Hume i la causalitat: la impossibilitat empírica de la uniformitat

Text corregit

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la natura hagi de continuar sent uniformement el mateix i que el futur hagi de ser conforme al passat. Allò que és possible no es pot mai demostrar que sigui fals; i és possible que el curs de la natura pugui canviar, perquè podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria ni tan sols provar amb algun argument probable que el futur hagi d’estar en conformitat amb el passat. Tots els arguments probables es construeixen precisament sobre aquesta suposició, és a dir, que hi ha conformitat entre el futur i el passat, i per tant mai no poden provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i, si cal provar-la, no admetrem cap prova que no provingui de l’experiència. Però la nostra experiència del passat no pot ser prova de res de cara al futur, a menys que ja suposem que hi ha semblança entre passat i futur. Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova.

1. Explicació breu de les idees principals (60–100 paraules)

Consigna: Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Aquest fragment de Hume exposa com a tesi central la impossibilitat de justificar mitjançant l’experiència la relació de causa i efecte. L’autor inicia el raonament assenyalant que no es pot assegurar, a partir de l’experiència, la constància de la natura, és a dir, que «el futur hagi de ser conforme al passat». D’aquesta manera, les afirmacions en aquest sentit no són més que pressupòsits fonamentats en la repetició dels fets, i pertanyen, per tant, al terreny de la probabilitat, però no al de la certesa.

Així, l’autor conclou que la causalitat és una qüestió de fet i, per tant, necessita l’experiència per ser validada; en el cas plantejat, aquesta no pot fer-ho. «La nostra experiència del passat no pot ser prova de cara al futur.»

2. Significat de les paraules i expressions (5–20 paraules)

Consigna: Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text el mot i l’expressió següents: [1 punt]

• a) «demostrar»: Justificar la veracitat d'uns fets de manera raonada, però sense proves empíriques.
• b) «allò que és possible»: Allò que no genera una contradicció.

3. Sentit de la frase i raons de Hume

Consigna: Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de David Hume per a afirmar-la: «Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

David Hume sosté que la relació de causalitat només té un valor probable. Amb això vol indicar que la connexió segons la qual allò que ha ocorregut en el passat tornarà a produir-se en el futur no pot ser justificada racionalment. Es tracta, segons ell, d’una simple expectativa generada pel costum. D’aquesta manera, una relació que tradicionalment havia estat acceptada sense qüestionament entra en crisi amb Hume, que l’analitza a partir del principi de la còpia i conclou que no el pot satisfer. D’acord amb aquest principi, tota idea, per tal de ser legítima, ha de procedir d’una impressió sensible. Aplicat a la causalitat, el filòsof explica que posseïm una impressió de la causa i una altra de l’efecte, però mai de la connexió necessària que presumptament les uneix.

Aquesta tesi és exemplificada a l’obra Resum del Tractat de la naturalesa humana mitjançant l’exemple de les boles de billar. Hume mostra que, a través dels sentits, percebem d’una banda el moviment de la primera bola i el seu xoc amb la segona, i de l’altra, el desplaçament de la segona com a conseqüència del primer impacte. Tanmateix, no tenim cap impressió directa de la força o energia que faria inevitable el pas de la causa a l’efecte. Per aquest motiu, conclou que la causalitat es fonamenta en l’hàbit o el costum: davant una causa, la ment anticipa un efecte perquè ja ho ha observat repetidament, cosa que només permet parlar en termes de probabilitat. No es pot, així, afirmar amb certesa la uniformitat de la natura. Les qüestions de fet —aquelles afirmacions que descriuen el món i ens proporcionen coneixement empíric— resten en l’àmbit de la creença.

En relació amb aquesta crítica, cal afegir que la ciència es recolza principalment en relacions causals, i és per això que Hume considera que no supera tampoc el nivell de la creença.

Si es continua aquest raonament, la noció de substància també és rebutjada com a coneixement universal i necessari, ja que igualment no compleix el principi de la còpia. Podem percebre les qualitats sensibles dels objectes, però no en tenim cap impressió de la substància mateixa. Per exemple, d’una rosa podem captar el color, l’olor o la textura, però no pas la rosa en si com a suport últim d’aquestes propietats.

En definitiva, es pot concloure que Hume adopta una postura escèptica en portar l’empirisme fins a les seves conseqüències més radicals.