Hume vs Descartes: Origen i Límits del Coneixement

Introducció: Hume i Descartes

L’objectiu de Hume i Descartes és descobrir l’origen i els límits del coneixement. Ambdós ho fan de maneres diferents, ja que Descartes és un racionalista, és a dir: opina que el coneixement vertader prové de la raó. En canvi, Hume és un empirista, és a dir: el coneixement vertader prové dels sentits.

L'Origen del Coneixement

Hume: Impressions i Idees

Per a conèixer l’origen del coneixement, Hume fa una distinció entre impressió i idea. La impressió és el coneixement provinent dels sentits, i la idea és una reproducció d’impressions en la ment. Hi ha diferents tipus d’idees: les idees simples i les idees complexes. Hume aplica el principi de còpia, que li servirà com a criteri de veritat, és a dir, un criteri per a jutjar si un coneixement és vertader o no. Seran vertaderes aquelles idees de les quals podem assenyalar la impressió corresponent (com per exemple, les idees simples o complexes derivades d'impressions). En canvi, la unió d’idees simples que no tingui una impressió corresponent no serà vertadera.

Descartes: Classificació d'Idees

Descartes també classifica les idees:

• Idees innates: les que ens venen donades per la raó.
• Idees factícies: les que construïm nosaltres.
• Idees adventícies: les que venen donades pels sentits (com en Hume).

L’origen del coneixement, segons Descartes, es troba en la geometria, que és matematitzable i es demostra a través de la deducció.

Tipus de Coneixement segons Hume

Hume classifica els diferents tipus de coneixement:

• El coneixement de relacions d’idees: és la base de les ciències formals (com les matemàtiques) i es demostra per deducció.
• El coneixement de qüestions de fet: és la base de les ciències empíriques i es demostra per inducció.

Les ciències empíriques busquen explicar i predir fenòmens a través de la probabilitat i la inducció. Aquest coneixement es basa en el principi de causalitat, és a dir, expliquem els fenòmens a través de les relacions causa-efecte.

Els Límits del Coneixement

El Dubte Metòdic de Descartes

Pel que fa als límits del coneixement, Descartes aplica el procés del dubte metòdic a través de la regla d’evidència, que estableix que només acceptarem un coneixement si se’ns presenta a l’esperit de manera clara i distinta.

Posa en dubte tots els nostres coneixements:

• El testimoni dels sentits.
• L’existència del món extern.
• Les veritats matemàtiques.

Tot i així, troba una primera veritat: Penso, per tant existeixo (Cogito, ergo sum), que li servirà com a criteri de veritat. És a dir, només acceptarà coneixements tan clars i distints com aquest.

Una idea tan clara i distinta com la primera veritat és la de l’existència de Déu, que esdevindrà garantia del coneixement. Amb Déu com a garantia del coneixement, repassa el procés del dubte i recupera les veritats matemàtiques i l’existència del món extern.

L'Escepticisme de Hume

Pel que fa a Hume, com hem dit anteriorment, el coneixement de qüestions de fet estudia les ciències empíriques a través de la inducció, que es basa en la probabilitat. Per tant, no pot ser acceptat amb certesa lògica.

Així doncs, aplica el principi de còpia a les idees de Déu i del món extern. Arriba a la conclusió que, com que no en tenim cap impressió corresponent, no podem afirmar amb certesa que existeixin, sinó només que hi creiem.

També critica la idea del jo. Hi aplica el principi de còpia i afirma que el jo és només un conjunt o feix d’impressions canviants (memòria, percepcions, etc.). Per tant, la idea d'un jo substancial i permanent és només una creença.

Per tant, Hume adopta una actitud d’escepticisme moderat, ja que les nostres creences sobre qüestions de fet (incloent Déu, el món extern i el jo) es basen en l'hàbit, la probabilitat i la creença, no en la certesa racional o empírica directa.