Il·lustració, Hume i Descartes: Filosofia del Segle XVIII

La Il·lustració: corrent filosòfic, polític i social, que apareix a França, el Regne Unit i Alemanya i que després s'estén a d'altres parts d'Occident durant el segle XVIII. Al llarg del segle, malgrat mantenir-se les característiques bàsiques de l'absolutisme de l'Antic Règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i l'eclosió del pensament il·lustrat van obrir les portes a una època de revolucions burgeses encapçalades per la Revolució francesa i per la Revolució industrial. El seu nom fa referència a la raó, identificada amb la llum, ideal i guia dels homes de l'època. Fou una època d'expansió econòmica.

Hume: Els continguts de la ment són o bé impressions o bé idees:

• Impressió: dades immediates de l’experiència
• Idees: imatges o còpies de les impressions.

La diferència és una qüestió d’intensitat, les impressions són més fortes i vives. Les idees són còpies de les impressions, aquestes són sempre anteriors a aquelles.

“Mètode”: per comprovar si les idees de la filosofia són correctes només hem de cercar les impressions de les que derivin. Si no n’hi ha, la idea no té significat.

Impressió → Idea.

• Relacions d’idees: matemàtica, àlgebra, geometria, aritmètica, lògica. És un coneixement independent dels fets però aplicable a ells. Són certs intuïtiva o demostrativament. La seva negació és una contradicció.
• Qüestions de fet: coneixement referit a les coses, a la realitat. Mai no impliquen contradicció. Només tenim impressions d’objectes presents, però sempre establim relacions entre ells i esperam que després de que un esdevengui, n’esdevindrà un altre. P. ex. “El sol no sortirà demà”. La seva negació no és una contradicció.

Gairebé tots els raonaments relatius a qüestions de fet semblen estar fonamentats en la relació causa-efecte.

Idea de causalitat: ¿de quina impressió deriva la idea de causa? Tenim la impressió de la causa i la impressió de l’efecte, hi suposam una connexió necessària, i pensam que en el futur sempre se seguirà el mateix efecte de la mateixa causa, però... de quina impressió es deriva aquesta idea de connexió necessària? Buscam una connexió necessària entre la causa i l'efecte, però no hi ha impressió d'aquesta connexió, no és un fet, som nosaltres que la suposam. En la nostra experiència hi trobam una conjunció constant entre la causa i l’efecte: sempre que es dóna el primer es dóna el segon. Connexió necessària?

Fred (causa) → Gel (efecte)

impressió → impressió

Impressió? (no n’hi ha)

SOLUCIÓ: no hi ha cap impressió que verifiqui la idea de connexió necessària. Només tenim la certesa de què a l’efecte li precedeix la causa perquè en el passat sempre s’ha donat així, i confiam que en el futur també es doni. Ens hem acostumat a la unió d’aquests dos fets: és l’hàbit, el costum el que guia la nostra vida, no la raó. La creença: podem creure amb el principi de causalitat quan es passi d’una impressió a una altra, mai d’una impressió a quelcom que no hi hagi hagut impressió, experiència. (PSICOLOGISME)

Extret de l’Atlas Universal de la Filosofia, Ed. Oceano.

El JO o la identitat personal. Totes les impressions que tenim són particulars: ara tenc fred, ara veig un ocell, ara estic cansat. Suposam que hi ha una substància que suporta aquestes impressions, però d’aquesta substància no en tenim cap impressió, per tant, no podem demostrar en que existeixi aquesta substància. Com tenim, doncs, la idea de identitat personal? Per la memòria.

La REALITAT o el MÓN EXTERIOR: tenim impressió de les coses concretes però no del món en la seva totalitat. Suposar l’existència de “la realitat” és, doncs, incorrecte.

DEU: tampoc no tenim cap impressió de Déu, per tant, tampoc podem admetre la seva existència.

La filosofia de Hume té els següents trets:

• ESCEPTICISME: no podem basar ni la ciència ni la filosofia en la raó ni en l'experiència.
• FENOMENISME: només podem conèixer allò que se'ns apareix (impressions).

Text final de l' Enquiry: “Si convençuts d’aquests principis donem un cop d’ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets i l’existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.”

René Descartes (1596-1650)

1. Context històric, cultural, científic i filosòfic de Descartes.

El segle XVII:

• Guerres religioses, Reforma i Contrareforma
• Monarquies absolutistes
• Humanisme renaixentista
• Barroc
• Revolució científica

5. El mètode

Descartes viu en l’època dels grans invents autòmates, es popularitzen els enginys mecànics que utilitzen mecanismes automàtics per funcionar, tal com fonts, rellotges, etc. Amb els estudis anteriors de Galileu, Copèrnic, Kepler, etc., moltes ciències veuen un progrés espectacular, a pesar fins i tot de la oposició de l’església. Comença a haver-hi, per tant, una dispersió de sabers, de disciplines i cada una d’elles té un mètode diferent. La seva filosofia parteix de zero, no té en compte les filosofies anteriors. (Segona part del Discurs del mètode)

Unificació de tots els sabers i coneixements sota el mateix aspecte: el mètode: regles certes i fàcils.

Mathesis universalis: «tiene que existir alguna ciencia general que explique todo cuanto pueda investigarse acerca del orden y la medida sin referirse a ninguna materia particular, y que tal ciencia sea llamada mathesis universalis »

6. Les regles del mètode

Necessitat de construir un mètode absolutament nou que no es basi en res ja fet, sinó que comenci de bell nou. Per això elaborarà unes regles basades únicament en la raó:

• Regla de l’evidència: idees clares i distintes.
• Regla de l’anàlisi: simplificació > intuir aquests elements clarament i distinta.
• Regla de la síntesi: construcció.
• Regla de les enumeracions completes: comprovacions i revisions.

Aquestes regles les aplicarà per igual a la Diòptrica, el Meteors, la Geometria i la Filosofia.

7. Aplicació de les regles

Problema matemàtic: És cert que 2+2=3+1?

Primera regla: evidència

2+2=4 i 3+1=4 són proposicions evidents perquè s’intueixen de manera clara i distina

Segona regla: anàlisi

2+2=4 és igual a (1+1)+(1+1)=4

3+1=4 és igual a (1+1+1)+1=4

Tercera regla: síntesi

Si 2+2=4 i 3+1=4, aleshores 2+2=3+1 (Si A és igual a C i B és igual a C, aleshores A és igual a B)

Quarta regla: enumeració i revisió

2+2=3+1 (s’ha d’analitzar)

2+2=4 (evident), 3+1=4 (evident)

(1+1)+(1+1)=4 i (1+1+1)+1=4 (la suma és correcta)

Si 2+2=4 i 3+1=4, aleshores 2+2=3+1 (per deducció).

8. La metafísica: el cogito

Aplicació del mètode a la filosofia o metafísica (quarta part del Discurs): primer l’ha de fonamentar, necessita una idea clara i distinta. Per això, comença amb el dubte.

Dubte metòdic: es dubta dels sentits, dels raonaments, de tot contingut de la ment. Només no hi ha dubte que estic dubtant; dubtar és activitat del pensament; no puc pensar si no som viu; per tant “penso, doncs existeixo”, “cogito, ergo sum”. Això és una intuïció clara i distinta. De l’únic que no podem dubtar és de l’existència del subjecte que dubta, el COGITO. Som una substància l’essència de la qual és pensar, i no necessita res material.

9. Tipus d’idees del cogito

• Adventícies: “semblen ésser alienes i venir de fora”, provenen de l’exterior.
• Factícies: “semblen ésser fetes i inventades per mi”, construïdes per la ment.
• Innates: “semblen ésser nascudes amb mi”, són en el pensament, no tenen origen temporal) (MM, 103).

10. Demostració de Déu i del Món

Ja que dubtam, no som perfectes: la IDEA DE PERFECCIÓ és innata. La idea d’«infinit» tampoc l’ha poguda crear una substància finita, sinó que ha de provenir necessàriament d’una substància infinita (MM, 111) Qui l’ha posada dins nosaltres? DÉU. Per tant, el JO, el cogito demostra l’existència de DÉU. Si Déu existeix el MÓN no és una il·lusió, també existeix.

MÓN → DÉU → JO.

Basa únicament en la raó la font de tot coneixement. (Igual que Plató)

Innatista: la ment posseeix idees innates independents de l’experiència. (Igual que Plató)

Dualista: Dos tipus de substància: finita i infinita

Ment i cos són també 2 substàncies diferents (igual que Plató i Aristòtil)