Hume, Plató i Descartes: Empirisme, Causalitat i Teories del Coneixement

L'Empirisme de David Hume: Percepcions i Crítica a la Causalitat

Per justificar la tesi central de l'autor, cal entendre que David Hume era un gran empirista i, com a tal, sostenia que l'origen de tot coneixement és l'experiència. Creia que tota la informació generada per l'experiència es redueix a percepcions, les quals classifica en dos tipus segons el seu grau de vivacitat:

La Teoria de les Percepcions: Impressions i Idees

Les percepcions es divideixen en:

• Impressions: Són el coneixement directe que prové dels nostres sentits. Es tracta del tipus de percepció més intensa, ja que es dona en el moment actual.
• Idees: Són els records o les imatges que deixen les impressions. Són menys intenses que les impressions.

Tant les impressions com les idees es classifiquen en simples i complexes:

• Impressions Simples: Són la unitat mínima de percepció.
• Impressions Complexes: Són la unió de diferents unitats de percepcions.
• Idees Simples: Són els records de les impressions simples.
• Idees Complexes: Poden ser una imatge d'una impressió complexa o es poden crear a partir de l'associació que fa la ment humana de diferents idees simples.

Les Lleis d'Associació d'Idees

Aquesta associació d'idees es regeix per tres lleis:

1. Llei de la Semblança: Unió d'idees que s'assemblen.
2. Llei de la Contigüitat en l'Espai i el Temps: Quan veiem una sèrie de percepcions sensorials repetides en el mateix espai-temps, la nostra ment tendeix a unir-les, de manera que en veure'n una, s'associa la resta.
3. Llei de Causa i Efecte: Tracta sobre l'associació que fem quan dos fenòmens apareixen regularment l'un darrere l'altre, portant-nos a pensar que sempre es presentaran d'aquesta manera.

La Crítica Humeana al Principi de Causalitat

Per a Hume, és crucial distingir entre les qüestions de fet i les relacions d’idees. Les úniques proposicions necessàriament vertaderes són les matemàtiques (relacions d'idees), però les proposicions causals són qüestions de fet. Per comprovar la seva veracitat, necessitem recórrer a l’experiència; per tant, són proposicions contingents.

Hume critica el principi de causalitat basant-se en la seva concepció que darrere de qualsevol idea que aporti coneixement hi ha d'haver una impressió. L'autor analitza el principi de causalitat seguint les tesis empiristes i afirma que la nostra ment, per crear aquesta connexió necessària, es basa en la idea d'uniformitat de la naturalesa, és a dir, suposa que en un futur actuarà de la mateixa manera.

Així doncs, quan veiem fenòmens units de manera regular, es crea en nosaltres un hàbit. La connexió entre els dos fenòmens prové, doncs, del costum. Hume arriba a la conclusió que no podem observar el poder d'A sobre B; només veiem que els fenòmens es presenten units. Això és el que Hume expressa en la seva afirmació: [Cita de l'autor sobre la causalitat com a costum]. D'aquesta manera, queda justificada la frase.

Visions sobre el Coneixement: Plató, Descartes i Hume

Plató: El Racionalisme i el Món de les Idees

Plató creu que el coneixement només es pot aconseguir a través de la raó i no pas dels sentits, ja que aquests ens enganyen. Per a ell, hi ha dos mons:

• El món sensible: Canviant i imperfecte.
• El món intel·ligible: On es troben les Idees, que són perfectes i eternes.

Segons Plató, la nostra ànima ja coneix aquestes Idees abans de néixer. Per tant, aprendre és simplement recordar-les (teoria de la reminiscència). El veritable saber no depèn de l'experiència física, sinó de la capacitat de reflexionar i contemplar les Idees amb la raó.

Descartes: El Dubte Metòdic i la Res Cogitans

Descartes, com Plató, també pensa que els sentits poden enganyar-nos. No parla de dos mons, sinó de dues substàncies:

• La ment (res cogitans): La part pensant.
• El cos o la matèria (res extensa).

Per Descartes, el coneixement segur s'aconsegueix dubtant de tot el que no sigui absolutament evident. Aquest dubte el porta a descobrir una única veritat indubtable: “Penso, per tant existeixo”. A partir d’aquí, Descartes reconstrueix tot el coneixement basant-se només en la raó, establint el pensament i el subjecte humà com a centre de la recerca de la veritat.

Hume: L'Empirisme Radical i el Costum

Hume, per la seva banda, no confia en la raó com Plató i Descartes. Segons ell, tot el que sabem prové dels sentits i de l'experiència. Per això, Hume nega l'existència de coneixement absolut o d'idees innates. La ment només combina les impressions obtingudes a través dels sentits.

Així, per exemple, la idea de causalitat (que una cosa en provoca una altra) no és una veritat segura, sinó un costum mental format per la repetició d'accions observades. Hume ens mostra que moltes de les nostres creences són hàbits adquirits, no coneixements certs.