L'Ésser Humà en la Filosofia: De Presocràtics a Agustí

Concepcions Filosòfiques de l'Ésser Humà

Questions que es plantegen al llarg de la història de la filosofia:

Què és l'Ésser Humà?

En el pensament occidental, és el més comú definir l'ésser humà com la unió entre cos i ànima, i la seva relació mútua. Es plantegen les següents qüestions:

1. Són materials o immaterials? Són alguna cosa més que matèria?
2. Són mortals o immortals? Pot haver-hi algun tipus de vida després de la mort?
3. Quina relació tenen? Són dependents o inseparables?
4. Quina importància se li atorga a cadascuna?
5. Quines funcions se'ls assignen?

Trets Característics de la Naturalesa Humana

1. Què ens diferencia de la resta dels animals? Quin lloc ocupem en el conjunt de la natura?
2. Com a animal racional, quin paper té la raó? Quin les passions? Quina de les dues té més influència sobre la conducta de l'ésser humà?
3. L'ésser humà és lliure o està determinat? La seva conducta és fruit de condicionaments instintius, passionals, socials o genètics? El condicionen o el determinen?
4. Som egoistes o altruistes per naturalesa? Bondadosos o inclinats al mal?

És Possible una Definició Universal de l'Ésser Humà?

Es busca determinar si és possible establir una definició de l'ésser humà que sigui universal, és a dir, vàlida per a tots els éssers humans de tots els temps i immutable, que no canviï amb el temps.

Presocràtics i Sofistes: Els Orígens del Pensament Crític

Els presocràtics van ser els primers filòsofs que van criticar la mitologia i van considerar que els mites no eren més que imaginacions humanes. S'evolucionava cap a una manera de pensar crítica i racional, basada en l'experiència i la raó. Es buscaven explicacions racionals als processos de la natura.

Els presocràtics o “filòsofs de la natura” van donar els primers passos cap a una manera de pensar científica, desencadenant totes les ciències naturals posteriors.

Filòsofs Presocràtics Clau

• Escola de Milet:
  • Tales: L'aigua és l'origen de totes les coses.
  • Anaximandre: Tot està format per una matèria primera indefinida (l'apeiron).
  • Anaxímenes: L'aire és l'origen de tot.
• Parmènides: Tot el que hi ha ha existit sempre; no hi ha canvis i les sensacions no són de fiar. Mostra fe en la raó humana; Racionalisme.
• Heràclit: Tot canvia, tot està en constant moviment i no s'atura externament; les sensacions són de fiar.
• Empèdocles: Aigua, terra, aire, foc; depèn de com es barregen es produeix el canvi.
• Anaxàgores: La naturalesa està feta de moltes peces minúscules, invisibles per l'ull humà; cada cèl·lula o germen conté el tot. Anaxàgores arriba a la conclusió que, en realitat, la filosofia no és quelcom que es pugui aprendre, sinó que segurament un pot aprendre a pensar filosòficament.

Els Sofistes: Mestres de la Retòrica i el Relativisme

Els sofistes eren professors i filòsofs errants. La paraula “sofista” significava persona sàvia o hàbil. Vivien d'ensenyar i donaven importància a la retòrica. Els sofistes van adoptar una postura crítica davant els mites tradicionals, però no volien cap especulació inútil. Creien que els éssers humans no eren capaços de trobar respostes segures als misteris de la naturalesa i de l'Univers; per tant, es presentaven com a procedents d'un corrent filosòfic.

Interessos i Aportacions dels Sofistes

• L'ésser humà i el seu lloc a la societat.
• Afirmaven que no hi havia normes absolutes.
• Deien i afirmaven que moltes d'aquestes normes eren creades per la societat (per exemple, la pudor). Més endavant, Sòcrates demostraria l'existència de normes absolutes i universals.

Plató: L'Home entre Dos Mons i el Dualisme

La teoria de Plató està influïda per un pensament religiós: les doctrines òrfiques.

La Concepció Dualista de Plató

• Doctrina òrfica: Desplaçament del centre de gravetat d'aquesta vida cap a una altra que és després de la mort. Segons aquesta teoria, aquesta vida és un trànsit.
• Dualisme Platònic: El dualisme tradicional postula l'existència de dues realitats de naturalesa i consistència diferents. D'aquesta manera, l'ésser humà estaria compost de dues realitats: cos i ànima.

Segons Plató, l'home és un ésser format per una ànima immortal i divina i un cos imperfecte i mortal. L'estat natural de l'ànima és ser lliure; es troba separada del cos. El cos l'única cosa que fa és pertorbar-la i limitar-la.

Aristòtil: L'Home Intel·lectual i la Recerca de la Felicitat

La teoria d'Aristòtil no es troba influenciada per cap pensament religiós (diferència amb Plató). Aristòtil nega la possibilitat de la vida després de la mort i considera que el sentit de la naturalesa humana és buscar la felicitat (eudemonisme).

La Visió d'Aristòtil: Unitat de Cos i Ànima

L'Ésser Humà segons Aristòtil: Una Unitat Indissoluble

1. Cos i ànima formen una unitat substancial indissoluble, de manera que no poden existir per separat.
2. El cos és corruptible i amb la seva mort, també mor l'ànima; per tant, aquesta no és immortal.
3. El cos i l'ànima formen un conjunt orgànic, en el qual les operacions són de tots dos. La ira, el valor, l'alegria, l'amor, l'odi, així com tots els altres sentiments o passions, necessiten el cos per poder expressar-se.

L'Ànima i la Naturalesa Humana en Aristòtil

L'ànima és el principi vital segons Aristòtil. Allò que és viu posseeix la capacitat de moviment propi i és per això que diem que està animat (posseeix ànima). Per tant, tots els éssers vius tenen ànima, però no tots posseeixen el mateix tipus de vida, de manera que no totes les ànimes presenten les mateixes capacitats o funcions.

Els Tres Tipus d'Ànima segons Aristòtil

1. Ànima vegetativa: Pròpia de les plantes, les dota de les capacitats de nutrició, creixement i reproducció.
2. Ànima sensitiva: Pròpia dels animals. Afegeix a les capacitats de l'ànima vegetativa la percepció, el desig i el moviment local.
3. Ànima racional: Pròpia i específica de l'ésser humà; inclou totes les anteriors més les capacitats de pensar, reflexionar i tenir una conducta conscient, voluntària i lliure.

La Naturalesa Humana en la Filosofia Aristotèlica

1. L'home per naturalesa és l'animal social que requereix la convivència en societat per poder realitzar-se plenament.
2. Ésser dotat de llenguatge.
3. Animal racional: Per tant, com a tret diferenciador de la resta dels éssers vius, l'ésser humà ha de portar una vida conforme a la raó, per això és racional. Actuar irracionalment és possible, però Aristòtil diu que és propi d'animals o esclaus, no una tendència natural dels éssers humans.

Bondat i Virtut en Aristòtil: El Paper de la Raó i l'Hàbit

• La bondat d'un ésser humà (la seva virtut) està en relació amb la raó (logos), l'hàbit (ethos) i les passions (pathos).
• Segons Aristòtil, la bondat s'adquireix a través d'un exercici continuat. Ser bo no pot ser flor d'un dia, sinó que ha de convertir-se en un hàbit.
• La societat tindrà un paper fonamental com a col·laborador d'aquesta tasca i ens proporcionarà les condicions adequades per poder actuar així.

L'Ideal de Vida Contemplativa Aristotèlic

Estil de vida contemplativa dedicada al creixement i l'exercici de la virtut (bondat).

Plotí: L'Anhel de Plenitud i el Cosmos

Situació de l'ésser humà respecte al cosmos. Com els homes són tots diferents, incita a conèixer-se com a ésser individual en l'ordre còsmic. Busca el sentit de la seva existència i l'explora. L'ànima ens diferencia i el seu destí va més enllà de la globalitat còsmica, més enllà del món material que no el satisfà i tendeix a voler separar-se. L'ésser humà anhela aconseguir una autèntica plenitud.

Agustí d'Hipona: La Recerca de Déu i la Immortalitat

L'ésser humà és l'únic de l'univers natural que s'interroga i es respon. A l'ésser humà li preocupa la vida: la mort, els records...

Davant tanta preocupació i problemes, Agustí d'Hipona troba la solució en Déu i en la fugida del món terrenal per trobar la immortalitat i aspirar a la vida il·limitada. Aquest anhel, però, l'humà mateix el desaprofita fent coses que no ha de fer.

La situació del món prové d'un Déu personal, i quan pequem ens allunyem d'aquest destí.