Hume: Causalitat, Jo i Escepticisme Empirista

La Causalitat segons Hume: Hábito Mental

David Hume analitza el concepte de causalitat i qüestiona la idea d’una connexió necessària entre causa i efecte. Observant situacions com el moviment d’una bola de billar que en colpeja una altra, només percebem:

• Contigüitat: estan a prop en l'espai i el temps.
• Anterioritat: una cosa passa abans que l’altra.
• Conjunció constant: això passa sempre de la mateixa manera.

No veiem cap força oculta que expliqui per què una cosa causa l’altra. Per això, Hume conclou que la idea de connexió necessària no prové dels sentits, sinó que és un hàbit mental: ens acostumem a veure sempre els mateixos patrons i creiem que hi ha una llei que els governa, però en realitat només és una expectativa creada per la repetició.

Conceptes Clau: Contigüitat i Impressions

Contigüitat

És la proximitat espacial i temporal entre dos esdeveniments (una causa i el seu efecte).

Impressions

Són les percepcions immediates i directes que rebem a través dels sentits o de les emocions (experiències).

L'Origen de la Idea de Causa i Efecte

Hume argumenta que la nostra idea de causa i efecte no prové d’una percepció directa d’una força real en el món, sinó simplement de l’experiència repetida de veure un esdeveniment seguit d’un altre. Si tinguéssim una idea clara de “força” o “energia”, hauria de provenir d’una impressió directa, però això no passa. Quan observem una acció i el seu resultat, només veiem una relació d’hàbit: estem acostumats a veure que una cosa en provoca una altra i, per tant, creiem que hi ha una connexió real. Però Hume afirma que aquesta suposada “connexió necessària” no és més que una construcció mental, no una realitat objectiva.

Hume vs. Descartes: La Naturalesa del Jo

Hume té una visió empirista i escèptica de la ment, mentre que Descartes defensa un dualisme cartesià en què la ment i el cos són substàncies separades. Segons Hume, no existeix un “jo” fix i estable. Quan analitzem la nostra pròpia ment, el que trobem no és una entitat permanent, sinó una successió d’impressions, records i sensacions que van canviant constantment. És a dir, la identitat personal no és més que una il·lusió creada per la nostra memòria. No tenim una ànima eterna ni una essència immutable; només som un conjunt d’experiències que es van acumulant amb el temps.

Aquest punt de vista contrasta radicalment amb la filosofia de René Descartes, qui afirmava que la ment és una substància immaterial i independent del cos. Per a Descartes, la nostra existència es basa en la capacitat de pensar: “Cogito, ergo sum” (“Penso, per tant existeixo”). Segons ell, la ment és una realitat independent i pot existir fins i tot sense el cos físic.

El Problema de la Inducció i la Natura

Hume diria que l'afirmació sobre la regularitat de la natura mostra el problema de la inducció. Fins ara, hem observat que la natura es comporta de manera regular, però això no és una garantia absoluta que sempre serà així en el futur. Per exemple, només perquè el sol ha sortit cada dia fins ara, no podem afirmar amb total certesa que sortirà demà. La nostra creença en la regularitat de la natura no es basa en una demostració lògica, sinó en l’hàbit i l’experiència passada.

Personalment, podem estar d’acord amb la idea que la natura probablement seguirà sent regular, ja que sempre ha estat així. Però, seguint Hume, també hauríem d’admetre que aquesta creença no es pot demostrar amb una veritat absoluta, sinó que només és una inferència basada en la repetició d’experiències similars.