Hominització i Cultura: L'Evolució Humana i els Debats Antropològics

El procés d'hominització: Evolució del gènere Homo

Es van produir canvis considerables que van suposar l'aparició d'un nou gènere: el gènere Homo.

• Posició erecta del cos

  Com a conseqüència, comporta diversos canvis anatòmics. A diferència d'altres primats, els avantpassats de l'ésser humà es caracteritzaven per la marxa bípeda, ja que caminaven sobre els dos peus sense utilitzar les mans com a suport. Així, la pèrdua de la prensió als peus, els canvis anatòmics i l'enfortiment del coll van suposar l'alliberament de les extremitats superiors.

• Alliberament de les extremitats superiors

  Va permetre utilitzar les mans per fabricar i fer servir instruments nous per a diverses funcions, com la manipulació d'objectes, la caça, la defensa o la construcció. Les mans van substituir la boca com a òrgan de defensa i de treball.

• Desenvolupament cerebral

  Implica el desenvolupament de capacitats tècniques i simbòliques. Entre l'Australopithecus i l'Homo sapiens sapiens, el cervell triplica la seva grandària i es fa més complex.

El desenvolupament cerebral de l'espècie va ser l'element clau que va fer possible l'aparició de les capacitats tècniques i simbòliques de l'ésser humà.

L'aparició del llenguatge articulat: Origen i impacte

El llenguatge articulat és fruit de la capacitat de l'ésser humà per crear, comprendre i utilitzar símbols. El llenguatge suposa una diferència qualitativa respecte als signes amb els quals es comuniquen els animals, ja que permet expressar realitats complexes. Existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del llenguatge:

• Un procés llarg de mutacions genètiques que hauria produït canvis en l'organització del cervell, el conducte vocal i el sistema auditiu.
• L'augment progressiu de la intel·ligència general hauria afavorit l'aparició i el creixement de la capacitat simbòlica i lingüística.
• La generalització de senyals gestuals d'alarma i avís s'hauria anat combinant amb senyals vocals fins a donar lloc al llenguatge exclusivament vocal.

Aquestes tres teories són complementàries i, sense excloure's mútuament, componen una explicació multicausal de l'origen del llenguatge.

La cultura i el procés d'humanització

La cultura com a factor humanitzador

La cultura és el principal factor humanitzador, ja que distingeix l'ésser humà de la resta d'animals. Així doncs, podem dir que la cultura és el conjunt d'informacions adquirides a través de l'aprenentatge social, que pot donar-se per imitació, per ensenyament o per assimilació i costum en el seu ús. En aquest procés de milions d'anys no tan sols es produeix l'hominització, sinó també la humanització, ja que apareixen les primeres espècies que es poden considerar pròpiament humanes. La dimensió cultural inclou tot allò adquirit socialment. Encara que els animals tinguin comportaments socials i siguin capaços de transmetre conductes adquirides socialment, només l'ésser humà les adquireix de manera complexa i acumulativa. Per exemple, els ximpanzés o les orques tenen una alta capacitat per imitar, que apliquen en les seves tècniques de caça, o els ocells que aprenen els seus cants imitant altres ocells o aus. La transmissió a través del llenguatge és la manera més evolucionada de comunicació, a partir de la qual els sons s'estructuren per donar lloc a síl·labes, paraules i oracions. També ens permet la comprensió de la realitat i el pensament, i és la causa del caràcter acumulatiu de la informació cultural i la principal diferència entre l'ésser humà i la resta d'animals. Els humans, gràcies a la cultura, poden modificar el seu propi medi, per la qual cosa diem que la cultura té un valor adaptatiu.

Continguts fonamentals de la cultura humana

Diversitat cultural: Posicions i perspectives

A causa de la globalització, avui dia ens envolta una diversitat cultural davant la qual adoptem diferents posicions. Com que l'ésser humà està dotat de llibertat i d'intel·ligència, ha desenvolupat una àmplia diversitat de cultures que en part deuen les seves diferències a factors geogràfics i a l'aïllament que hi ha hagut entre elles durant molt de temps. Posicions davant la diversitat cultural:

• Etnocentrisme: Es jutja totes les cultures des de la creença que la pròpia és la correcta. L'imperialisme i la colonització sorgeixen de l'etnocentrisme.
• Racisme: És la creença que considera que existeixen graus de superioritat racial. Es manifesta en forma de rebuig i discriminació.
• Xenofòbia: És una forma de rebuig i discriminació similar al racisme, però dirigida cap als estrangers independentment de la seva raça.
• Relativisme cultural: Considera que cada cultura només es pot comprendre plenament des d'ella mateixa, des de tot allò que la conforma, i per tant, no pot ser rigorosament comparada amb les altres.
• Universalisme: Busca universalitzar trets culturals com ara la democràcia, els drets fonamentals, la igualtat d'oportunitats i de valors, com la solidaritat i la llibertat, a través del diàleg i evitant l'etnocentrisme.
• Interculturalisme i diàleg: Reconeix la pluralitat cultural com un fet enriquidor que pot ajudar a comprendre el món i l'ésser humà. Busca la convivència pacífica i aposta per la tolerància i el diàleg intercultural.

Debats clau en antropologia: Naturalesa i cultura

Innatisme vs. Ambientalisme: Conducta humana

Es discuteix si la conducta humana és fruit de la nostra naturalesa biològica o si s'adquireix socialment.

L'innatisme defensa que naixem amb tot allò que ens defineix com a persones imprès a la nostra genètica. Així doncs, la influència de la societat i de factors ambientals no pot afegir ni eliminar trets determinats, encara que pot contribuir al desenvolupament d'algun tret o també reprimir-lo.

L'ambientalisme considera que naixem amb les capacitats més instintives i que la resta, allò que ens definirà com a persones, ho aprenem.

És necessària una posició intermèdia entre innatisme i ambientalisme per mantenir els valors i la responsabilitat, ja que totes dues posicions poden justificar qualsevol immoralitat apel·lant a la genètica o a determinacions ambientals.

Tensió entre naturalesa i cultura: Freud i Rousseau

Hi ha qui entén que l'ésser humà neix amb una tendència natural a l'egoisme i l'agressivitat (Homo homini lupus, Plaute).

El malestar en la cultura, Freud. Tenim un impuls a la competitivitat i a la violència (Tànatos) i un impuls a la vida, l'impuls sexual i l'autoconservació (Eros). Les persones hem de reprimir parcialment la satisfacció dels desitjos de les dues parts per poder viure en societat; si no, la convivència esdevé impossible.

Qui s'encarrega de posar aquest fre és la cultura (tot i que, si és excessiu i no ens permet canalitzar les nostres tendències naturals, es genera un malestar que deriva en infelicitat).

Altres pensadors apunten cap a una bondat natural malmesa per la societat (Rousseau). Lamentava com la cultura havia convertit l'ésser humà en algú pitjor, moralment parlant.

Agressivitat, genètica i altruisme: Perspectives

El fundador de l'etologia (ciència que estudia el comportament animal), Konrad Lorenz, es va posicionar en la línia freudiana en destacar l'existència d'un instint agressiu —un dels quatre fonamentals segons ell—, comú a tots els animals juntament amb la gana, el sexe i la por.

El 1966, en el seu llibre Sobre l'agressivitat, assenyala que aquesta no té només un caràcter reactiu, sinó que també serveix per demostrar la mateixa força i establir jerarquies.

Lorenz veu bondats en l'instint agressiu des del punt de vista de la conservació de l'espècie: l'impuls agressiu serveix per afavorir els vincles d'amistat, ja que els individus es cohesionen a través de pactes de no-agressió dins del grup a força de desviar-lo cap a altres.

Eibl-Eibesfeldt, un dels seus deixebles, diu que les accions violentes tenen la seva causa en la desigualtat en la distribució dels béns i en les nombroses lleis que protegeixen un règim injust.

Estudis de sociobiologia: l'altruisme genètic suggereix que quan algú és generós ho fa en virtut dels seus gens, ja que aquests adverteixen que és el més convenient per a ells.

Aquest enfocament va rebre moltes crítiques. Lewontin, per exemple, diu que si depenem dels gens, fins i tot en l'altruisme, estem conduïts cap a un determinisme biològic i cap a la negació de la llibertat humana.

Lewontin arriba a acusar la sociobiologia de respondre més a interessos ideològics que a motivacions científiques.