Horaci, llatinismes i vocabulari llatí | Emèrita Augusta

Horaci: temes principals

Horaci, poeta llatí, va desenvolupar aquests temes en la seva obra i han estat molt influents en la literatura occidental. Beatus ille ("feliç aquell"): elogi d’una vida senzilla i tranquil·la al camp, lluny de l’estrès de la ciutat i dels afanys de poder i riquesa. Segons Horaci, l’home que viu al camp, dedicat a l’agricultura, és més feliç i més lliure que qui viu immers en afers urbans i polítics. Aurea mediocritas ("la daurada mitjania"): exaltació de la moderació i de l’equilibri, rebutjant tant els excessos com les privacions. L’ideal és viure en un punt mig, amb prudència i seny per evitar perills extrems. Frugalitas (frugalitat): lloa els plaers senzills de la vida: una copa de vi, una estona de descans sota la vinya, amor sense ostentació; rebutja el luxe i l'ostentació com a formes falses de felicitat.

Fugacitat del temps i presència de la mort. Horaci ens recorda que la vida és breu i la mort inevitable i igual per a tothom, rics i pobres; per això no cal viure obsessionats amb la riquesa i el poder. Carpe diem ("aprofita el dia"): cal viure intensament el present sense confiar massa en el futur. La vida és breu i incerta; per això cal gaudir cada moment amb seny i mesura. Immortalitat de l'artista: malgrat la mort, el poeta creu que sobreviurà a través de la seva obra. L’art pot vèncer el pas del temps i atorgar una mena d’eternitat simbòlica a qui l’ha creat.

Vocabulari llatí essencial (I)

ager, agri — camp (agrícola, agricultura, agroalimentari). ago, agere, egi, actum — fer (acte, radioactiu, retroactiu). alter, -era, -erum — altre (alterar, alteració, alteritat). annus, -i — any (aniversari, anual, decenni). aqua, -ae — aigua (aquarel·la, aquari, aquàtic). argentum, -i — argent (argenteria, argentífer, argèntic). audio, audire, audivi, auditum — oïr (audició, audiència, auditori). aurum, -i — or (àuric, aurífer). bellum, -i — guerra (bel·licista, bel·ligerant, rebel·lió). capio, capere, cepi, captum — prendre (captiu, capturar, captura). caput, capitis — cap (capità, capítol, decapitar). caro, carnis — carn (carnívor, carnal, carnisseria). causa, -ae — causa (causal, causant, encausar). centum — cent (centenari, centúria, centèsim).

cognosco, cognoscere, cognovi, cognitum — conèixer (cognitiu, incògnit, cognoscible). colo, colere, colui, cultum — cultivar (cultura, culte, cultivar). consilium, -ii — consell (conciliar, conciliable, irreconciliable). cor, cordis — cor (cordial, discòrdia, recordar). corpus, corporis — cos (corporació, corpuscle, incorporar). credo, credere, credidi, creditum — creure (credibilitat, desacreditar, creditor). damnum, -i — dany (danyar, indemnització, indemnitzar). decem — deu (decenni, decimal, desè). dico, dicere, dixi, dictum — dir (dictat, dictamen, predicció). digitus, -i — dit (dígit, digital, digitalitzar). doceo, docere, docui, doctum — ensenyar (docència, doctrina, docte). domus, -us — casa (domèstic, domicili, domòtica). duco, ducere, duxi, ductum — conduir (inducció, traducció, producte). duo, duae, duo — dos (dual, duo, dualitat).

Vocabulari llatí essencial (II)

facio, facere, feci, factum — fer (factura, factible, magnificar). fides, -ei — fe (fidelitat, perfídia, fidedigne). filius, filia — fill (filial, filiació, afiliar). frater, fratris — germà (fraternitat, fratricidi, fraternal). gero, gerere, gessi, gestum — portar (gestió, gesticular, indigestió). gratia, -ae — gràcia (gratuït, gratificació, congratular).

grauis, -e — greu (gravetat, gravitar, ingràvid). hospes, hospitis — hoste (hospital, hospici, hospitalitat). hostis, -is — enemic (hostil, hostilitat, hostilitzar). ignoro, ignorare, ignoravi, ignoratum — desconèixer (ignorància, ignorant, ignorar). insula, -ae — illa (insular, insulina, peninsular). iter, itineris — camí (itinerari, itinerant, itinerància). ius, iuris — dret (jurisdicció, jurista, jurar). labor, laboris — treball (laboratori, col·laborar, laboral). lego, legere, legi, lectum — llegir (lector, lectura, escriptor). lex, legis — llei (legal, legislació, legítim).

liber, libera, liberum — lliure (liberal, liberalisme, liberalitzar). licet, licere, licuit, licitum — permetre (lícit, licitació, il·lícit). lingua, -ae — llengua (lingüístic, bilingüe, multilingüe). littera, -ae — lletra (literal, literatura, literari). locus, -i — lloc (local, localitzar, localitat). loquor, loqui, locutus — parlar (col·loqui, locutor, eloqüent). magister, -tri — mestre (magisteri, magistrat, magistratura). magnus, -a, -um — gran (magnífic, magnat, magnificar). mando, mandare, mandavi, mandatum — manar (mandat, comandar, mandatari). maneo, manere, mansi, mansum — romandre (permanent, remanent, mansió). manus, -us — mà (manual, manuscrit, manufactura).

mater, matris — mare (maternitat, matriarcat, matrícula). mille — mil (mil·lenni, mil·límetre, mil·lèsim). mitto, mittere, misi, missum — enviar (missió, emissió, remitent). moveo, movere, movi, motum — moure (motiu, motor, motivació). multus, -a, -um — molts (multiplicar, multitud, múltiple). nascor, nasci, natus — néixer (natiu, prenatal, natalici). navis, -is — nau (navegar, naval, navegació). niger, nigra, nigrum — negre (denigrar, nigrosina, nigromanzia). nomen, nominis — nom (nomenclatura, nominatiu, nominar). novem — nou (novembre, novè, novena). novus, -a, -um — nou (renovar, novetat, innovar). nox, noctis — nit (nocturn, nocturnitat, noctàmbul).

octo — vuit (octet, octau, octogenari). oculus, -i — ull (ocular, oculista, binocle). omnis, -e — tot (omnívor, omnipotent, omnipresent). opus, operis — obra (òpera, operació, cooperar). ordo, ordinis — ordre (ordinal, ordinador, ordinari). pars, partis — part (partida, partícula, participar). parvus, -a, -um — petit (pàrvul, parvitat, parvulari). pater, patris — pare (patern, patrimoni, patriarcal). pax, pacis — pau (pacificar, pacífic, pacifisme). pes, pedis — peu (pedestre, pedal, quadrúpede).

peto, petere, petivi, petitum — demanar (petició, competència, repetir). populus, -i — poble (popular, populós, impopular). puer, pueri — nen (pueril, puericultura, puerícia). puto, putare, putavi, putatum — pensar (diputat, reputació, imputar). quattuor — quatre (quartet, quaternari, quarteta). quinque — cinc (quinquenni, quintet, quintuplicar). ratio, rationis — raó (racional, racionar, raonament). rego, regere, rexi, rectum — regir (règim, rector, regidor). scribo, scribere, scripsi, scriptum — escriure (escriptura, descripció, prescripció). sentio, sentire, sensi, sensum — sentir (sensorial, sensible, sensació).

septem — set (septet, septenni, septentrional). sequor, sequi, secutus — seguir (seqüència, conseqüent, executar). sex — sis (sexenni, sextet, sextuplicar). signum, -i — senyal (signatura, significació, insígnia). tempus, temporis — temps (temporal, temporada, contemporani). tres, tria — tres (trio, triangle, trienni). venio, venire, veni, ventum — venir (aventura, conveni, ventura). verbum, -i — paraula (verbal, proverbi, verbalitzar). vertere, verti, versum — girar/canviar (convertir, vers, pervertir). video, videre, vidi, visum — veure (visió, visible, evident).

vinco, vincere, vici, victum — vèncer (victoriós, convicte, invicte). vivo, vivere, vixi, victum — viure (vital, vitamínic, revitalitzar). voco, vocare, vocavi, vocatum — cridar (vocació, convocatòria, evocar).

Ús de cum i tipus d'oracions

Cum + indicatiu expressa temps real o puntual, sovint en accions repetides o concretes: cum Caesar venit, hostes fugerunt («quan Cèsar va arribar...»); en canvi, cum + subjuntiu pot ser temporal, indicant anterioritat (cum Romam venisset, senatores eum exceperunt), causal, explicant la raó de l’acció principal (cum hostes appropinquarent, cives fugerunt), o concessiva, marcant oposició tot i la causa (cum hoc sciret, tamen tacebat). El cum inversum fa servir indicatiu i s’apropa a una causal real amb estructura coordinada (cum tu hoc dicis, verum est). Finalment, locucions com cum primum («tan bon punt»), ex quo cum («des que») o simul ac cum («al mateix temps que») amplien els matisos temporals o causals de l’ús de cum.

Llatinismes i expressions d'ús comú

Llatinismes són expressions o paraules provinents del llatí que s'utilitzen en diversos contextos. Alguns exemples comuns inclouen: a posteriori (després dels fets), a priori (abans de l'experiència), ad hoc (per a això), et cetera (i altres coses) i curriculum vitae (resum de la vida). També n'hi ha d'ús jurídic, com de facto (de fet), in dubio, pro reo (en cas de dubte, a favor de l’acusat) i pacta sunt servanda (els pactes han de respectar-se). Per se indica que una cosa és inherent per si mateixa, mentre que persona non grata s’aplica a algú rebutjat en certs àmbits. En el món de l'educació, cum laude (amb lloança) es fa servir per a les màximes qualificacions, mentre que honoris causa s’atorga per mèrits excepcionals. Finalment, expressions com mea culpa (culpa meva) i sic (així, per assenyalar un error o una estranyesa) també formen part de l’ús diari.

Llatinismes: llistat complet

a posteriori — després, a priori — abans, ab illo tempore — des d'aleshores, accèssit — quasi aprovat, ad hoc — per això, ad kalendas graecas — mai, ad nauseam — fins al fàstic, agenda — coses a fer, alea iacta est — la sort està decidida, àlies — sobrenom, alter ego — altre jo, AM — abans migdia, audaces fortuna iuvat — la sort ajuda els valents, aurea mediocritas — equilibri daurat, beatus ille — feliç el qui viu tranquil·lament, bis — dos cops, casus belli — motiu de guerra, coitus interruptus — coit interromput, cum laude — màxima nota, curriculum vitae — resum de la vida, de facto — en la pràctica, de gustibus non disputandum — sobre gustos no hi ha res a discutir, de iure — de dret, dèficit — manca, delirium tremens — deliri alcohòlic, dura lex sed lex — la llei és dura, errare humanum est — equivocar-se és humà, esnob — sense noblesa, etcètera — i altres coses, ex aequo — empat, ex-libris — pertany a, facta non verba — fets, no paraules, honoris causa — per honor.

idem — idem, ignorantia legis non excusat — la ignorància de la llei no eximeix, in albis — en blanc, in articulo mortis — al llindar de la mort, in crescendo — creixent, in dubio pro reo — dubte afavorit, in extenso — en detall, in extremis — a última hora, in flagranti — en el moment, in mente — en ment, in situ — al lloc mateix, in vitro — en laboratori, in vivo — en viu, INRI — inscripció a la creu, intelligenti pauca — el savi entén amb poques paraules, inter nos — entre nosaltres, interim — provisional, ipso facto — immediatament, lapsus — error, lato sensu — sentit ampli, maremagnum — caos, mea culpa — culpa meva, memoràndum — recordatori, mens sana in corpore sano — ment sana en cos sa, modus operandi — manera d’actuar, modus vivendi — manera de viure, motu proprio — iniciativa pròpia, nihil novi sub sole — res de nou, non plus ultra — perfecte, opera prima — primer treball, pacta sunt servanda — els pactes s’han de complir, patria potestas — poder parental, peccata minuta — petites faltes, per capita — per persona, per saecula saeculorum — eternament, per se — en si mateix, persona non grata — persona no benvinguda, placebo — efecte psicològic, plus — extra, post data — afegit final, PM — després migdia, post scriptum — escrit posterior, primus inter pares — primer entre iguals, quid — punt clau, quid pro quo — intercanvi, quòrum — mínim necessari.

Mèrida (Emèrita Augusta): història i monuments

Emèrita Augusta (avui Mèrida) va ser fundada per l’emperador August al voltant de l’any 25 aC amb la finalitat de reallotjar legionaris veterans. Situada a la província de Lusitània (actual Extremadura), la ciutat tenia una ubicació estratègica entre la Via de la Plata i altres vies importants, fet que la va convertir en un nucli de comunicacions clau. A partir del 15 aC, Emèrita va esdevenir la capital de Lusitània i va experimentar un gran desenvolupament durant els segles I i II dC, amb una arquitectura monumental pròpia de les grans ciutats romanes.

Després de la reforma de Dioclecià al segle IV, Emèrita va esdevenir capital de la Diòcesi de les Hispànies i va ser una de les ciutats més importants del món romà. La ciutat va passar al control dels pobles germànics al segle V i va ser breument capital del regne visigot al segle VI. Més endavant, el poder religiós es va consolidar amb els bisbes locals. Durant la invasió àrab, Emèrita va mantenir la seva rellevància fins a la fundació de Badajoz al segle IX.

Els principals monuments de la ciutat inclouen el teatre, el circ, l'amfiteatre i diversos edificis públics. El teatre, construït l’any 16–15 aC, tenia una capacitat de 5.500 espectadors i un disseny arquitectònic impressionant. El circ, amb capacitat per a 30.000 espectadors, es va construir al segle I dC i destaca per les seves dimensions i estructura. La ciutat comptava també amb grans aqüeductes, com el de "Los Milagros", per assegurar l’aprovisionament d’aigua, i amb una muralla irregular.

Amb la seva situació geogràfica i una trama urbana organitzada, Emèrita es va desenvolupar com un centre urbà amb importants construccions com mansions luxoses i el fòrum, incloent-hi temples dedicats a l’emperador i l’Arc de Trajà. Aquesta ciutat és un exemple destacat de la influència romana a la península Ibèrica i ha deixat un llegat cultural i arquitectònic significatiu.