Immanuel Kant: Crítica de la Raó Pura i Ètica

El pensament filosòfic d'Immanuel Kant

El programa filosòfic de Kant és molt ambiciós i aborda pràcticament tots els àmbits del saber i la preocupació humana. La seva obra comprèn tres grans crítiques:

• Què puc saber? - Crítica de la raó pura
• Què he de fer? - Crítica de la raó pràctica
• Què puc esperar? - Crítica del judici
• Què és l'home? - Antropologia filosòfica

Amb el seu criticisme, Kant supera l'antagonisme entre les posicions racionalistes i empiristes, assimilant el més positiu de cadascuna. Observa que, en la seva època, la metafísica es troba en desavantatge respecte al desenvolupament de la resta de ciències, especialment la física i les matemàtiques.

Crítica de la Raó Pura

En aquesta obra, Kant analitza l'estructura del coneixement humà i es divideix en tres parts:

• Estètica transcendental: estudia la sensibilitat i les condicions del coneixement sensible que possibiliten els judicis sintètics a priori en les matemàtiques.
• Analítica transcendental: estudia l'enteniment i les condicions del coneixement intel·lectual que fan possible els judicis sintètics a priori en la física.
• Dialèctica transcendental: estudia la raó i si la metafísica pot formular adequadament judicis sintètics a priori.

Estètica transcendental: la sensibilitat

"Tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, però no tot ell procedeix de l'experiència."

Kant afirma que tots els nostres coneixements comencen amb l'experiència. El coneixement s'inicia en rebre alguna cosa de l'exterior, és a dir, la sensibilitat. Però, perquè hi hagi coneixement, s'ha de produir la unió d'un element material (a posteriori) amb un element formal (a priori). Per a Kant, la matèria és el contingut, i la forma el continent del nostre coneixement. L'element material ve donat per les impressions sensibles i l'element formal per les formes pures o a priori de la sensibilitat (intuïcions pures). En altres paraules, hi ha un element que li ve donat al subjecte que coneix (matèria), i un altre que posa el propi subjecte en conèixer (forma).

Aquestes formes pures a priori que la sensibilitat dona a les coses que li venen de l'exterior són l'espai i el temps. L'espai i el temps no són propietats de les coses, sinó les condicions a priori que fan possible l'experiència: són alguna cosa posada per la sensibilitat mateixa en l'acte de conèixer. Són la nostra manera d'organitzar el que ens arriba de l'exterior.

El resultat de la suma de les intuïcions empíriques i les intuïcions pures (espai i temps) és el fenomen. El fenomen és el que es representa en la meva sensibilitat després d'haver estat filtrat per l'espai i el temps. Més enllà del fenomen està el noümen (la cosa en si), que és incognoscible (no pot ser conegut).

Aquest anàlisi de la facultat del coneixement sensible ens dona una resposta a la possibilitat dels judicis sintètics a priori en les matemàtiques. Allò que els farà possibles són l'a priori d'aquesta sensibilitat, que són les intuïcions pures (espai i temps) que organitzaran la matèria procedent de l'experiència.

Analítica transcendental: l'enteniment

El coneixement humà neix de dues fonts principals: la facultat de rebre impressions (sensibilitat) i la facultat de pensar les dades per mitjà de conceptes (enteniment). La sensibilitat aporta el contingut del pensament (la matèria); l'enteniment aporta l'estructura (la forma). Ambdós es necessiten: no pot haver-hi veritable coneixement si una intuïció sensible (un fenomen) no és pensada mitjançant una categoria.

Comprendre els fenòmens és poder referir-los a un concepte. Aquesta activitat es realitza sempre a través d'un judici. Per tant, pensar és el mateix que jutjar, per la qual cosa l'enteniment també pot ser definit com la facultat de jutjar.

El fenomen sensible, que era la síntesi de la sensibilitat, funciona ara com l'element a posteriori de l'enteniment. La facultat de l'enteniment posa, de la seva part, l'element a priori, que seran les categories. Aquestes són, segons Kant, "conceptes purs que s'apliquen a priori als objectes de la intuïció sensible com a funcions lògiques de tots els judicis possibles".

L'analítica transcendental s'ocuparà d'aquesta facultat, i consistirà a descobrir aquestes formes a priori de l'enteniment que fan possible el pensament.

Pensar o jutjar suposa l'ús de conceptes sota els quals se subsumeixen o agrupen els fenòmens, que adquireixen així unitat i significació, perquè el món fenomènic és de per si caòtic i inintel·ligible. Així, només podem comprendre els fenòmens quan podem referir-los a conceptes. I conceptes n'hi ha de dos tipus, segons Kant:

1. Conceptes empírics: generalitzacions extretes de l'experiència a partir de l'observació de les semblances i trets comuns a certs individus. Són necessaris per pensar, però no suficients per construir judicis.
2. Conceptes purs (a priori): són "llocs" creats espontàniament per l'enteniment. Kant els anomena categories, i constitueixen les estructures o lleis a priori del pensament: gràcies a ells podem pensar, és a dir, construir judicis sobre els fenòmens.

Les categories kantianes no tenen el mateix sentit que les categories aristotèliques. Per a Aristòtil, les categories (substàncies i accidents) no són només formes de parlar i pensar, sinó que també són maneres de ser. Per a Kant, en canvi, són només formes subjectives. En Aristòtil, les categories eren modes del ser a les quals s'adaptava la ment. En Kant, al revés, la ment porta ja les seves categories, i són les coses les que es conformen a ella.

Classificació dels judicis

La classificació kantiana dels judicis és la següent:

1. Segons si amplien la nostra informació o no:
   • Analítics (el predicat està contingut en el subjecte): són merament explicatius, per tant, no augmenten la nostra informació.
   • Sintètics (el predicat no està contingut en el subjecte): són extensius, per tant, augmenten la nostra informació.
2. Segons si provenen de l'experiència o no:
   • A priori (independents de l'experiència): són universals i necessaris.
   • A posteriori (dependents de l'experiència): són particulars i contingents.

Tipus de judicis

Kant distingeix entre:

• Judicis analítics a priori: explicatius, universals i necessaris. Es corresponen amb les veritats de raó de Leibniz i amb les relacions d'idees de Hume. Són típics de les matemàtiques i la lògica.
• Judicis sintètics a posteriori: amplien la noció del subjecte i cal comprovar la seva veritat o falsedat per l'experiència. Es corresponen amb les veritats de fet de Leibniz o amb les qüestions de fet de Hume. La majoria dels judicis de la ciència són d'aquest tipus.
• Judicis sintètics a priori: amplien el coneixement, i són universals i necessaris. Aquestes dues últimes característiques no poden procedir de l'experiència.

Kant va observar que els judicis sintètics a priori són els que fan avançar la ciència, els que la fonamenten. Les lleis de la ciència s'expressen mitjançant aquest tipus de judicis, ja que les seves propietats (ser ampliatius, universals i necessaris) són essencials per a aquestes lleis.

Una de les tasques de què s'ocupa Kant en l'analítica transcendental és la de la possibilitat dels judicis sintètics a priori en la física. Que la física sigui una ciència es justifica perquè els judicis en què s'expressa són sintètics a priori, és a dir, judicis que prediuen com actuaran els objectes abans que s'hagi observat el seu comportament en la natura. De fet, segons ell, cap de les fórmules emprades per la física pura pot ser extreta de la realitat empírica. Les dades sensibles no proporcionen coneixement universal i necessari.

Les categories, com a conceptes purs de l'enteniment, fan possible la universalitat de la física, ja que, en no derivar de l'experiència, proporcionen el caràcter d'universalitat necessari per a la ciència. Les categories no descriuen la realitat, però fan possible donar compte d'ella.

Dialèctica transcendental: la raó

En aquest últim punt, Kant tracta de la possibilitat de la metafísica. Aquí la raó és la capacitat per inferir, de judici en judici, cercant quelcom que sigui incondicionat, és a dir, que no necessiti cap fonament més.

La raó unifica els judicis mitjançant principis. Cerca trobar aquests principis, judicis cada vegada més generals, que comprenguin i serveixin de fonament a una multiplicitat de judicis particulars.

La raó posa la síntesi transcendental per enllaçar judicis i formar així raonaments cada vegada més generals. Mentre aquesta recerca es manté dins els límits de l'experiència, aquesta tendència és eficaç i amplia el nostre coneixement.

Però el problema sorgeix quan aquesta tendència de la raó porta inevitablement a traspassar les barreres de les dades sensibles, a la recerca de l'incondicionat. Aquests incondicionats reben el nom d'idees de la raó. Són els conceptes que la raó usa per portar a terme la síntesi transcendental. Així, les idees d'ànima, món i Déu permeten unificar tots els fenòmens que l'enteniment estructura mitjançant les categories.

Les idees anteriors es corresponen amb les tres substàncies de la metafísica racionalista. El problema es planteja quan aquestes disciplines pretenen oferir un coneixement científic de l'ànima, del món i de Déu. Perquè una cosa pugui ser objecte de coneixement és necessari que es produeixi la síntesi de la sensibilitat i de l'enteniment: fa falta, primer, que l'objecte ens sigui donat a través de l'experiència i, després, que sigui conegut a través de les categories de l'enteniment. El problema de la metafísica és que aplica les categories de l'enteniment a Déu, l'ànima o el món, que són idees i no fenòmens. Les realitats a què aquestes idees fan referència són noümens, dels quals res podem conèixer, encara que sí que puguem pensar-los o tenir creences en ells des d'un punt de vista pràctic, és a dir, com a elements reguladors del nostre comportament.

Valoració de la "Crítica de la Raó Pura"

Hi ha tres maneres de referir-se a la filosofia kantiana:

• Idealisme: producte de la inversió copernicana. La postura kantiana és l'idealisme transcendental (encara que no es pot considerar Kant com un idealista): el subjecte és qui determina l'objecte i qui en prescriu les lleis (pròpies de l'estructura de la nostra ment). El nostre coneixement a priori és el que nosaltres posem (com per exemple les lleis sobre la naturalesa). Si per alguna cosa es pot anomenar Kant idealista és perquè subratlla allò que es posa.
• Fenomenisme: és la suma de les intuïcions empíriques (empirisme) i de les intuïcions pures (formes a priori).
• Criticisme: és la crítica a la raó per separar-la de l'empirisme. És el gran demolidor de la metafísica.

L'ètica kantiana

L'ètica kantiana, que seria una ètica formal, es pot comparar amb l'ètica aristotèlica, que seria una ètica material. La principal diferència entre aquestes dues ètiques és que la material prioritza l'objectiu, és a dir, primer s'ha de saber el que es vol aconseguir i després ja s'analitzaran les formes d'arribar-hi; en canvi, l'ètica formal valora més els mitjans, els processos i la manera com hem actuat per després arribar a un bon resultat.

Les diferències que hi ha entre aquestes dues ètiques són:

• Ètica material:
  • Basada en la tradició aristotèlica, és a dir, en l'eudemonisme i l'hedonisme (recerca del plaer).
  • Basada en la racionalitat teleològica, que és la realitat finalística (que cerca un fi).
  • Dona prioritat a la felicitat (es basa més en actuar de forma individual per aconseguir el que cadascú vol).
  • Es pregunta per "què és el Bé", que segons Aristòtil és trobar el terme mitjà entre el defecte i l'excés.
  • Basada en la heteronomia moral (la llei ve donada per un altre o una altra cosa).
  • Formula imperatius hipotètics ("Si vols x, has de fer y").
• Ètica formal:
  • Basada en la tradició kantiana (valora més els mitjans que el fi).
  • Basada en la racionalitat deontològica, que és la realitat que es basa en el deure, en els mitjans per aconseguir el fi.
  • Dona prioritat a la justícia (si preval la justícia, més gent aconseguirà el que vol).
  • Es pregunta per "què he de fer", que segons Kant és actuar segons el deure.
  • Basada en l'autonomia moral (cadascú es fa i s'aplica les seves lleis).
  • Formula l'imperatiu categòric (el valor de la norma ha de venir donat per nosaltres mateixos).

Expressió de l'imperatiu categòric: "Actua de tal manera que la màxima de la teva actuació pugui esdevenir llei universal".

La màxima és la norma que he fet servir en un cas concret i la llei és la norma universal que pot fer servir qualsevol ésser viu. Per tant, el que Kant ens vol donar a entendre és que la màxima hauria de poder ser universalitzable, és a dir, que allò que faci jo ho pugui fer tothom i que, per tant, sigui bo.

Segons Kant, el jutge de les nostres accions som nosaltres mateixos.

Kant en l'actualitat

• Des del punt de vista del coneixement: en l'actualitat, segons les ciències cognitives, el nostre coneixement és la suma del que ens ve de l'exterior més la forma com nosaltres l'organitzem. Aquest coneixement també es basa en l'aprenentatge significatiu: és més fàcil aprendre allò que per a nosaltres té algun significat (un sentit). És la forma contemporània de concebre el coneixement.
• Des del punt de vista de la metafísica: també trobem en l'actualitat la impossibilitat dels objectes de la metafísica (Déu, ànima i món). Encara que, per exemple, en l'àmbit de la religió sí que és possible.
• Des del punt de vista de la ciència:
  • En l'actualitat, els judicis sintètics a posteriori correspondrien amb la física, ja que aquesta no dona veritats absolutes, i els judicis analítics a priori correspondrien amb les matemàtiques (que donen veritats universals i necessàries).
  • En canvi, per a Kant, tant la física com les matemàtiques són judicis sintètics a priori, ja que les categories, com a conceptes purs de l'enteniment, fan possible la universalitat de la física perquè, en no derivar de l'experiència, proporcionen el caràcter d'universalitat necessari per a la ciència.