencions sobre les quals s'havien fonamentat l'art i la literatura.

Un avantguardista destacat va ser Francis Picabia. Fugint de la guerra, es va instal·lar a Barcelona el 1916. Aquí va fundar la prestigiosa revista 391. En poesia va sobresortir Joan Salvat-Papasseit, i la seva revista, Un enemic del poble, de 1917. I en pintura, Salvador Dalí i Joan Miró.