Impacte del Franquisme i Conceptes Clau de Sociolingüística Catalana

Impacte del Franquisme en la Llengua Catalana

• Com ha influït la dictadura del general Franco en la situació sociolingüística actual de la llengua catalana?

A principis de segle XX, la llengua catalana, després de tres segles de Decadència, havia aconseguit recuperar-se i reforçar la seva presència en la vida social i a iniciar grans projectes per a la seva consolidació com a llengua de cultura.

Amb l’arribada del franquisme tot el que s’havia aconseguit es va perdre. La situació del català durant el franquisme és de repressió i prohibició totals. Després de la Guerra Civil, qualsevol element diferencial va ser objecte de repressió, entre ells la cultura i la llengua catalanes.

La llengua catalana va ser postergada a “dialecte” i va ser prohibit d’utilitzar-ho en usos oficials i en qualsevol manifestació pública. Va significar també l’inici d’una actuació per fer que el català fos associat a valors negatius.

La intensitat de la censura va ser diferent al llarg de la dictadura. Entre els anys quaranta i cinquanta l’edició de llibres i les representacions eren escasses. A partir dels anys seixanta, en què el règim es va d’haver d’obrir a Europa, les edicions en català comencen a tenir un aire de certa normalitat. Aquest clima de permissivitat, va fer possible el naixement d'un moviment conegut com la Nova Cançó (M. del Mar Bonet, Lluís Llach, Raimon...).

Per a la llengua, aquesta situació de repressió durant quasi quaranta anys tindrà unes conseqüències importants:

-Bilingüització de la major part de la població, ja que l'alfabetització només es fa en castellà i els mitjans de comunicació audiovisuals també només utilitzen el castellà.

-Introducció de tota una sèrie de prejudicis lingüístics entorn del català, ja que se'l considerarà amb més poc prestigi, insuficient, pobre...

-Empobriment de la llengua, ja que hi entraran molt de barbarismes i estructures lingüístiques foranes.

Conceptes Clau de Sociolingüística

• Explicau els conceptes de monolingüisme, multilingüisme, bilingüisme i bilingüista.

El monolingüisme és l’ús/coneixement d’una sola llengua. El monolingüisme dins un estat és una excepció, el que és més usual és l’existència de diverses comunitats lingüístiques dins d’un estat parlant d'una situació de llengües en contacte. Hom sap que avui és difícil de trobar algun estat on només s’utilitzi una llengua. A Europa, per exemple, només hi ha tres estats monolingües (Portugal, Islàndia, Albània), que en confirmen la regla.

En un estat també hi pot haver més de dues llengües en contacte, i llavors es presenten casos de multilingüisme o plurilingüisme. Rússia, Austràlia o Brasil són exemples d’estats on conviuen nombroses llengües, amb fronteres més o menys estables, pertanyents a diverses famílies lingüístiques. El multilingüisme és, doncs, un fet usual, i motiva l’exigència d’una llengua de relació entre els òrgans oficials de l’estat, com ara l’administració o l’escola, i els ciutadans. Aquesta llengua de relació té la condició de llengua oficial i pot coexistir amb altres llengües que tinguin o no reconeguda l’oficialitat.

El bilingüisme és un terme d’abast personal i és la capacitat d’una persona per usar dues llengües. Seria la mínima expressió del plurilingüisme i es la situació més habitual dins el marc socio-cultural en què es produeix el contacte de llengües. Se li han donat més significacions:

-Bilingüisme individual: aquella persona o individu que utilitza alternativament dues llengües sense que cap d’elles prevalgui sobre l’altra.

-Bilingüisme territorial: aquell país on trobem dues llengües delimitades geogràficament. Ex: Bèlgica.

-Bilingüisme social: És l’objecte d’estudi de la sociolingüística. Dins d’un territori (estat, ciutat...) apareixen grups socials que usen més d’un idioma: un de propi, après per transmissió natural (familiar), i un altre que és el propi d’un altre grup. Els Països Catalans viuen aquesta classe de bilingüisme: l’alternança idiomàtica depèn d’unes normes d’ús social, acostuma a ser desequilibrada i testimonia l’existència d’un conflicte lingüístic. El bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat, per comunicar-se, només té necessitat d’una llengua. És per això que sol manifestar-se una situació conflictiva -inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua-. El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda. de les llengües.

El bilingüista es aquella persona que defensa el bilingüisme com a situació ideal. La seva creença no se l’aplica a si mateix, sinó que pren el caràcter de barrera per poder-se mantenir monolingüe en la seva llengua. Per consolidar aquesta pertinença a un grup dominant per raons de llengua distingeix sibil·linament el bilingüisme instrumental i integrador segons la llengua de què es tracti: no l’aplica en aquells casos en què considera l’altra llengua inferior a la pròpia.

Normativització vs. Normalització Lingüística

• Explicau la diferència entre el procés de normativització i de normalització d'una llengua.

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables: la normativització (codificació de la llengua) i la intervenció sociopolítica, la política lingüística.

No hem de confondre aquest terme amb normativització lingüística , que és un procés que es posa en marxa en una llengua amb la finalitat de dotar-la d'unes normes d'ús escrit fixes que garanteixin la uniformitat d'aquesta, a l'hora de ser escrita per tots els seus usuaris. Quan una llengua no té aquestes normes, en intentar reproduir-la per escrit cadascú ho fa d'una forma, creant-se així una gran anarquia. Les normes són, per tant, necessàries per al bon enteniment de la lectura, i més encara en les societats modernes en les quals una bona part dels missatges que s'emeten són escrits.

Per tant, la diferencia entre ambdós termes és que el concepte de normativització està inclòs dins el concepte de normalització, però que no el pressuposa, és a dir, que és possible que una llengua estigui normativitzada (fixada) però que encara no estigui plenament normalitzada.

El Procés de Normalització Lingüística

• El procés de normalització lingüística (posau alguns exemples de normalitzacions reeixides).

El procés de normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. És l’única alternativa a la desaparició de la llengua, i implica necessàriament la presa de consciència de la situació precària de la llengua. La normalització, en definitiva, no serà efectiva si no hi ha una conscienciació individual, social i política.

Qualsevol procés de normalització té dos aspectes fonamentals:

-un procés de normativització (codificació ortogràfica, gramatical i lèxica), feina més aviat pròpia dels lingüistes.

-La intervenció sociopolítica, la política lingüística, que és aquella activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d’ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i unes normes d’ús favorables a la llengua dominada. La normalització té com a finalitat l’abolició de la diglòssia, ja que totes les llengües estan qualificades per desenvolupar qualsevol funció comunicativa i tenen el dret de fer-ho.

La normalització és un procés històric més o menys llarg, per tant serà un procés de canvi social per mitjà del qual una comunitat pren consciència del conflicte lingüístic i vol recuperar les posicions perdudes. Perquè sigui possible hi ha d'haver un grau suficient de consciència lingüística i una capacitat satisfactòria de la comunitat per autoregular l’estatus de la llengua (un nivell d’autogovern que permeti regular la normativització de la llengua i el seu procés d’estandardització, el seu estatut jurídic, el seu aprenentatge i ús, etc.) La voluntat col·lectiva de normalització significa la resistència a desaparèixer.

Al llarg del segle XX, a Europa es produïren diversos processos de normalització lingüística que a hores d’ara es poden considerar com a plenament reeixits. Aquests processos de normalització han implicat els països que s’han independitzat, que han bastit el seu propi estat, un àmbit polític autocentrat, o estats que han implementat un model lingüístic igualitari. Dins el primer grup, es poden trobar processos de normalització lingüística reeixits que han implicat la plena normalitat social de llengües com el polonès, l’hongarès, el txec, l’eslovac, el noruec, el finès, l’islandès, el letó, el lituà o l’estonià. En el segon grup, es pot esmentar, dins Europa, els casos de Bèlgica o de Suïssa, als quals caldria afegir, al món occidental, el cas del Canadà.

Un altre exemple modern ha estat el que ha tengut lloc amb l’hebreu: aquesta llengua, que durant segles havia quedat relegada a l’àmbit religiós, gràcies a la creació de l’estat d’Israel i a la voluntat de tot un poble, actualment torna a ser una llengua apta per a qualsevol situació comunicativa.

Llengües Majoritàries, Minoritàries i Minoritzades

• Explicau els conceptes de llengua majoritària, llengua minoritària i llengua minoritzada i poseu-ne exemples.

Parlar de llengües majoritàries i minoritaris suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. Es consideren llengües minoritàries les que tenen un nombre reduït de parlants. I llengües majoritàries aquelles que tenen un gran nombre de parlants (espanyol, anglès...). allò que no es tan clar és a partir de quina xifra de parlants una llengua ja pot adquirir la consideració de minoritària. En el context europeu, es consideren llengües minoritàries el suec, el búlgar, el català, el danès, el noruec i el fines...

Llengua minoritzada: es aquella que pateix la interpretació d’una altre llengua i esta immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia es insuficient per viure-hi. Son llengües minoritàries: català, bretó, occità, gallec, basc...

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritzada i minoritària. Trobem casos com el suec, l’albanès... de llengües minoritàries no minoritzades i també casos com el del castellà a Puerto Rico de llengua minoritàries amb la condició de minoritzades.

La Mitificació del Bilingüisme

• Explicau la mitificació del bilingüisme.

Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües.

Diversos sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomenen el mite del bilingüisme. Es refereixen a la ideologia promoguda des de certs sectors socials, que anomenen bilingüistes i que solen ser monolingües en la llengua dominant, segons la qual existeixen societats intrínsecament bilingües. Els autors esmentats argumenten que, si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades (necessitades) a ser-ho. Per tant el discurs bilingüista legitima –justifica com a necessària- la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

Conflicte Lingüístic i les seves Conseqüències

• Explicau el concepte de conflicte lingüístic i les conseqüències que implica.

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

1-La substitució lingüística es aquell procés en el qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llenguacom a conseqüència d'una situació de conflicte lingüístic. Es du a terme en tres fases: procés de bilingüització, procés de monolingüització en la llengua dominant i l’abandó absolut de la llengua dominada.

Els símptomes d'aquest del procés de substitució són:

-Interferència lingüística

-reducció del territori

-reducció d'àmbits d'ús

-les classes altes urbanes i joves prenen la llengua dominant.

2-El procés de normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. És l’única alternativa a la desaparició de la llengua, i implica necessàriament la presa de consciència de la situació precària de la llengua. La normalització, en definitiva, no serà efectiva si no hi ha una conscienciació individual, social i política. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d’ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i unes normes d’ús favorables a la llengua dominada. Perquè es pugui dur a terme la societat ha de presentar una lleialtat i una consciència lingüística per impulsar la llengua minoritzada.

Models de Planificació Lingüística

• Explicau models de planificació lingüística en diferents estats.

La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’aquí es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua. Cal tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la que al cap i a la fi cal transformar. En la mesura que la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l’èxit de la política lingüística.

Un model de planificació lingüística ha de contemplar les quatre fases d'actuació següents:

-Selecció: procés de decisió i d'elecció de la norma.

-Codificació: procés de normativització o estandardització, fixació gramatical.

-Vehiculació: difusió de la norma, a través de l'ensenyament, mitjans de comunicació.

-Modernització: desenvolupament funcional, introducció de la norma en els diversos àmbits d'ús.

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:.

-El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

-El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

Exemples de models de planificació lingüística:

A Bèlgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat.

A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

Substitució Lingüística: Procés i Alternatives

• Què és la substitució lingüística? Per què i com es produeix? ¿Hi ha cap alternativa al procés de substitució lingüística? En cas afirmatiu, ¿quina és?

La substitució lingüística es aquell procés en el qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llenguacom a conseqüència d'una situació de conflicte lingüístic:

1.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

-Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

-Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

-Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

-Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

3- Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Els símptomes d'aquest procés són:

-Interferència lingüística: canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència d'una segona llengua.

-reducció del territori

-reducció d'àmbits d'ús: el idioma majoritari mediatiza o interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món.

-les classes altes urbanes i joves prenen la llengua dominant.

L'altre alternativa és la normalització lingüística de la llengua minoritzada. És un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. És l’única alternativa a la desaparició de la llengua, i implica necessàriament la presa de consciència de la situació precària d'aquesta. La normalització, en definitiva, no serà efectiva si no hi ha una conscienciació individual, social i política. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d’ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i unes normes d’ús favorables a la llengua dominada. Perquè es pugui dur a terme la societat ha de presentar una lleialtat i una consciència lingüística per impulsar la llengua minoritzada.

Bilingüisme: Definició i Tipus

• Bilingüisme: definició i tipus.

El bilingüisme és aquell ús de dues llengües per part d'un individu o un territori. Aquí es on apareix un clar contacte entre llengües. Hi ha tres tipus de bilingüisme:

-Bilingüisme individual: és aquell ús de dues llengües per part d'un individu. N'hi ha distints tipus:

-Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).

-Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.

-Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals oeconòmiques.

-Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).

-Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior (més pobra i amb poca població) fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana. També a Suïssa n'hi ha: cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest en una situació d’inferioritat oficial).

-Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals. Aquest bilingüisme es totalment perjudicial ja que a la llarga juntament amb la disglòssia (una llengua s'utilitza per usos importants i l'altre per usos col·loquials) crea una situació de conflicte lingüístic. Pot tenir dues sortides:

-Substitució lingüística: la llengua pròpia i minoritzada acaba desapareixent. ja que la llengua dominant li pren els àmbits d'ús.

-Normalització lingüística: interromp la substitució i s'impulsa la llengua minoritzada des de les forces polítiques.

Normativització de la Llengua Catalana

• Defineix el concepte de normativització. Quan i qui va dur a terme la normativització de la llengua catalana?

       La normativització lingüística és un procés que es posa en marxa en una llengua amb la finalitat de dotar-la d'unes normes d'ús escrit fixes que garanteixin la uniformitat d'aquesta, a l'hora de ser escrita per tots els seus usuaris. Quan una llengua no té aquestes normes, en intentar reproduir-la per escrit cadascú ho fa d'una forma, creant-se així una gran anarquia. Les normes són, per tant, necessàries per al bon enteniment de la lectura, i més encara en les societats modernes en les quals una bona part dels missatges que s'emeten són escrits.

Al primer terç del segle XX Catalunya experimentà una efervescència política i cultural de signe decididament favorable a la cultura autòctona. Són exponents cabdals d’aquest estat de coses, per exemple, la Mancomunitat de Catalunya, l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i l’establiment dels codis normatius de la llengua.

El s. XIX s’havia consumit en discussions i intents de trobar orientació tècnica a l’ús creixent de la llengua en tots els àmbits. Mossèn Alcover va tenir la idea de fer el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i s’hi van tractar aspectes lingüístics, literaris, socials i jurídics del català. Fou una manifestació multitudinària (més de 4000 inscrits). El Congrés tenia més la finalitat d’estimular els estudis sobre el català que no pas de solucionar els greus problemes que tenia en aquells moments.

En el Congrés de 1906 se sentí la necessitat d’impulsar la llengua i de crear un organisme que se’n preocupes: l’Institut d’Estudis Catalans, creat per Prat de la Riba l’any 1907. Originàriament constava de quatre seccions ( Història, Arqueologia, Literatura i Dret), però aviat es veié la urgència d’atendre l’aspecte lingüístic: l’any 1911 es creà la Secció Filològica que en primer lloc s’encarregà d’unificar l’ortografia en un procés que fou relativament llarg i que culminà amb les Normes ortogràfiques de 1913. L’ortografia actualment vigent es completà l’any 1917 amb Diccionari ortogràfic publicat per Pompeu Fabra. L’obra de codificació del català continuà l’any següent, el 1918 amb la Gramàtica catalana , també de Pompeu Fabra. Finalment l’Institut havia recollit nombrosos materials lèxics i havia començat a redactar un diccionari acadèmic, però les dificultats creades per la dictadura aconsellaren al mateix Fabra de redactar-ne un de provisional, que va ser l’únic que es va tenir com a oficial fins l’any 1995??: el Diccionari general de la llengua catalana (1932). D’aquesta manera el català disposava dels instruments bàsics indispensables com a llengua de cultura moderna.

Les Normes de l’Institut no varen ser ben acollides per tothom: alguns particulars (entre ells mossèn Alcover) i alguna entitat (Jocs Florals, l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona…) es resistiren durant uns anys a acatar-les. Però les adoptaren tot seguit nombroses corporacions i, sobretot, les acceptà Prat de la Riba com a oficials.

Al País Valencià hi hagué un acte solemne d’adhesió a les Normes, a Castelló de la Plana l’any 1932: el llibret que s’hi publicà és conegut com “Normes de Castelló”. A les Balears, Francesc de Borja Moll les adoptà a la mort de mossèn Alcover (1932) i amb el consentiment d’aquest.

Llengua Oficial vs. Llengua Pròpia

• Defineix els conceptes de llengua oficial i de llengua pròpia. S

ón sempre la mateixa llengua? Posa'n exemples.

El concepte de llengua pròpia fa referència a l'idioma de la comunitat històricament establerta en un país. És una eina natural de comunicació, expressió i símbol d'unitat cultural amb profundes arrels històriques. És un element que singularitza un territori com a poble.

En canvi, quan parlem de llengua oficial ens referim a la llengua que un estat té com a pròpia, per a la publicació de tots els seus instruments legals i, en determinats estats, aquella que, d'entre totes les llengües nacionals, serveix de comunicació pels ciutadans que parlen diferents llengües.

La llengua pròpia i la llengua oficial no són sempre la mateixa. A les Balears o a Catalunya, la llengua pròpia és el català, però són cooficials català i castellà. Diferent seria el cas de la Franja d'Aragó, de Catalunya Nord o de l'Alguer, que tenen com a llengua pròpia el català, però que només hi són oficials el castellà , el francès o l'italià respectivament. I casos com Madrid o Andalusia, per exemple, tenen com a llengua pròpia i oficial la mateixa, el castellà.

• Llengua estàndard. Definició i àmbits d'ús.

La llengua estàndard s'ha de considerar una varietat més que no un registre. Aquesta qüestió es planteja perquè l'estàndard no és una varietat natural, sinó que ha estat creada per a un tipus de comunicació formal I pública. És una varietat comuna i supradialectal que ha de servir per a tots els parlants d'una mateixa llengua. És la llengua que s'estudia a l'escola I la que s'utilitza en els mitjans de comunicació. L'estàndard d'una llengua és una varietat molt codificada que serveix de model de referència a tots els membres d'una comunitat lingüística, especialment en els àmbits formals, tant orals com escrits. És la varietat que s'ensenya I s'utilitza a l'escola, en la majoria de documents I en els mitjans de comunicació. La varietat estàndard d'una llengua en facilita la identitat, la identificació dels límits I la cohesió lingüística dels membres de la comunitat. El domini d'aquesta varietat és imprescindible per a la promoció personal dins la societat. De vegades es fa referència a la varietat estàndard amb la dominació llengua estàndard, però cal tenir clar que només és una part del conjunt de la llengua. La varietat estàndard no és fixa ni immutable: hi ha d'haver un equilibri entre la fixació I el canvi I un control d'aquest procés.

 La varietat estàndard és supradialectal, no es pot incloure en la classificació dels diversos dialectes que formen la llengua. L’estandardització és el procés que té com a objectiu assolir una varietat estàndard ben definida d'una llengua I amb plenitud de funcions. Aquest procés és llarg I te dos vessants: la codificació o normativització, que consisteix a establir les normes per a l'ús de la varietat estàndard, I la planificació de l'estatus, o implementació social, que consisteix a ensenyar la llengua codificada a tota la població I a implantar-ne l'ús a tots els àmbits de comunicació.

 A l'hora d'iniciar un procés d’estandardització hi ha diverses opcions: establir un estàndard unitari a partir, bàsicament, d'una sola varietat geogràfica, construir-lo a partir de l'aportació de diverses varietats geogràfiques o, com passa en algunes llengües molt esteses geogràficament, establir models estàndards diferents per als diferents territoris.

 La codificació inclou tres etapes: l’establiment d'unes normes ortogràfiques, la fixació de la morfologia I de les normes de la sintaxi I la lexicalització, és a dir, fixar l'inventari de les paraules d'una llengua amb el significat corresponent.

• Esmenta i explica tres símptomes indicatius de minorització lingüística o substitució lingüística.

Quan la llengua d'una comunitat és reemplaçada progressivament per una altra, hi ha un procés de substitució lingüística. Les raons d'aquest procés sempre són extralingüístiques, és a dir, no tenen res a veure amb les característiques de les llengües implicades, sinó que es relacionen amb condicionaments externs de tipus polític, militar, econòmic, etc. No es tracta d'una situació estable, sinó d'un conflicte transitori que passa per una sèrie d'etapes més o menys regulars i que desemboca en la substitució o en la normalització; aquest caràcter inestable i transitori fa que el procés sigui anomenat també conflicte lingüístic.

El procés de substitució és llarg, sol abraçar diverses generacions de parlants. En general, la llengua dominant s'implanta abans en les classes socials altes que en les baixes, abans a les zones urbanes que a les rurals, i abans entre la gent jove que entre la gent de més edat.

En un procés de substitució lingüística es donen una sèrie de SÍMPTOMES CARACTERÍSTICS:

-La interferència: conjunt de canvis en l'estructura de la llengua minoritzada motivats directament per la influència de la llengua dominant. Pot ser a nivell fònic, morfològic, sintàctic, lèxic i semàntic.

-La interposició: l’ idioma dominant s'interposa en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. El grup minoritzat es converteix en una mena de satèl·lit del grup dominant, ja que els seus membres fan servir generalment la llengua dominant en lloc de la pròpia per relacionar-se amb altres cultures, i les altres cultures accediran al grup minoritzat generalment a través de la llengua dominant.

Exemples: hi ha catalanoparlants que, quan han de traduir des d'una tercera llengua, tradueixen al castellà en lloc de traduir al català. Per altra banda, quan els parlants d'un tercer idioma s'han de comunicar amb la comunitat catalana, ho fan generalment en castellà.

-La intrusió: quan l'idioma dominant s'interposa en algunes funcions lingüístiques entre els mateixos parlants de la llengua minoritzada.

Exemple: un catalanoparlant escriu una nota al seu company de feina, també catalanoparlant, en castellà.

• Esmenta i explica tres actuacions de normalització lingüística.

El procés de *normalització lingüística *és un procés de resposta al l’única alternativa a la desaparició de la llengua, i implica necessàriament la presa de consciència de la situació precària de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en elssegüents *aspectes bàsics*: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d’ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Les actuacions que poden dur es duen a terme per normalitzar una llengua són:

La *normativització*: és un procés que es posa en marxa en una llengua amb la finalitat de dotar-la d'unes normes d'ús escrit que en garanteixin la uniformitat a l'hora de ser escrita per tots els seus usuaris. Quan una llengua no té aquestes normes, en intentar reproduir-la per escrit cadascú ho fa d'una forma, creant-se així una gran
anarquia. Les normes són, per tant, necessàries per al bon enteniment de la
lectura, i més encara en les societats modernes en les quals una bona part dels missatges que s'emeten són escrits.

La *política lingüística*: aquella activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents.

La *conscienciació lingüística*: consisteix en la sensibilització de la població de la importància de l'ús social de la llengua. És la societat allò que cal normalitzar i aquesta és l’agent de normalització. La seva adhesió i el seu suport al procés es fan necessaris. I el fet d’assumir aquesta responsabilitat –l’explícita voluntat de futur de la comunitat lingüística expressada mitjançant la consciència i lleialtat lingüístiques del seus membres- és la millor garantia d’èxit.

• Esmenta normes d'ús lingüístic que podem trobar en un procés de substitució lingüística.

Les normes d’ús són aquelles normes que no estan escrites enlloc I que cada societat estableix quines varietats lingüístiques són les adequades per a cada àmbit d’ús.

En paraules de Lluís Vicent Aracil, “ les normes d’ús són dictades i reforçades per una societat que les imposa d’una manera quasi irresistible, són impersonals, “semblen naturals”. La gent les compleix i les fa complir sense adonar-se’n. Però en realitat han estat el resultat d’un joc de forces. Són sempre respostes i solucions a problemes pràctics, situacions en què cal triar entre diferents alternatives”.

En un procés de substitució lingüística la comunitat lingüística adopta unes normes d'ús que fan accelerar aquest procés. Alguns exemples d'aquestes normes són:

– En un grup de persones en què només n'hi ha un que parli la llengua dominant, encara que l'entengui, es deixa de parlar la llengua dominada I es parla la dominant. Això passa en el cas de la llengua catalana: amb els castellanoparlants (encara que saben parlar català) cal parlar castellà.

-Als estrangers se’ls parla en la llengua dominant, encara que no coneguin la dominat ni la dominada. En el nostre cas, si qualque estranger ens parla, encara que no ens entengui ni en castellà ni en català, li parlarem en castellà..

-Quan hi ha un desconegut que sembla estranger, se li parla en la llengua dominada, en el nostre cas, en castellà, pressuposant que no sap català, cosa que ben sovint no és així,

-Una altra norma d'ús seria contestar el telèfon en la llengua dominant, en el cas de Mallorca, dient “Diga”.

En conclusió, totes aquestes normes d'ús el que fan és agreujar el procés de substitució I per tant, propiciar.

.Diferenciau els conceptes de llengües minoritàries i llengües  minoritzades. Aplicau-ho a la situació de la llengua catalana.

Parlar de  llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. Una llengua minoritària és la llengua usada en un territori per persones que constitueixen un grup numèricament inferior a la resta de la població d’aquets territori. En el contex europeu, es consideren llengües minoritàries el suec (8 milions de parlants), el búlgar (8 mil.), el català (7 mil.), el danès (5mil.), el noruec i el finès (4 mil.), albanès i eslovac (3 mil.), lituà, letó, macedoni, tàtar, occità (2 mil.), bretó, sard, èuscar, eslové, gaèlic...

Llengua minoritzada: es aquella que pateix la interpretació d’una altre llengua i esta immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia es insuficient per viure-hi.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritzada i minoritària. Trobem casos com el suec, l’albanès... de llengües minoritàries no minoritzades i també casos com el del castellà a Puerto Rico de llengua minoritàries amb la condició de minoritzades.

Tot i els intents de minorització que ha patit la llengua catalana encare és àmpliament coneguda i usada a tots els seus territoris.

La llengua catalana és una llengua minortizada ja que pateix una interposició d'altres llengües (el castellà, el francès, l'italià..etc.) i una reducció dels seus àmbits d'ús, entre altres problemes. Per tant, s'ha aplicat un procés de normalització lingüística per a que no s'arribi a una substitució. No obstant hem de dir que, a pesar d'aquest fet, la llengua catalana no és una llengua minoritària.

.Quines solucions té el bilingüisme social? Defineix-les.

El Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals. Aquest bilingüisme es totalment perjudicial ja que a la llarga juntament amb la disglòssia (una llengua s'utilitza per usos importants i l'altre per usos col·loquials) crea una situació de conflicte lingüístic. Pot tenir dues sortides:

-La substitució lingüística es aquell procés en el qual una comunitat lingüísticaacaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llenguacom a conseqüència d'una situació de conflicte lingüístic. Es du a terme en tres fases: procés de bilingüització, procés de monolingüització en la llengua dominant i l’abandó absolut de la llengua dominada.

Els símptomes d'aquest del procés de substitució són:

1. Interferència lingüística
2. Reducció del territori
3. Reducció d'àmbits d'ús
4. Les classes altes urbanes i joves prenen la llengua dominant.

 -L'altre alternativa és la normalització lingüística de la llengua minoritzada. És un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. És l’única alternativa a la desaparició de la llengua, i implica necessàriament la presa de consciència de la situació precària d'aquesta. La normalització, en definitiva, no serà efectiva si no hi ha una conscienciació individual, social i política. El seu objectiu ésla normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d’ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i unes normes d’ús favorables a la llengua dominada. Perquè es pugui dur a terme la societat ha de presentar una lleialtat i una consciència lingüística per impulsar la llengua minoritzada.

 -Substitució lingüística: la llengua pròpia i minoritzada acaba desapareixent. ja que la llengua dominant li pren els àmbits d'ús.

-Normalització lingüística: interromp la substitució i s'impulsa la llengua minoritzada des de les forces polítiques.

.Definiu què és la “llengua oficial” i què implica per a una llengua tenir aquest estatus.

La llengua oficial ens referim a la llengua que un estat té com a pròpia,i que s’utilitza per a la publicació de tots els seus documents legals i, en determinats estats, aquella que, d'entre totes les llengües nacionals, serveix de comunicació pels ciutadans que parlen diferents llengües.

Que la llengua sigui oficial, implica que es facin els documents oficials, és la llengua entre l’administració i els ciutadans és el vehicle lingüístic del sistema educatiu, el seu coneixements és obligatori, implica que no serà minoritzada ni estarà en una situació de conflicte lingüístic ni substitució lingüística.

.Defineix el prejudici lingüístic i com influeix en l’ús de la llengua.

Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües fàcils i difícils, superiors i inferiors, etc. En cap cas, es parteix d'apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Al llibre de text hi ha una definició millor

Però no hem d’oblidar que les llengües són productes culturals per a la caracterització identitària del grup que la té com a pròpia, són codis per a la interpretació de la realitat, per a la creació del pensament i de l’art, del progrés cultural i eines per a la comunicació.

Les llengües són suficients per a la societat que les usa en les seves actuacions humanes. Totes són capaces per a totes les funcions i es poden adaptar a les noves necessitats de pensament, d’expressió, d’interpretació, de creació estètica, de comunicació del grup que l‘usa. Tota llengua pot ser descrita en termes de gramàtica. Que una llengua no hagi desenvolupat un codi escrit serà perquè la societat que l’usa no n’ha tengut necessitat. Una llengua no és més capaç segons el nombre de parlants o l’extensió del territori en què es parlada. Una varietat d’una llengua no és inferior a una altra.

No hi ha res en una llengua que la faci més o menys adequada per a sobreviure.

Lesllengües al servei d’una intenció de dominació serà presentada amb trets positius (moderna, potent, estesa, útil, internacional...).

En canvi, les llengües que pateixen un conflicte lingüístic se’n presenten de manera negativa: es diu que són antigues, difícils, aspres, que no són aptes per a tots els usos. La intenció dominadora es projecta sobre la del grup que es vol dominar i és camuflada en la comparació de les llengües.

 .Defineix prejudici lingüístic i posa’n tres exemples.

DEFINICIÓ QUE HI HA AL LLIBRE DE TEXT

+

Per tant, els prejudicis socials no tenen cap base científica. Exemples de prejudicis són: dir que hi ha llengües fàcils i difícils, quan això no és així perquè justificar

Dir que hi ha Llengües superiors , que serveixen per a fer coses importants (ciència, parlar de coses abstractes...) i inferiors, que no serveixen per fer coses serioses , però això no és cert, ja que... (JUSTIFICAR)

Llengües antigues i llengües modernes  (JUSTIFICAR)

Llengües exòtiques i rares i llengües “normals”

Les llengües amb més parlants són més útils que les que tenen pocs parlants

Llengües locals/ llengües globals

EN TIES 3 i HO JUSTIFIQUES

 En cap cas, es parteix d'apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.

LITERATURA DE PREGUERRA

Bartomeu Rosselló-Pòrcel: temàtica, influències, simbologia.