L'Humanisme: Definició, Característiques i Influència a la Corona d'Aragó

L'Humanisme és un terme creat al segle XIX per a definir la tendència del Renaixement que dóna importància a l'home i a les humanitats. El seu origen cal cercar-lo a Itàlia, i més concretament a la Toscana, precisament el lloc d'Europa on les ciutats eren més poderoses. És a la Florència del segle XIV on coincidiran els tres primers grans humanistes: Dant (1265-1321), Francesco Petrarca (1304-1374) i Giovanni Boccaccio (1313-1375). En un primer moment, els humanistes pretenen sobretot la renovació dels estudis lingüístics i literaris sobre el llatí i el grec, les llengües que comencen a anomenar-se clàssiques i que, per tant, esdevindran un model a imitar. De la renovació dels estudis lingüístics i literaris, aviat es passarà a refer tota la cultura, que haurà d'imitar les formes i les actituds de l'antiguitat: les formes clàssiques. Pràcticament podem dir que els humanistes van definir el model de classicisme que ha pervingut fins als nostres dies.

Pel que fa al concepte d'Humanisme, és interessant apuntar la interpretació donada per Lola Badia (De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema, 1988): L'Humanisme, en principi, es tracta de l'estudi crític i personal dels textos clàssics i de la utilització creativa que hom en pot extreure: des d'un major coneixement de la retòrica i dels recursos d'estil fins a l'assimilació de determinades nocions d'història, de filosofia i de política. De tot plegat, l'essencial és, però, el tracte amb els textos, un tracte que comporta bàsicament el coneixement profund de la llengua en què són escrits i l'obsessió per aconseguir una versió més i més correcta del mateix text com a fonament de tota activitat posterior. L'Humanisme no és més que l'obra dels humanistes, és a dir, d'uns professionals de les lletres, o més ben dit dels studia humanitatis que, a més de la seua feina pròpiament, van anar variant al llarg dels segles (des dels precursors del segle IX i XII, a Petrarca, Valla i Erasme) tot i que en general es manté dintre d'uns cànons previsibles.

Amb l'Humanisme, els autors guanyen major consciència de la seua obra: la veuen com a creació amb personalitat pròpia, distingeixen entre el fons i la forma dels seus escrits, l'oratòria abandona els motlles antics i es fa més lliure.

Les característiques que habitualment se solen atribuir a l'Humanisme són les següents:

a) Interès per l'antiga cultura clàssica.

b) Recuperació del llatí. Els humanistes, en la seua studia humanitatis, analitzen directament i amb mètodes filològics els textos clàssics llatins, procurant ressuscitar la llengua clàssica i construir amb ella una literatura creativa.

c) Concepció tendenciosa de la bellesa. L'estètica medieval (el romànic, el gòtic) és considerada lletja, bàrbara i amorfa, mentre que la forma clàssica esdevé cànon, arquetip de la perfecció i única bellesa admissible.

d) Antropocentrisme. L'home es converteix en el centre de la inquietud intel·lectual, desplaçant Déu, que era el centre del pensament medieval. L'home passa a ser la mesura de totes les coses.

e) Racionalisme. El món del pensament es torna més empíric, més lligat a l'experiència. Aquest és l'origen de la ciència moderna. Ara es valora sobretot la curiositat intel·lectual, que no es resignarà a creure res que no es puga comprovar.

La utilització del terme Humanisme per a referir-se a alguns autors i ambients literaris de final del segle XIV i del segle XV és una qüestió molt controvertida. De fet, l'expressió Humanisme català apareix per primera vegada a principi del segle XX, i és àmpliament difosa pels noucentistes, interessats a trobar primerenques arrels clàssiques en la nostra literatura.

En realitat, difícilment podem parlar de l'Humanisme en les nostres lletres. No obstant això, si entenem l'actitud humanista en un sentit ampli, podem parlar d'un paleohumanisme, mot encunyat per Joan Fuster, ja que alguns autors dels segles XIV-XV tenen molts trets que els hi acosten.

Algunes de les característiques que podem detectar en la nostra literatura humanística serien les següents:

a) Imitació del llatí en prosa.

b) Interès pels clàssics i pels humanistes italians.

c) Escepticisme. Podem detectar actituds escèptiques, o fins i tot cíniques, que evidencien la desconfiança en les doctrines tradicionals.

d) Protecció de la Corona als nous corrents. Pere el Cerimoniós impulsà la traducció de textos llatins i reorganitzà la Cancelleria Reial, element fonamental per a la recepció de la nova sensibilitat. És sobretot Joan I, que regnà entre 1387 i 1396, qui més s'interessà per la literatura i per la música, descuidant de vegades qüestions d'Estat. És en el seu regnat quan més s'accentua la llatinització de la prosa de la Cancelleria i quan s'imposa un model de llengua que serà considerada la primera koiné romànica. Finalment, en el regnat d'Alfons el Magnànim, la Cort es traslladà a Nàpols i els nostres intel·lectuals entren directament en contacte amb els humanistes italians.

e) Influència limitada.

Analitzades les característiques, podem dir que no hi ha humanisme català. El que hi ha veritablement és una efervescència cultural, un moviment interessant, però no humanista. En aquest sentit, Albert Hauf parla del pas del segle XIV al XV com d'una època prehumanista, una època en la qual podem dir que hi ha una gran curiositat per les novetats intel·lectuals, encara que no és igual en tots els autors.

La producció de Bernat Metge es troba, en bona part, lligada a aspectes importants de la seua personalitat, caracteritzada per la seua condició d'administrador àulic i la seua relació amb la Casa Reial. Va néixer a Barcelona entre els anys 1340 i 1346, fill de Guillem Metge, apotecari de la família reial, que va morir quan ell era un xiquet. Després d'enviudar, la seua mare es va casar amb Ferran Sayol, funcionari de la Cancelleria Reial, que va desvetllar en Bernat Metge l'interès per la cultura i el va introduir en la Cancelleria. En pocs anys, el 1371, va ser notari de la reina Elionor de Sicília i escrivà del primogènit, el futur Joan I, càrrec que va mantenir quan aquest començà a regnar l'any 1387.

En escaure's la mort, en circumstàncies misterioses i mai aclarides, de Joan I, un grup de funcionaris, Bernat Metge entre ells, fou processat. Sabem pel testimoniatge que el mateix autor ens forneix a Lo somni, que fou empresonat. El 1402 accedí una altra vegada al càrrec de secretari, que només abandonà en morir Martí l'Humà el 1410.

Bernat Metge morí a Barcelona l'any 1413.

L'obra de Metge es pot dividir en dos grans blocs. Per una banda, tenim un seguit de composicions certament intranscendents des del punt de vista literari, on la burla i el caràcter humorístic semblen preludiar l'eclosió del gènere que anys després conrearia l'Escola Valenciana. Per l'altra, la resta de la seua obra, que és només una justificació personal per a intentar donar la seua visió sobre els esdeveniments tèrbols en què es va veure envoltat.

L'Ovidi enamorat. El tema que tracta és molt atrevit per a l'època, ja que parla de l'amor a una dona vella com a solució pràctica davant la impossibilitat d'obtenir l'amor de la donzella desitjada, en un moment on la moral no admetia parlar de la cosmètica femenina.

Sermó. El poema, compost de 211 versos de codolada, és una paròdia irreverent dels sermons dels predicadors. Segons Riquer, és una paròdia, sembla que intencionada, dels dos sermons del Bisbetó medievals que es conserven en català, ja que segueix la mateixa forma estròfica.

Pel que fa al contingut, constitueix també una paròdia dels bons consells cristians, un món al revés, però no tan sols amb una actitud humorística, sinó també amb una intenció satírica, amb ironies sobre les dones de l'època, el matrimoni, certs jocs sexuals,... i el que és més rellevant, la negació directa de la transcendència.

Medecina apropiada a tot mal. És un poema humorístic que Bernat Metge va escriure a la presó, on hi va romandre entre finals de juliol de 1396 i finals de maig del 1397 arran del procés sobre la mort de Joan I. Es tracta, d'una banda, dels lletovaris que els poetes escrivien amb la finalitat simbòlica de curar malalties amoroses, i de l'altra, d'una burla de la farmacopea medieval. Alguns dels noms dels ingredients de la medecina semblen inventats pel propi autor amb la intenció de parodiar la terminologia dels apotecaris.

Lo somni és l'obra cabdal de Bernat Metge. És un llibre molt elaborat que presenta, amb una gran cohesió, elements de les més diverses procedències. B. Metge escriu Lo somni l'any 1399, ja en llibertat després del procés de 1396 que el va conduir a la presó. L'objectiu de l'autor és fer una defensa de les acusacions que sobre ell i els seus companys es van formular arran del procés esmentat.

Lo somni està escrit en forma dialogada, en un estil platònic-ciceronìà que ja havia fet servir a l'Apologia i s'estructura en quatre llibres:

a) Llibre Primer: B. Metge, quan era a la presó, va tenir un somni on se li van aparèixer tres personatges, un dels quals era el rei Joan I, mort feia poc, amb qui enceta una discussió sobre la immortalitat de l'ànima, en la qual l'antic secretari reial es mostra escèptic, però acaba acceptant els arguments del rei, favorables a l'existència de l'ànima després de la mort.

b) Llibre Segon: Joan I manifesta que és al purgatori, purgant la seua excessiva afecció a la caça, la música i l'astrologia (per això, els dos acompanyants són Tirèsies i Orfeu). El rei nega que haja mort víctima d'una conjura. És el llibre que més reflexa la problemàtica política del moment.

c) Llibre Tercer: Orfeu i Tirèsies expliquen les seues vides. Tirèsies censura B. Metge perquè estima una dona que no és la seua, i profereix una diatriba misògina al més pur estil medieval.

d) Llibre Quart: Metge, en resposta, desenvolupa un llarg elogi de les dones, tot lloant diverses dones famoses de l'antiguitat i sis reines catalanes (entre elles Violant de Bar i Maria de Luna). N'exclou la Mare de Déu per la seua singularitat.

Les principals fonts literàries de tota l'obra són el Corbacció de Boccaccio i el Secretum de Petrarca. El llibre està influït per De consolatione Philosophiae de Boeci i pel Somnium Scipionis de Ciceró. També podem citar com a font general la Divina Comèdia de Dant a través del Corbaccio de Boccaccio.

Pel que fa a l'estil, és divers, a causa de l'heterogeneïtat de les matèries tractades. En general, destaca el paral·lelisme de la llengua de Lo somni amb el model de la frase llatina clàssica: hipèrbatons, construccions d'ablatiu absolut, participis substantivats, llatinismes lèxics, tecnicismes diplomàtics i jurídics, absència d'article... La formació llatinitzant i curial de Metge, així com el seu vessant filosòfic, convergiren en l'assoliment d'aquest estil harmoniós i impecable, que ha esdevingut un model clàssic de prosa.