Hume: Causalitat, Inducció i Escepticisme

Les Lleis de l'Associació d'Idees

1. La llei de semblança: associem fàcilment idees semblants entre si, identifiquem trets comuns i associem entre si les idees que comparteixen aquests trets. Això ens permet identificar, conceptualitzar i crear categories, gèneres i grups d'idees. La llei de semblança ens fa pensar que idees semblants tindran propietats semblants, tot i que això no sempre resulti cert.

2. La llei de contigüitat: fa referència a la contigüitat espacial i temporal. Associem entre si idees que se'ns presenten sempre seguides temporalment i en una mateixa franja espacial, i això ens permet ajuntar-les fàcilment en idees complexes. Qualsevol de les impressions que generen la idea complexa de taronja (olor, tacte, color, sabor...), per separat de les altres, no bastaria per donar lloc a la idea de taronja. En canvi, el fet que totes aquestes impressions se'ns presentin de forma conjunta, amb una contigüitat espacial i temporal, ens permet identificar la taronja com a tal.

3. La llei de causalitat: establim una relació causal entre dos fenòmens quan el primer d'ells sempre precedeix el segon i quan el segon va sempre precedit del primer. Quan això succeeix, la nostra ment estableix entre ells una relació causal, en el sentit que atribueix al primer la potencialitat de causar el segon i al segon la necessitat que existeixi el primer. Així, aquests dos fenòmens que percebem per separat queden considerats l'un l'antecedent i l'altre el conseqüent en una relació causal que estableix la nostra ment entre els dos fenòmens.

Aquestes associacions d'idees són relacions mentals. El problema ve quan pretenem creure que operen realment en el món físic, que la realitat es regeix per aquests mateixos principis pels quals la ment articula i associa entre si les idees, però no és correcte ni acceptable des d'un punt de vista lògic. Puc pensar més coses de les que hi ha realment. Puc pensar i imaginar coses que no tenen sentit. La meva ment, la meva fantasia i la meva imaginació van més lluny del que les dades que tinc del món em permeten anar. No per imaginar-me Déu o una sirena, aquests han d'existir. Està molt bé tenir una ment fantasiosa capaç d'associar i crear idees, però si parlem de coneixement, hem de posar límits. Per posar aquests límits hem de fixar-nos en quines coses podem afirmar sobre el món. Quan parlem de la realitat utilitzem els enunciats de: allò que diem és o bé una qüestió de fet (empírica) o bé una relació d'idees (mental). Recordeu que la navalla d'Ockham servia per eliminar dels arguments verbalistes dels escolàstics medievals tot allò que era superflu en el raonament.

Qüestions de Fet i Relacions d'Idees

La distinció entre veritats de la raó (deductives) i veritats de fet (empíriques) no és de Hume. Les veritats de la raó són tautològiques, són vertaderes en elles mateixes, però no diuen res nou del que ja sabem. Poden servir per aclarir les coses o demostrar-les, no per descobrir-les. En canvi, les veritats de fet es refereixen a la realitat aportant informació sobre ella. El que s'especifica és que tots els objectes que sotmetem a la raó i a la investigació es poden delimitar en aquests dos grups. Quan pensem i fem judicis, aquests són o bé una qüestió de fet (a matter of fact) o bé una relació d'idees (relation of ideas). Una afirmació com “el sol surt per l'Est” és una qüestió de fet. Una afirmació com “el quadrat de la hipotenusa és igual a la suma del quadrat dels catets” és una relació d'idees. La primera no es pot demostrar racionalment; el seu contrari, “el sol surt per l'Oest”, no és il·lògic, encara que la nostra experiència ens digui que és falsa. Només una de les dues afirmacions pot ser certa; cal recórrer a l'observació del fet en particular que s'enuncia per determinar la veracitat d'una i la falsedat de l'altra. En canvi, no té res a veure amb els fets del món, sinó més aviat amb les pròpies deduccions de la ment. Puc demostrar deductivament que aquesta afirmació és vertadera i, a més, el seu contrari ens sembla il·lògic i inacceptable, per poc que ens aturem a pensar-hi i a desembullar-lo. Les relacions d'idees són proposicions intuïtives, la veritat de les quals es pot deduir racionalment. Serveixen per fer demostracions deductives partint de veritats ja establertes com a evidents. Són veritats de validesa universal, precisament perquè no es basen en fets del món, sinó en veritats del pensament. Una qüestió de fet depèn dels fets, no de la ment. Cap de les dues afirmacions és evident en si mateixa o deduïble dels continguts mentals. La veritat de la qüestió de fet depèn del fet i, per tant, té un abast particular; pot ser suficient per referir-se al present i al passat, dels quals tenim impressions suficients, però precisament una de les característiques de la nova ciència és la capacitat predictiva basada en la universalitat de les lleis que formula. La ciència creu explicar el perquè dels fenòmens (la causa) i, a més, creu que pot generalitzar aquestes causes que descobreix en fenòmens particulars a lleis generals. La ciència s'equivoca; són els coneguts com a problemes de la causalitat i de la inducció.

La Idea de Causa

L'observació científica pretén esbrinar les causes dels fenòmens, i l'experimentació va dirigida, en certa manera, a reproduir els fenòmens i les condicions en què es produeixen per tal d'establir una relació entre les causes i els efectes. La relació causal no és una qüestió de fet.

La relació de causa no és observable, no tenim cap impressió d'ella. És una simple associació mental derivada de l'observació de la repetició de la successió de dos fenòmens. Quan dos fenòmens es presenten de forma regular sempre junts en el temps i l'espai, i un d'ells sempre precedeix l'altre, la nostra ment anticipa el segon fenomen quan es produeix el primer. Això es basa en una simple creença (belief) basada en el costum. Esperem que un fet vingui després de l'altre simplement perquè sempre ha passat així. Esperem que passi, però no hi ha res lògic en acceptar que hagi de passar necessàriament. Ho fem per costum, però no hi ha una “connexió necessària” entre els dos fenòmens.

No tenim cap impressió de la “connexió” entre el fenomen al qual anomenem antecedent i al que anomenem conseqüent. No és una connexió necessària. El costum ens porta a tenir la creença (belief) que quan es produeixi el fenomen A es produirà el B, perquè sempre ha estat així. Però no és lògic esperar que succeeixi. Ens porta a pensar que hi ha una relació causal, però no hi és com a tal en les pròpies coses, sinó només en la nostra ment.

L'Escepticisme de Hume

Hume és un escèptic perquè dubta de la possibilitat del coneixement, i sembla que això implicaria no creure en res com a certesa absoluta. Hume converteix el coneixement absolut en simplement probable, i les veritats absolutes queden eliminades del panorama intel·lectual.

El plantejament de Hume, encara que ens pugui resultar sorprenent, és absolutament coherent amb els seus postulats teòrics. El que diu ell, i qualsevol empirista seriós, és que l'origen de tot coneixement és una impressió. El punt de partida i, per tant, el límit inicial del coneixement són les impressions, i les impressions provenen dels fenòmens. Més enllà dels fenòmens no podem anar mai. La paraula fenomen ve del grec “fainomenon”, que seria literalment allò que se'ns presenta, allò que ens és mostrat, allò que apareix davant nosaltres. És com si la realitat s'amagués i ens deixés veure només una part seva. És a dir, d'allò on no hi ha un fenomen que em provoqui impressions, no en puc dir res. Aquesta teoria filosòfica es coneix amb el nom de fenomenisme. I la ciència no pot basar-se en creences.

Hume és un fenomenista i, si s'és conseqüent, el fenomenisme acaba desembocant de forma necessària en l'escepticisme. Els escèptics antics eren uns grecs que, davant el problema del canvi i la permanència, afirmaven que res no podia ser afirmat amb una certesa absoluta i recomanaven, per això, l’epojé: desconfiar de tot allò de què no tinguis proves.

És el que es coneix en els manuals com un escèptic moderat. Hume no ens diu que no puguem fer ciència o que no puguem menjar taronges. Tampoc no ens diu que no existim com a individus ni que les taronges que mengem no són reals. Ens diu que no podem conèixer més enllà dels límits de l'experiència, i ho demostra racionalment. Fa una distinció necessària entre allò que podem pensar i allò que podem verificar empíricament.

Lògicament, no podem anticipar el futur i no sabem res amb una certesa absoluta. El nostre coneixement no pot ser més que probable, però això no significa que no sigui fiable.

Hume va dedicar la seva vida a demostrar que els racionalistes s'equivocaven.