Hume i Descartes: Empirisme i Racionalisme Comparats

David Hume: L'Empirisme

L'origen de les nostres idees

Tots els continguts mentals són percepcions (sensacions, pensaments, emocions) i provenen de l'experiència. Hume classifica les percepcions segons el grau de vivacitat o intensitat, la procedència i la composició.

Segons el grau de vivacitat:

• Impressions: percepcions més vives i immediates (veure, sentir, estimar, odiar...).
• Idees: còpies menys vives de les impressions, provinents de la memòria i la imaginació.

Exemple: Fred intens que experimento → impressió. Record del fred → idea.

Segons la procedència:

• Percepcions de sensació: provenen dels sentits (color verd, olor de gespa mullada…).
• Percepcions de reflexió: estats mentals (avorriment, satisfacció…).

Segons la composició:

• Simples: no es poden dividir (color, olor…).
• Complexes: formades per percepcions simples.

Exemple: una rosa vermella (complexa) està formada per color, olor i textura (simples).

Les idees simples provenen d'impressions simples. Les idees complexes, de vegades, provenen d'impressions complexes (poma), però altres vegades no (unicorn, gripau que parla). En aquests casos, la imaginació combina impressions simples mitjançant les lleis d'associació d'idees:

• Semblança: una fotografia ens fa pensar en el model.
• Contigüitat en l'espai i el temps: una barca ens fa pensar en el mar.
• Relació causa-efecte: el fum ens porta a pensar en el foc; els núvols negres, en la pluja.

Modes de coneixement

Hume distingeix dos tipus de judicis:

• Relacions d'idees: No provenen de l'experiència sinó del raonament. Són universals i necessàries. La seva negació implica contradicció. Exemples: la suma dels angles d'un triangle és 180°; tots els solters són no casats.
• Qüestions de fet: Provenen de l'experiència. Són contingents i probables. La seva negació és possible. Exemples: la Lia juga a futbol; els núvols porten pluja.

El problema de la causalitat

Hume aplica el principi empirista: tota idea ha de provenir d'una impressió. Exemple: el foc escalfa l'aigua. Observem que un fenomen segueix l'altre, però no percebem cap impressió de connexió necessària. Només veiem una successió constant.

La idea de causalitat és fruit del costum: després d'observar moltes vegades que A va seguit de B, projectem aquesta expectativa al futur. El costum genera creença, però no coneixement universal i necessari. Això implica que la ciència, que es basa en la relació causa-efecte, no ofereix lleis universals i necessàries, sinó coneixements probables.

Crítica a la metafísica

La metafísica no és ni relació d'idees ni qüestió de fet; per tant, no és coneixement vàlid. Per a Hume, conté opinions sense fonament empíric.

Crítica a la idea de substància

La substància (suport permanent de les qualitats) no prové de cap impressió. Les impressions són puntuals i canviants, mentre que la substància es concep com a contínua i estable. Quan tanquem els ulls i els tornem a obrir, suposem que la rosa continua existint, però això és una creença fruit de la imaginació que agrupa impressions sota un mateix nom.

• Déu (substància infinita): tampoc prové de cap impressió, ja que no tenim impressió d'infinit. Per tant, no hi ha coneixement teològic ni metafísic de Déu, tot i que la religió és natural en els humans.
• El Jo (substància pensant): tampoc deriva de cap impressió. Només trobem percepcions canviants. El jo és una creença que unifica aquestes percepcions, no una substància real.

Teoria ètica: l'emotivisme moral

Hume rebutja l'intel·lectualisme moral, que defensa que el bé es coneix racionalment. Segons Hume, les accions estan motivades per sentiments d'atracció o aversió. Busquem el que ens produeix plaer i evitem el que ens produeix dolor. El bé és allò que complau; el mal, allò que provoca dolor.

Aquest plaer no és egoista, perquè els humans tenim simpatia, la capacitat de participar en les emocions dels altres. Per això la justícia, la gratitud i la benevolència ens agraden encara que no ens beneficiïn directament. L'educació orienta aquests sentiments. L'ètica de Hume és utilitarista: és bo allò que proporciona plaer i és útil per al major nombre de persones.

René Descartes: El Racionalisme

El racionalisme es defineix per la confiança total en la raó com a font de coneixement. Utilitza el model del mètode matemàtic per buscar veritats segures i indubtables. El coneixement es construeix de manera deductiva a partir d'idees clares i distintes.

Orígens del mètode cartesià

Descartes vol arribar a la veritat des de zero, qüestionant tot coneixement preexistent i reconstruint-lo sobre bases segures. La raó, ben orientada, pot descobrir la veritat, i un mètode adequat permet avançar sense errors.

Les quatre regles del mètode

1. La de l'evidència: Acceptar només allò clar i distint. Evitar la precipitació i la prevenció. La intuïció percep idees simples i indubtables.
2. La de l'anàlisi: Dividir qualsevol problema o idea complexa en idees simples. Només acceptarem com a vàlides aquelles idees simples percebudes com a evidents per la intuïció.
3. La de la síntesi (deducció): Organitzar-les de les més senzilles a les més complexes, deduint una idea a partir d'una altra fins a aconseguir un coneixement segur i veritable.
4. La de l'enumeració: Fer recomptes complets i revisions generals per assegurar-nos de no ometre res ni errar en cap moment.

El dubte metòdic

Segons Descartes, cal dubtar de tot i qüestionar els coneixements rebuts per trobar veritats indubtables. Aquest dubte no és escèptic, sinó provisional: és el punt de partida del coneixement. El dubte metòdic forma part d'un mètode per assolir la veritat; el dubte escèptic, en canvi, posa en qüestió tota proposició sense buscar certesa.

Fonaments del dubte metòdic:

• Incertesa de les dades sensorials: Els sentits ens enganyen, per tant, no són una base segura del coneixement.
• Dificultat per destriar el son de la vetlla: Els somnis poden semblar reals; potser estem somiant. Això porta a dubtar de l'existència del món material.
• Hipòtesi del geni maligne: La possibilitat d'un ésser enganyador que manipuli totes les nostres creences, incloses les matemàtiques.

Les tres substàncies

Primera substància: la substància pensant (res cogitans)

Després del dubte, Descartes troba una veritat indubtable: Cogito ergo sum (si penso, existeixo). Dubtar implica pensar, i pensar implica existir. És la primera veritat segura i el punt de partida del coneixement. La substància pensant existeix independentment del cos i no necessita res més per existir. És clara, distinta i evident.

D'aquí sorgeixen dues idees clau:

• Dualisme: separació entre el jo pensant i el cos.
• Model de veritat: tot allò que es presenti de forma clara i distinta serà vertader.

Classificació de les idees:

• Adventícies: semblen venir del món exterior.
• Factícies: creades per la imaginació.
• Innates: pròpies de la ment des del naixement (com la idea de Déu).

Segona substància: Déu (res infinita)

Déu és un ésser perfecte, infinit i amb raó absoluta. La idea de perfecció no pot provenir d'un ésser imperfecte com nosaltres; prové de Déu. Segons l'argument ontològic, un ésser perfecte ha de posseir l'atribut més gran: l'existència. Déu garanteix el coneixement: com que és bo i perfecte, no permet que les nostres idees clares i distintes ens enganyin. En Déu existeixen les veritats eternes.

Tercera substància: el món (res extensa)

La bondat de Déu garanteix l'existència del món material. A més de la substància pensant, existeix la res extensa, la substància dels cossos, que funciona com un mecanisme format per peces materials que produeixen moviment.

Relació entre cos i ànima

El contacte entre la substància pensant (ànima) i la substància extensa (cos) es produeix a la glàndula pineal, situada al centre del cervell.

Mecanicisme i llibertat

El cos funciona segons lleis mecàniques, com una màquina. Tanmateix, l'ésser humà és lliure. Per això Descartes manté el dualisme: si cos i ànima no fossin realitats separades, tot estaria determinat i no hi hauria llibertat. L'ànima resta lliure.