L'Ideal Socràtic: Filosofia, Veritat i Intel·lectualisme Moral

L'Ideal Socràtic

Sòcrates (470-399 aC) va viure un dels períodes més brillants de la democràcia atenesa. Sòcrates no era un filòsof professional, sinó un simple ciutadà que va qüestionar alguns valors i pràctiques del seu temps. Va preguntar, sense distinció de classe, ofici o edat, sobre qüestions d’importància humana, social i política, però no va trobar mai respostes racionalment satisfactòries. El seu desig de veritat topava sempre amb el sentit comú, més enllà del qual només hi havia paraules buides, afirmacions contradictòries i arguments incoherents.

Què és la justícia? Què és la bellesa? O què és la valentia? Eren preguntes habituals en Sòcrates. Però Sòcrates ni va donar-hi respostes, ni sembla que les tingués mai. Només sabia que les respostes convencionals dels seus conciutadans no contenien cap veritat. S’ho qüestionava tot i no acceptava res. I ho va expressar així: “Només sé que no sé res”.

Per damunt de tot volia tenir cura de l’ànima i trobar la veritat, perquè creia que la veritat ha d’il·luminar les nostres vides. Sòcrates tenia la convicció que la veritat existeix i, encara que és difícil de trobar, cal buscar-la a l’interior de nosaltres mateixos. No és fàcil trobar la veritat que necessitem per saber com cal viure, ja que no és fàcil saber què és la justícia o què és l’amistat. La nostra ànima és plena de prejudicis i estereotips que ens dominen desitjos i passions.

Sòcrates va proposar un mètode per trobar la veritat que hi havia en nosaltres: el diàleg. El diàleg, entès com una conversa raonada, és el millor camí per accedir a la veritat. Sòcrates creia que a través del diàleg sincer, la raó aconseguiria que la veritat sortís a la llum des del fons de les nostres consciències. I la nostra vida canviaria. Quan la raó ens descobreix la veritat, la nostra vida ja no serà com abans.

L'Intel·lectualisme Moral

Segons Sòcrates, el saber i la virtut s’identifiquen. Aquesta doctrina, coneguda per «intel·lectualisme moral», duu a l’extrem la capacitat de direcció de la raó en la vida moral. Qui coneix el camí recte, i només qui el coneix, actua amb rectitud. Això significa que ningú no fa el mal sabent-ho; només fa el mal qui ignora quina és la vida recta. La maldat és ignorància. El vici és una manca de coneixement, no de voluntat. Si bé aquesta doctrina sembla que s’oposa a la vida diària pel fet que sovint fem deliberadament el que sabem que està malament, convé recordar que Sòcrates entenia per saber no el simple coneixement intel·lectual del camí recte, sinó la convicció profunda que és capaç de motivar la nostra conducta.