Humanisme, Ateisme i Revelació Divina: Una Anàlisi Profunda

Balanç entre Humanismes i Ateisme

Els humanistes estudiats presenten facetes de l'home com a punts de referència entorn als quals s'ha d'explicar la vida humana:

• a) L'home és un ésser racional, obert a explicacions científiques.
• b) La llibertat és la condició de possibilitat de l'home en la mesura que es distingeix de la resta de la natura i és un mitjà indispensable per a poder viure en el món, essent sempre el mateix.
• c) La salvació de l'home consisteix en la construcció d'un món cada vegada més lliure, que només l'home pot fer, a través del seu compromís.

Aportacions Positives dels Humanismes

Respecte a Déu

• a) Purifiquen el concepte transcendent de Déu, allunyant-lo de ser una mena de solució fàcil.
• b) Purifiquen la manera de presentar Déu com a una imposició indispensable. L'acceptació de la resposta religiosa és sempre una opció lliure per a l'home.
• c) Déu queda purificat de les concepcions individualistes, que contemplen la religió tan sols com una força de salvació. La salvació passa pel compromís social en el món.

Respecte a l'Home

• a) El repte de l'humanisme ateu purifica, en el creient, una certa concepció de la fe com una cosa contrària a la raó, i l'obliga a fonamentar en la raó la seva opció personal per la fe. El fet de creure no té per què ser irracional, encara que els continguts de la fe sobrepassin els límits de la raó.
• b) Tots els humanismes plantegen el greu problema de la llibertat. Les aportacions dels humanismes ens donen l'alerta per no buscar en la religió una forma de vida que ens arribaria a ofegar la capacitat d'ésser lliures i de realitzar-nos per nosaltres mateixos.
• c) Finalment, la crítica de l'humanisme ateu a la religió planteja obertament el fet de si la salvació de l'home s'ha de cercar en un paradís, més enllà de la mort, o cal començar la seva recerca en el món d'aquí.

Limitacions dels Humanismes

Respecte a Déu

• a) Els arguments de l'humanisme ateu contra la religió es fonamenten en la idea de Déu com a projecció: com una simple projecció humana, com un consol interessat, una il·lusió infantil, la negació de l'evidència científica... Són acusacions contra la necessitat de la religió o per la racionalitat de l'acte de fe. L'únic que aconsegueixen és rebutjar certes imatges de Déu, però mai aconsegueixen demostrar que la fe en Déu s'alimenti només de sentiments, sensacions o ficcions somniades per l'home per a substituir la seva pròpia realitat.
• b) Quan alguns humanismes insisteixen en el concepte d'“alimentació” s'obliden precisament que la fe exigeix una opció lliure i responsable del creient. Una fe que serveixi d'opi, de “dòping”, d'anestèsia per oblidar-se del món que t'envolta, és justament el contrari del que diu el missatge cristià, que exigeix la lluita, el compromís des de la fe, contra tota la situació de deshumanització i de llibertat.
• c) Negar la transcendència, rebutjar la vida després de la mort, elimina tota esperança d'una autèntica salvació. Redueix tot l'esforç humà, l'alliberament, a un progrés exclusiu científic-tècnic (cientificisme), altres vegades ofegat per la seva pròpia angoixa vital (existencialisme).

Respecte a l'Home

• a) Negar la transcendència suposa un tancament mental que ataca directament la pròpia capacitat de raonament de l'home, ja que la raó és precisament el que provoca en l'home l'obertura al misteri, a allò que no pot verificar. L'home, ésser limitat, no pot exigir sempre una justificació racional a tot el que intervé en la seva vida.
• b) La llibertat és la qüestió candent sota tots els humanismes. Quan es critica el caràcter “alienant” de la religió, plantegen noves alienacions que s'aparten de l'autèntic alliberament:
  • Freud: presenta l'home com a determinat contínuament per factors que escapen del seu control: instints, passions... On és la llibertat?
  • Marxisme: fusionen en un tot la llibertat individual amb el col·lectiu humà... Qui ets tu?
  • Existencialisme: necessiten excloure Déu perquè l'home pugui realitzar-se, com si Déu i l'home fossin dues realitats excloents.
  • Nietzsche: redueix la dignitat humana i, per tant, la llibertat al privilegi d'uns pocs selectes.
• c) L'humanisme ateu resulta insuficient en les seves explicacions quan identifica la salvació amb el benestar econòmic o amb el progrés tecnològic. El creient creu i actua amb l'acció i el compromís, ja aquí, però també confiant arribar a la plenitud que encara és promesa.

Conceptes Clau: Déu, Sagrat i Actitud Religiosa

• Un ésser suprem anomenat Déu:
  • Misteri
  • Anterior i superior a la persona
  • Mal (en el sentit de problema o repte)
  • Indemostrable
  • Transcendent
• Que es manifesta en allò sagrat:
  • Realitat totalment diferent de les realitats “naturals”
  • Separat, que pertany a Déu
  • Dimensió diferent de la realitat
• I que provoca una actitud religiosa en la persona:
  • Fascinació i terror
  • Sentiment de pecat i superació d'aquest mal
  • El misteri apareix com a centre de la vida
  • Canvi de l'escala de valors
  • Transformació de la vida

Estructura de la Religió

• Déu o misteri
• Mites i realitats
• Oració
• Ritus i festes
• Moral
• Mediacions
• Actitud religiosa
• Home

Preàmbuls de la Fe

1. La dimensió de l'home és innata, universal, prèvia a tota formulació de la fe. L'home és un ésser religiós des que és un home en el temps i en l'espai.
2. No ha existit cap cultura que no tingui dimensió religiosa. Per què? Perquè el cor de l'home ha sospitat sempre la transcendència, un altre àmbit, una tercera dimensió. Una dimensió més enllà del que es veu i es toca.
3. Hi ha una ciència que s'anomena fenomenologia de la religió. Aquesta ciència comprova com es verifiquen totes les línies fonamentals de l'estructura religiosa:
   • Àmbit del sagrat, del fascinant i terrible. Més gran que l'home, ens sobrepassa, inabastable, totalment incomprensible.
   • El sagrat té multitud de manifestacions (monoteistes, politeistes...).
   • L'home es comunica amb el sagrat i el sagrat es comunica amb l'home a través de les mediacions o dels símbols.
   • L'home entén que la seva salvació és la relació amb el sagrat.
   • L'home tendeix a l'adoració del sagrat, se sent atret pel sagrat des de la seva condició petita, impotent davant del sagrat.
   • Aquesta estructura es dóna a totes les religions, fins i tot a la cristiana, perquè pertany a l'ésser de l'home.

El cristianisme és una religió descendent: Déu surt a l'encontre de la humanitat i suscita una resposta de fe per part de la humanitat. Les altres religions són ascendents. Preàmbuls de la fe vol dir allò que és previ a l'acte de fe, allò que dóna racionalitat a l'acte de fe; per tant, la fe és una adhesió lliure i personal a la revelació de Déu.

Raons per Parlar de Déu Avui

Per les crítiques de la religió que hem vist, la resposta sobre Déu no és fàcil. Els homes de la nostra generació han negat Déu d'una manera subtil i profunda. L'ateisme del segle XX el que fa és purificar la imatge de Déu. Malgrat l'ateisme, hi ha raons poderoses per poder parlar de Déu:

• Hi ha algú que tingui plenitud de l'ésser? No que existeixi, sinó que sigui.
• Hi ha algú que pugui ser el meu absolut?
• Hi ha algú que pugui ser la plenitud de l'amor?
• Hi ha algú que pugui ser el camí, origen i meta de tot el que existeix?
• Hi ha algú que pugui ser la vida?
• L'amor pot ser definitivament més fort que la mort?
• Pot existir el bé suprem, total, ple?

Aquestes són les raons i moltes altres per les quals l'home pot continuar plantejant-se Déu. L'home sospita, intueix el misteri. Si l'home pot pensar Déu, és que Déu és possible. Tota pregunta és ja una resposta. L'home no pot preguntar res del qual no en sàpiga absolutament res. L'experiència de l'ésser crida a l'ésser en plenitud.

Conclusió sobre el Llenguatge de Déu

Parlem de Déu no com a instància de consol, no com a projecció, no com a impotència humana, no perquè l'home necessiti Déu. El nostre llenguatge sobre Déu està basat en l'estructura de l'ésser. Déu és possibilitat absoluta. I donat que Déu és esperit i llibertat, podem parlar de revelació de Déu.

La Revelació de Déu

1. Què és? No és un conjunt de veritats sobre Déu, sinó la història del Déu que, perquè és Déu d'amor, es dóna a conèixer als homes. És, per tant, una història d'amor. Nosaltres, els homes, no haguéssim conegut el Déu veritable si ell mateix no s'hagués donat a conèixer. La revelació és l'amor mateix que és Déu, que gratuïtament es revela, es dóna, que inicia un diàleg amb l'home i el fa “FILL DE DÉU”.
2. Iniciativa Divina: Déu, pel misteri del seu amor, ha estat el primer a parlar-nos.
3. Revelació Gratuïta: L'home no mereix res de Déu. L'única explicació és l'amor. L'amor mai té raons. L'explicació de l'amor és l'amor mateix.
4. Revelació Històrica: No es dóna mai fora de la història, sinó en la història, en les situacions humanes, en les quals l'home hi descobreix la presència del Déu que es revela.
5. Revelació en l'Home: La paraula de Déu s'ha manifestat en les paraules dels homes que han parlat de Déu. La paraula de Déu ha esdevingut paraula d'home. Més que mai en la paraula de Crist, que és tota ella paraula de Déu.
6. Revelació Progressiva: Déu ha estat pedagògic quan ha parlat amb els homes. No s'ha manifestat d'una vegada i tot a la vegada. Pel designi de la seva providència, s'ha anat manifestant progressivament als homes.
7. Déu a la Mesura de l'Home: La immensitat de Déu es fa present en la petitesa de l'home. És Déu que ha sortit a l'encontre dels homes en els fets de la història i la paraula que pronuncia és a través de tantes mediacions humanes.
8. Crist, Plenitud de la Revelació: La revelació culmina en el Crist: la plenitud de les mediacions humanes. Tant és així que diem en la fe: Ell és la paraula de Déu. I joiosos comprenem que no pot haver-hi cap més revelació després del Crist. Déu ja s'ha revelat tot Ell en el Crist Jesús.
9. Els Camins de la Revelació de Déu:

   Camins Remots:

   • En l'univers: Déu ha fet de l'univers un signe de la seva existència, un interrogant de Déu en el seu cor.
   • En el cor de l'home: Déu ha posat dins d'ell el desig d'ell mateix, expressat a través de tantes religions, a través de les quals els homes han cercat a les palpentes el Déu Viu.

   Camins Pròxims:

   • A Israel: La història d'aquest poble és història de revelació i de gràcia. El privilegi d'Israel ha estat el gran do d'Israel a tots els pobles.
   • En el Crist Jesús: que culmina en la seva plenitud la revelació de Déu. Un de nosaltres és el Fill de Déu (diu un text molt primitiu).

Nota: L'Església no és una nova revelació de Déu en la història. Aquesta no pot afegir res a la paraula de Crist. És la memòria vivent de Crist a través dels segles. Repeteix, interpretant-les, les paraules de Crist. Però, de cap manera, és una nova revelació.

Presència de Déu i Experiència Humana

Interès Humà per Déu i Conceptes de Religió

Hi ha interès en l'home per anar vers Déu? El concepte de religió ens diu que sí, però ens cal saber quin concepte de religió és vàlid.

• Concepte Marxista de la religió: La religió és el gemec de l'ànima alienada de la criatura oprimida, l'opi del poble, l'ànima d'un món sense cor.
• Concepte de Schleiermacher (alemany): La religió és el sentiment d'absoluta dependència.
• Concepte de Paul Tillich (suís): La religió és la preocupació última per allò que constitueix el fons i el sentit del nostre ésser.
• Concepte de Xabier Zubiri: La religió és religació.

Correspon una experiència viscuda amb aquesta definició?

• a) És la mateixa experiència de l'home obert; l'home se sent obert a tot allò que és real, al conjunt de la realitat. L'home hi està inclinat, es qüestiona, vol comprendre, és curiós, se sent atret.
• b) Zubiri diu que l'home és obert: a la pròpia identitat i també a la realitat que ens envolta. L'experiència primordial és saber-se distint en comunió.
• c) Però, l'home no se sent atret amb igual intensitat per allò que és real. L'home com a racional se sent atret a buscar i trobar un sentit que apunti a un terme.
• d) La no coincidència entre el que ens envolta i les preguntes últimes dóna lloc a la preocupació religiosa, a sentir-se lligat a allò últim.
• e) El conjunt de la realitat no és la realitat última, sinó la realitat mediadora que ens aporta més enllà d'ella mateixa. Les coses tenen una dimensió simbòlica. Els símbols són signes que sorgeixen, evoquen el passat i anticipen el futur. El símbol és una metàfora que conté la realitat, la suggereix i la fa referència.

El Poder Referenciador de les Coses

• a) Quan observem com és el món, estem en l'aspecte tècnic; quan contemplem què és el món, estem en l'aspecte místic. La creació es pot llegir com a glòria de Déu.
• b) L'home se sent distint en comunió.
• c) En el comportament profund de l'home, tot comportament es pot expressar en un llenguatge i aquest adquireix la força del comportament. Tant l'un com l'altre tenen un poder revelador.

Racionalització de l'Experiència Humana

La racionalització que ens surti serà una via vers Déu:

• a) Evidència de la pròpia contingència: Pot ser existencial (per què existeixo?) o objectiva (per què hi ha ésser?).
• b) Com interpretem aquesta evidència? Podem dir que l'home se sent atret per la màxima densitat d'allò que és més significatiu, més real. L'home se sent inclinat a la realitat major, reconeixent així que no és Déu; l'home s'inclina a preguntar-se i a buscar l'origen i el darrer sentit.
• c) Podem dir que aquesta racionalització no és absurda, que l'estructura de l'home ho fa pensar així, doncs si la realitat última no és real, l'home queda sense explicar.