L'honestedat i la Vida Matrimonial: Reflexions sobre la Literatura
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3 KB
L'honestedat
Una infermera ha aconseguit una cita amb el nòvio de la seva millor amiga per a gitar-se amb ell, però al final, per qüestions de la sort, decideix tractar de fer-ho amb el nou metge.
Vida matrimonial
Després de vuit anys de matrimoni, una parella es dóna compte que s'han distanciat, han perdut la confiança i ja no es coneixen tan bé com abans.
La submissió
Una dona busca un home que li mani, que la utilitze, perquè en el fons sap que el vertader submís serà ell, ja que no podria prescindir d'ella.
Referències estilístiques
La brevetat i altres trets del conte han fet que s'haja considerat un gènere menor, o de transició a la novel·la. Però en la nostra literatura, al segle XX, té gran importància, ja que molts escriptors l'han conreat en algun moment -perquè hi estaven obligats per la situació cultural i social, o com a camp de proves-, i altres n'han fet el gruix de la seva producció. Actualment és un gènere autònom, amb regles narratives pròpies i obres i autors de gran qualitat com Carme Riera, Quim Monzó, Jesús Moncada, Josep Vicent Marqués..., però, del 1939 al 1970, han viscut l'evolució següent:
Primer, els anys quaranta, en què els contes no tenen voluntat de renovació tècnica, i se situen en ambients exòtics, ja que solen publicar-se a l'exili. Destaquen: Pere Calders, Xavier Benguerel i Cèsar August Jordana.
En els anys cinquanta, el conte predomina sobre la novel·la i n'argumenta l'edició (és el moment en què s'inicia la publicació de les Rondalles Valencianes d'Enric Valor). En una línia més innovadora, destaca de nou Pere Calders, i autors com Jordi Sarsanedas o Joan Perucho. S'hi contrasten la literatura i la realitat i, implícitament, es reflexiona sobre els problemes de fons de l'ésser humà.
Finalment, en els anys seixanta domina la novel·la i impregna el conte amb les seves directrius: el “realisme històric”, l'objectivitat i el llenguatge funcional. Hi destaquen Josep Maria Espinàs.
Opinió personal
La facilitat de lectura d'aquest llibre ha sigut donada pel fet de ser curt, de contes independents i del seu sarcasme i ironia en cadascun d'ells.
La fantasia i l'imaginació d'aquest escriptor han fet que cada conte fos imprevisible, ja que moltes vegades no tenien res a veure amb el títol, i no et podies guiar (almenys això és el que jo entenia, és clar que l'autor no els ha posat aleatòriament). M'ha semblat que hi havia una mena de “missatges” en alguns contes, sobretot en els últims inspirats en els típics contes infantils. Indaga sobre el continuament, allò que molts ens hem preguntat: i després, què passa quan la princesa deixa de ser princesa?
Supose que és la seva manera de posar els peus a la terra, de desmitificar els contes, o simplement de jugar amb ells.