L'Ésser Humà en la Filosofia: Un Viatge Històric i Conceptual

Arreu de la història, l'ésser humà ha volgut descobrir-se a si mateix.

L'ésser humà segons la mentalitat grega

Sòfocles va dir que no hi ha res tan meravellós com l'ésser humà, ja que ell deia que era l'únic animal que pensa i parla, i es preocupa per trobar la felicitat i conèixer l'entorn que l'envolta. I perquè també ha estat capaç de crear un món artificial en el qual hi ha costums, normes i creences. La mentalitat grega creu que també la polis és un lloc on un ésser humà pot ser feliç.

Plató (428-347 a.C.)

Ell creia que l'ésser humà és un ésser dividit en dos: el món espiritual, que és el que pertany a l'ànima racional, i la part material, la qual està lligada al seu cos. Segons ell, el cos està fet de matèria i és mortal; en canvi, l'ànima pertany al món de les idees i és espiritual i immortal. Però l'ànima ha d'evitar qualsevol temptació de desitjos corporals, i ha de superar l'amor a les criatures.

Antropologies dualistes: suposen l'ésser humà dividit en dos (material i espiritual).

Antropologies monistes: asseguren que l'ésser humà està fet d'una sola substància, material, i que tot dualisme és fals.

Aristòtil (384-322 a.C.)

Pensa que l'ésser humà és un ésser físic i biològic, que és igual que les plantes i que té una ànima vegetativa, i com la resta d'animals, té una ànima sensitiva. Però també és propi que l'ésser humà tingui una ànima racional, que és la que permet pensar i parlar. A diferència de Plató, ell no creu que l'ànima estigui a part del cos, sinó que és una funció de l'organisme. Així, ell creu que l'humà és una unitat substancial, és a dir, una única realitat en la qual podem distingir l'ànima i el cos, però no es poden separar. A part, l'ésser humà té la capacitat de ser sociable per naturalesa i, gràcies a la raó i al llenguatge, pot establir el que és just i injust.

L'ésser humà en l'època hel·lenística

Va des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la incorporació d'Egipte a l'Imperi Romà.

Significa la fi de l'època clàssica grega. Desapareix el marc social i polític juntament amb el seu valor de sistemes (polis). Fins a la desaparició de la polis, l'individu s'identificava amb ella, i el seu benestar depenia del benestar de la ciutat. Amb la desaparició d'això també desapareix la consciència de sentir-se membre d'una comunitat política i el ciutadà de la polis.

L'ésser humà es descobreix com a individu, és a dir, com a ésser únic i aïllat enmig del món.

El cinisme

Pensa que calia tornar l'ésser humà a la seva naturalesa original, és a dir, a la forma de vida simple i espontània dels animals. Diògenes.

L'epicureisme

Un model d'antropologia monista i materialista. Tot el que existeix està format per àtoms materials, i per tant l'ésser humà també. L'ànima és inseparable del cos i mor amb aquest, però els seus àtoms no desapareixen, sinó que passen a formar part d'altres cossos i ànimes. Per Epicur no existeixen déus ni les ànimes descarnades ni la immortalitat.

L'estoïcisme

Es va iniciar a Atenes, però després es va estendre per tot l'Imperi Romà. Creia que l'ésser humà és una part del cosmos amb la qual ha de viure en harmonia. Viure en pau amb el cosmos significa conèixer el vincle amb el tot i sotmetre-s'hi.

Concepció cristiana de l'ésser humà

Es basa en la predicació de Jesús de Natzaret, que critica la religió jueva i proclama l'amor de Déu a tota la humanitat.

• Tots els humans som iguals i tenim la mateixa dignitat.
• La idea que l'ésser humà ha estat creat racional i lliure.
• La vida humana té un sentit transcendent que es troba més enllà d'aquest món.
• Per al cristianisme, l'ésser humà és un ésser que necessita ser salvat.

Agustí d'Hipona

Reconeix en l'ésser humà la cerca incessant de Déu i la veritat, tot i que només troba realitats efímeres.

Tomàs d'Aquino

Intenta fer compatibles les idees aristotèliques amb el cristianisme. A diferència d'Aristòtil, ell creia que la vida eterna després de la mort és fonamental, així com la contemplació beatífica de Déu. Està d'acord amb Aristòtil en què la racionalitat ens distingeix dels animals i seguir el que dicta la raó és la manera virtuosa d'orientar la vida humana.

L'ésser humà en el Renaixement

L'ésser humà era vist com un Déu en miniatura, capaç de dominar i transformar la natura segons el seu benefici. També destaca que l'ésser humà té una naturalesa que no és fixa i pot fer el que vulgui.

L'ésser humà en la Modernitat

S'inicia quan Descartes proclama el discurs. L'ésser humà és, sobretot, una subjectivitat pensant des de la qual jutja la possibilitat de la veritat. Descartes creia que l'ésser humà és, sobretot, un esperit que pensa, però alhora està format per cos i ànima; tenen relació, però mai estan juntes.

• Idea de progrés humà, en el sentit de millora i d'augment.
• Idea d'autonomia moral i intel·lectual.

Kant creia que la Il·lustració significa l'arribada de l'home a la majoria d'edat. L'autonomia moral defensada per Kant és el fonament dels drets humans universals.

L'ésser humà segons Darwin

La teoria de l'evolució de Darwin va provocar molt d'enrenou en la seva època. Amb l'evolucionisme van desaparèixer les idees que les espècies vives eren fixes i immutables des que les va crear Déu. Segons ell, tots els éssers vius han anat evolucionant i estan tots emparentats. Per tant, l'ésser humà és una espècie animal com una altra, fruit de l'evolució de la vida sobre la Terra.

L'ésser humà segons Marx

Segons ell, l'ésser humà és sobretot un producte de la natura, però la seva activitat no es limita al terreny biològic; segons ell, l'ésser humà és un animal que treballa. Alienació: procés en què els éssers humans només serveixen com a instruments de producció i la seva força de treball és una simple mercaderia.

L'ésser humà segons Nietzsche

La pèrdua de fe i religió s'estén, i ell considera que ha arribat el moment de posar-ho per escrit i treure'n conseqüències.

Continuar vivint com si Déu existís i els valors prefixats fossin els únics existents, segons el seu punt de vista: vida pobra i mediocre.

Superar l'home actual, crear nous valors i alliberar-nos de Déu, transformant la vida humana en la d'un superhome. Segons Nietzsche, l'ésser humà és voluntat de poder.

L'ésser humà segons Freud

Segons ell, l'ésser humà desconeix bona part del que és en realitat perquè sota de nosaltres tenim una capa obscura: l'inconscient, l'origen del nostre comportament. Segons ell, no hi ha cap aspecte de la vida humana que no pugui ser interpretat des de les seves teories.

Corrent filosòfic del segle XX

Són existencialistes filosòfics que tenen com a punt de vista l'existència individual i no l'existència genèrica de l'ésser humà. Pensen que l'ésser humà no té una naturalesa fixa i no està sotmès a cap determinació. El fet de no tenir naturalesa fixa converteix l'humà en un ésser completament lliure.

L'ésser humà no té essència, sinó que es troba abocat a l'existència, i l'existir obliga a prendre decisions i actuar d'una manera que sempre està en construcció i realitzant-se a si mateix. La construcció de l'existència es duu a terme en llibertat; estem condemnats a la llibertat i, amb això, a la responsabilitat. Per tant, per a l'existencialisme, la responsabilitat del que som és total i no valen excuses.