Hume i el problema de la inducció: costum, causalitat i ment

Escrito el 20 de Febrero de 2026 en catalán con un tamaño de 8,04 KB

Text 1: La nostra experiència

En aquest fragment, Hume defensa que no podem provar racionalment que el futur serà com el passat. Tot i que l'experiència ens mostra regularitats, aquesta no justifica cap conclusió necessària sobre el que encara no ha succeït. La creença que el futur s'assemblarà al passat no es fonamenta en cap argument racional, sinó únicament en el costum o hàbit, que guia la nostra ment de manera automàtica.
Prova: determinats fets, o afirmacions, a partir dels quals es pot justificar una creença determinada.
Costum: allò que tenim tendència a fer perquè ja ho hem fet moltes vegades en el passat.
L'afirmació significa que, encara que hàgim observat molts casos iguals en el passat, no tenim cap prova racional que garanteixi que en el futur passarà el mateix. Segons l'empirisme de David Hume, el coneixement prové de les impressions, i en cap cas percebem una connexió necessària entre causa i efecte. Així, la creença que el futur serà com el passat no es pot demostrar ni a priori ni amb l'experiència, perquè això seria circular. Per tant, aquesta creença es basa únicament en el costum o hàbit, no en una justificació racional.

Hume rebutja la idea cartesiana que el pensament en general és l'essència de la ment. Segons ell, només existeixen pensaments particulars, i la ment no és una substància que els conté. Totes les idees provenen d'impressions, i no tenim cap impressió de substància ni d'un «jo» sostingut. Així, la ment és simplement un conjunt de percepcions particulars, un seguit d'estats mentals sense cap substrat inherent que els suporti.
«Particular»: allò que està situat en un moment de temps específic i en un lloc específic. / «Percepcions»: allò que es fa present a la ment, i només a la ment, de forma immediata.
L'afirmació indica que la ment no és una substància que conté percepcions, sinó només un conjunt d'estats mentals particulars. Segons l'empirisme de David Hume, tot coneixement prové d'impressions; no tenim cap impressió de substància ni d'un «jo» substancial. Per això, la idea d'una ment com a substrat inherent és buida de contingut. La ment és, doncs, només una sèrie de percepcions unides per semblança, contigüitat i causalitat, sense que hi hagi cap entitat sostinguda darrere que les "contingui".

Hume explica que, quan observem que una causa produeix un efecte, solem suposar una connexió necessària i un «poder» de la causa. Tanmateix, no tenim impressions d'energia ni de força; només percebem els esdeveniments contigus i successius. Per això, aquests termes o bé no tenen significat, o bé simplement indiquen que el nostre pensament, per hàbit, tendeix a passar automàticament de la causa al seu efecte habitual, sense cap base racional.
«Contigüitat»: que estan junts en l'espai, que un té lloc just al costat de l'altre.
«Impressions»: allò que es presenta de forma immediata a la ment.
La frase significa que no tenim cap impressió de força, energia o connexió necessària entre causa i efecte; aquests conceptes, per tant, no tenen significat per si mateixos. Segons l'empirisme de David Hume, tot coneixement prové de les impressions, i no existeixen impressions de poder causal. Així, no estem justificats a creure en connexions necessàries, ni a priori ni a partir de l'experiència. La nostra creença en la causalitat es basa únicament en l'hàbit: el pensament tendeix automàticament a associar causa i efecte segons la repetició observada.

Hume critica la concepció cartesiana segons la qual el pensament en general seria l'essència de la ment. Segons ell, només existeixen percepcions particulars, i la ment no és una substància que les conté. Com que totes les idees deriven d'impressions, i no tenim cap impressió de substància, no podem concebre la ment com a substancial. Així, la ment és només un conjunt d'estats mentals particulars sense cap substrat inherent.
Percepcions: allò que pot estar present a la ment, ja sigui una impressió o una idea. / «Essència»: allò que fa que una cosa sigui el que és.
L'afirmació significa que la ment no és un jo substancial, sinó només un conjunt de percepcions particulars. Segons l'empirisme de David Hume, tot coneixement prové d'impressions, i no hi ha cap impressió de substància ni de «jo» sostingut. Per això, la idea de ment com a substància és buida. La nostra experiència només mostra estats mentals particulars, units per semblança, contigüitat i causalitat, sense cap substrat que els contingui ni doni identitat inherent a la ment.

Hume explica que creiem que el futur serà com el passat només per costum, no per raó. Només tenim experiència de les qualitats sensibles dels objectes, però no de cap «poder» o força que connecti causa i efecte. Per això, no hi ha raó racional per esperar que un efecte sempre segueixi una causa; aquesta creença és simplement un hàbit del pensament, fruit de la repetició observada, sense fonament en la raó ni en l'experiència directa.
Efecte: un fet que de forma constant es dona de manera contigua en l'espai i immediatament després, en el temps, d'un altre, que s'anomena la seva causa. / Conclusió: una creença o una afirmació que està justificada per determinades observacions que s'han presentat prèviament.
Hume afirma que no tenim cap argument que garanteixi que un efecte seguirà sempre la causa, ni coneixem els «poders» que ho provoquen. Segons el seu empirisme, tot coneixement prové d'impressions, i no existeixen impressions de connexions necessàries, forces ni poders. Per això, no estem justificats a creure en connexions causals necessàries, ni a priori ni per experiència, ja que intentar-ho seria circular. La creença en la causalitat s'explica únicament perquè l'hàbit del pensament ens porta a associar repetidament la causa amb l'efecte observat.

Hume defensa que no podem provar que el futur sigui com el passat. No és possible demostrar-ho a priori, perquè el futur podria ser diferent sense contradicció. Tampoc podem justificar-ho a partir de l'experiència, ja que això suposaria donar per descomptat allò que volem demostrar. Per això, la creença que la naturalesa continuarà sent regular és suposada pel costum, sense cap fonament racional ni prova experimental.
«Demostrar / justificar a priori» / «allò que és possible»: allò que no resulta contradictori suposar que es dóna.
Hume afirma que la suposició que el futur serà com el passat no admet prova i la donem per descomptada. Segons el seu empirisme, tot coneixement prové d'impressions, i no hi ha cap impressió que garanteixi la regularitat futura de la natura. No podem demostrar-ho a priori, ja que és lògicament possible que el futur sigui diferent, ni a partir de l'experiència, perquè això seria circular. Per tant, la creença que els efectes seguiran les causes es basa únicament en l'hàbit de la ment, no en raó o prova.

Etiquetas: