Ésser humà i persona: autors, definicions i elements d'acció

Quadre d’autors

Filosofia antiga

• Plató: L’ésser humà està dividit entre dos mons.
• Epictet: L’ésser humà és una part del cosmos amb el qual ha de viure en harmonia.
• Epicur: L’ésser humà és un conjunt d’àtoms.
• Aristòtil: L’ésser humà és una unitat substancial, una única realitat en la qual podem distingir, però no separar, dos elements: l’ànima i el cos.

Filosofia medieval

• Tomàs d’Aquino: Tots els éssers humans som fills de Déu.

Filosofia moderna

• Kant: L’arribada de l’home a la majoria d’edat —«sapere aude», atreveix-te a saber.
• Descartes: L’ésser humà és sobretot un esperit que pensa.
• Hobbes: L’home és un llop per a l’home.
• Maquiavel: L’home només fa el bé quan s’hi veu forçat. El fi justifica els mitjans.

Filosofia contemporània

• Marx: L’ésser humà es realitza com a persona a través del treball.
• Freud: L’inconscient és l’origen i causa fonamental del comportament de l’ésser humà.
• Darwin: L’home és una espècie animal com les altres, fruit de l’evolució de la vida sobre la Terra.
• Nietzsche: Cal superar l’home actual i crear nous valors: el superhome.
• Sartre: L’ésser humà està condemnat a la llibertat i, per tant, a la responsabilitat.
• Heidegger: Tot pressuposa l’Ésser, que no pot ser pensat com un ens més, com una cosa o un objecte, sinó que és una mena d’horitzó significatiu des del qual tota realitat, tot ens, és sempre vist.

Presentació «Ésser humà i persona»

Pregunta: Digues si és cert o no (i justifica-ho amb raons) que tots els humans naixem humans, però que no tots els humans esdevenim persones.

Resposta:

Jo crec que és cert, ja que naixem sent humans, entenent «humà» com un ésser pluricel·lular existent, i arribem a ser persones en la mesura que la condició de persona es construeix a través de les relacions i les accions compartides amb altres éssers. La condició de persona no s’hereta automàticament; es desplega mitjançant l’acció i el reconeixement mutu. Podem esdevenir persones perquè els altres ens reconeixen com a tals i nosaltres reconeixem els altres, a mesura que adoptem comportaments característics de la persona.

Com deia Kant (s. XVIII): «la persona humana és un agent racional i moral»; ell destacava la capacitat moral i, per tant, la seva autonomia. Kant dona el sentit filosòfic i modern al terme persona: l’autonomia d’un ésser racional i moral és el fonament de la seva dignitat. El valor de tota persona és absolut. Segons Kant, la categoria de persona converteix l’ésser humà en un fi en si mateix, és a dir, en algú que no pot ser únicament utilitzat com a mitjà per obtenir un altre fi, i que, per tant, mereix tot el respecte i reconeixement. La pregunta que ens plantegem és si tots els éssers humans són persones i si hi pot haver persones que no siguin éssers humans; com gairebé sempre en filosofia, la resposta depèn del que entenguem per «persona».

També hi ha la possibilitat de considerar persones que no siguin humans: individus racionals i morals pertanyents a altres essències o gèneres—com ara els àngels, els esperits descarnats, els extraterrestres o els déus—que no serien humans, però es podrien considerar persones si mostressin consciència de si mateixos, capacitat de racionalitat i capacitat moral. A més, hi ha humans que no són persones en determinats moments: aquells que han perdut la raó per una malaltia mental, els fetus humans, els nadons i els humans en coma o en estat vegetatiu no tenen consciència de si mateixos ni són capaços, en aquests moments, d’exercir la racionalitat i el sentit moral.

El fet que els conceptes d’«ésser humà» i «persona» no siguin equivalents planteja problemes ètics i jurídics, com ara determinar quins són els seus drets i deures. Únicament les persones en sentit estricte poden tenir drets i deures plens; malgrat això, això no exclou el reconeixement de drets per a éssers que no compleixen tots els requisits d’agència moral. Així, podem haver de tractar moral i jurídicament com a persones éssers no humans que ostentin, ara o en el futur, les característiques pròpies d’una persona (per exemple, robots avançats o extraterrestres) i, alhora, reconèixer drets als nadons o a persones amb trastorns neurològics greus.

Alguns autors, com Jorge Riechmann (1962), utilitzen el terme quasipersones per referir-se a éssers que no són agents morals ni poden ser moralment responsables dels seus actes, i aquesta denominació s’ha aplicat també a determinats primats als quals es considera justificat atorgar alguns drets. Per exemple, alguns animals —com ara goril·les i ximpanzés que socialitzen amb humans— assoleixen capacitats comparables a les d’infants d’uns tres o quatre anys. No obstant això, no tothom coincideix amb aquesta visió; molts filòsofs i juristes defensen la identificació entre els conceptes «ésser humà» i «persona», descartant les distincions exposades.

En resum: una persona és sovint també un producte social, resultat de la vida en comú amb els altres humans, de la convivència i de l’aprenentatge. Els humans que han perdut la raó temporalment per una malaltia mental, els fetus, els nadons i els humans en coma poden no tenir consciència de si mateixos ni capacitat per a la raó o el judici moral. Per això, es pot afirmar que tots som humans, però no tots som, en tots els moments, persones en el sentit ple del terme.

Requisits d’una acció: elements subjectius i objectius

Objectius (conducta observable)

• S’hagi produït un esdeveniment. Ex.: tocar el piano.
• Una conducta observable de l’agent (normalment un conjunt de moviments corporals). Ex.: pressionar les tecles de l’instrument, aixecar les mans, etc.
• Una conducta que causi l’esdeveniment. L’agent ha de ser la causa. Ex.: el moviment dels dits sobre les tecles fa sonar el piano.

Subjectius (procés psíquic inobservable)

• L’agent cregui que la seva conducta provocarà l’estat final de les coses. Tot el que ha estat provocat per l’atzar, la casualitat o per ignorància no es pot considerar una acció.
• L’agent ha de desitjar que es produeixi l’esdeveniment que la seva conducta causarà. La conducta s’ha d’orientar cap a una finalitat.
• El procés conscient que duu l’agent a escollir una finalitat i a cercar la conducta necessària per assolir-la és la deliberació. Per tant, la deliberació és una condició necessària de l’acció.
• L’agent ha de decidir emprendre efectivament la conducta. L’elecció o decisió voluntària de l’agent és una altra condició per afirmar que un esdeveniment és una acció.

Exemple:

Una acció: conducta deliberada i decidida, és a dir, una conducta intencionada.

Descripció i interpretació

Descripció: la descripció d’una acció inclou tant els aspectes objectius com els subjectius que la configuren. Quan descrivim una acció, coneixem les intencions de l’agent.

Interpretació: una interpretació d’una acció és una hipòtesi sobre el sentit d’aquella acció. Suposem les intencions de l’acció, però no les coneixem amb certesa. Quan respondem sobre el sentit d’una acció sense conèixer la finalitat real de l’agent, estem fent una interpretació.

Exemple: En una cadira hi ha un alumne assegut mirant l’ordinador que hi ha sobre una taula. Aquesta descripció constata el que és observable i públic. És fàcil descriure aquesta acció? Depèn. Allò que és fàcil de descriure és l’aspecte objectiu: la conducta observable de l’agent i l’efecte d’aquesta conducta. No és la descripció completa de tota l’acció, ja que manca l’aspecte subjectiu.

Què pretenia l’agent (alumne) mirant l’ordinador? La resposta només es pot donar si es coneix la finalitat que l’agent perseguia. Volia estudiar per a un examen? Volia distreure’s una estona jugant? Volia parlar amb algú?

Acció positiva, acció negativa, absència d’acció

• Acció positiva: l’agent decideix que la conducta corporal consisteix en moviments corporals. Ex.: Avui decideixo tocar el piano.
• Acció negativa: l’agent decideix no fer cap moviment corporal. Ex.: Avui decideixo no tocar el piano.
• Absència d’acció: l’agent no s’ha decidit ni per fer ni per no fer res, simplement perquè no ha deliberat sobre la seva conducta; hi ha absència d’acció. Ex.: Avui m’he oblidat de tocar el piano.

Evitació i omissió

Evitació: sempre que duem a terme una acció i, per tant, produïm un esdeveniment, evitem un altre. Acció i evitació són conceptes correlatius, perquè un no es pot produir sense l’altre. Ex.: Quan podo les branques, evito que aquestes creixin. Esdeveniments evitats: esdeveniments que s'haurien produït si no s'hagués dut a terme l'acció.

Omissió: totes les accions que podríem haver fet i no hem fet són accions que hem omès. Acció i omissió també són conceptes correlatius, perquè no es poden produir l’un sense l’altre. Ex.: anar a córrer, saltar, etc. Accions omeses: accions que es podrien haver dut a terme, però que no han estat realitzades.

Resultats i conseqüències

El resultat d’una acció és l’estat final de les coses causat per una conducta intencionada de l’agent.

Les conseqüències d’una acció són tots els esdeveniments causats per aquella acció, però que queden al marge de la conducta intencionada de l’agent; és a dir, no són pretesos per l’agent.

La diferència està en el fet que l’agent creia, desitjava i havia decidit que es produís el resultat, mentre que no creia, no desitjava o no havia decidit que es produïssin determinades conseqüències. Tenia la intenció que es produís el resultat, però no que es produïssin totes les conseqüències associades.