La Il·lustració i l'Antic Règim: Idees i Transformacions

La Il·lustració

Al segle XVIII sorgeix a Europa (especialment a França) un moviment intel·lectual que qüestiona els principis de l’Antic Règim: la Il·lustració.

Aquesta defensava la fe absoluta en la raó i la intel·ligència humana, mentre observa la natura com a font de bondat i justícia que li permet assolir el progrés, que és la base de la felicitat, objectiu de la vida humana. I tot això en un marc de tolerància, i de manera especial la religiosa (la major part dels il·lustrats són deistes, creuen en una religió natural, és a dir, admeten la idea de Déu, però no la superioritat de cap religió sobre les altres).

Els principals pensadors d’aquest corrent intel·lectual i polític, amb l’anglès John Locke com a precedent, són:

• Montesquieu, autor de L'esperit de les lleis.
• Voltaire, amb el seu Diccionari filosòfic.
• Rousseau, de qui destaca El contracte social.
• Diderot i D'Alembert, directors de L'Enciclopèdia francesa.

El Despotisme Il·lustrat

A la segona meitat del segle XVIII, a diferents països europeus, sorgeix un moviment que intenta harmonitzar certes idees de progrés de la Il·lustració amb el poder absolut dels monarques. Es reforma l’ensenyament, es modernitza l’agricultura, es desenvolupen les manufactures, es liberalitza el comerç i es racionalitza l’administració de l’Estat…, però sense que el poble hi tingui res a dir. El seu lema és: “Tot per al poble, però sense el poble”.

Les contradiccions d’aquest reformisme a mitges van obrir la porta a les revolucions liberals burgeses. Entre els principals representants cal destacar:

• Frederic II (Prússia)
• Maria Teresa (Àustria)
• Caterina II (Rússia)
• Carles III (Espanya)
• Lluís XV (França)
• Gustau III (Suècia)

Els Drets Senyorials

Els drets senyorials eren el conjunt de prestacions i rendes que rebien els senyors en virtut del domini que tenien sobre la terra.

Els pagesos havien de fer una sèrie de feines (prestacions personals) a la reserva senyorial i també havien de lliurar un tant per cent de la collita de les terres que treballaven. El senyor exigia unes taxes per la utilització dels monopolis senyorials i per l’explotació dels boscos i els rius de la senyoria.

El senyor també gaudia de jurisdicció, és a dir, podia exercir atribucions de caràcter públic sobre un territori molt més ampli (senyoria jurisdiccional) que incloïa no només les terres pròpies, sinó també les terres alienes, de propietaris alodials.

D’aquesta manera, el senyor exercia les regalies, que li atorgaven funcions militars, de justícia, fiscals i de govern: podia fer la guerra i firmar la pau, encunyar moneda, dictar ordres i reglaments i jutjar les persones dels seus dominis, així com els transeünts.