Impacte del ferrocarril a l'economia espanyola (segle XIX)

Els efectes del ferrocarril sobre l'economia

La llei del 1855 va ser el referent normatiu de la construcció de la xarxa, i alguns dels seus aspectes van condicionar la història econòmica dels cent anys següents.

Estructura radial de la xarxa

Va consolidar una estructura radial de la xarxa amb centre a Madrid.

Ample de via

Va fixar un ample de via més gran que el de la majoria de línies europees, una decisió que va obstaculitzar els intercanvis amb Europa. Les causes d'aquesta decisió van ser tècniques: la possibilitat d'instal·lar calderes de vapor més grosses per augmentar la potència de les locomotores.

Importació de materials

La llei va autoritzar a les companyies constructores a importar tots els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària. Aquesta franquícia ha estat considerada una altra oportunitat perduda per incentivar el creixement industrial d'Espanya.

Les dificultats del mercat interior

Els passos legislatius necessaris per suprimir els obstacles a la circulació de mercaderies i construir un mercat nacional que superés els estrets límits del mercat local es van fer a la primera meitat del segle XIX.

Com a conseqüència, es van suprimir els impostos de pas i es van eliminar les taxes i els imposts indirectes sobre el comerç.

Un altre element imprescindible va ser la creació d'un sistema de transports que permetés el trasllat de les mercaderies de les zones productores a les consumidores amb una rapidesa i un cost raonables. El ferrocarril va ser un instrument indispensable per proveir Espanya d'un sistema de transport massiu, barat i ràpid que afavorí l'intercanvi de persones i de mercaderies entre les diferents regions i augmentà el comerç interior.

El comerç de Catalunya i la resta d'Espanya es va intensificar, i una elevada proporció de la producció industrial catalana es va dirigir al mercat espanyol. Els aliments i les matèries primeres arribaven a Catalunya d'altres parts de la Península. L'energia del vapor també es va aplicar a les embarcacions, i la navegació es va convertir en un element dinamitzador del comerç a llarga distància. El port de Barcelona es va consolidar com una important via d'entrada i sortida del comerç català.

El problema principal va ser el desenvolupament industrial escàs de moltes regions espanyoles i el fet que hi predominés una economia agrícola amb una productivitat baixa. L'escassa capacitat adquisitiva dels pagesos va fer difícil un creixement de la producció gran per manca de demanda. El volum dels intercanvis interiors va ser a Espanya més escàs que als països més industrialitzats del seu entorn.

L'augment del comerç exterior

Durant el segle XIX, les exportacions espanyoles van créixer a un ritme similar al d'Europa.

Etapes del comerç exterior

• 1815-1850: creixement modest, sostingut.
• 1850-1900: més creixement per influència de l'expansió del comerç internacional.

Les exportacions més importants eren l'oli i el vi, i les importacions els teixits de cotó i el lli. Més tard, el cotó en floca i el carbó havien esdevingut les dues importacions principals, mentre que en les exportacions els minerals s'havien afegit als productes agraris. El pes dominant dels productes agraris fa evidents les limitacions de la transformació econòmica i l'escàs desenvolupament del sector industrial espanyol.

Les relacions comercials amb l'exterior es van veure alterades de resultes de la pèrdua de les colònies americanes. Els mercats colonials van ser substituïts per França i Gran Bretanya. El comerç amb Cuba i Puerto Rico es va mantenir durant tot el segle. La venda de productes catalans a les Antilles va ser molt important i va permetre finançar l'adquisició del cotó en floca nord-americà i del carbó gal·lès.

Lliurecanvisme i proteccionisme

La creixent vinculació a la resta d'Europa va ser inseparable del gran debat econòmic del segle XIX entre proteccionistes i lliurecanvistes. La política aranzelària dels governs espanyols successius va evolucionar des d'una primera etapa de progrés del lliurecanvisme a una altra dominada pel proteccionisme. Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos van pressionar als governs per protegir els seus productes. Espanya va fer un esforç de liberalització del comerç exterior. Sembla exagerat responsabilitzar la política aranzelària de l'endarreriment industrial espanyol dintre d'un marc geogràfic mancat dels recursos naturals imprescindibles per impulsar un creixement com el de la Gran Bretanya.