Homeòstasi i Plaer: Walter Cannon, Maslow i l'Experiment de Olds i Milner

Walter Cannon i l'Homeòstasi

Walter B. Cannon, va intentar trobar els fonaments fisiològics als instints d’Eros de Freud, i al principi va pensar que ho havia fet amb l’ajuda d’altres investigadors i del concepte de l'homeòstasi, que és la tendència a mantenir l’equilibri i l’estabilitat interns en els diferents sistemes vius. Per ell, quan el medi intern comença a allunyar-se molt dels límits tolerables, actua com a estímul d’òrgans receptors situats en parts específiques de l’organisme. Aquestes irritacions que es produeixen als òrgans receptors ens obliguen a actuar per poder suprimir-les i, precisament, els impulsos homeostàtics funcionen com a mecanismes reguladors pel reequilibri de l’organisme viu. Més tard va acabar rebutjant aquesta teoria i es va dedicar a buscar per què determinats estímuls governen la conducta i altres no. Els impulsos homeostàtics donaven una resposta a això, i era que els estímuls funcionarien en el govern de la conducta en la mesura que serveixen per restablir l’equilibri homeostàtic de l’organisme. Finalment, va acabar dient que aquests impulsos homeostàtics no es limitaven únicament als estímuls irritants, sinó que també hi havia implicades interaccions hormonals i nervioses.

El fet que Cannon volgués determinar els fonaments fisiològics dels instints preservadors de la vida ho podem relacionar amb el primer nivell de la piràmide de Maslow, ja que allà resideixen les necessitats bàsiques, que són fisiològiques i que s'encarreguen de mantenir l'homeòstasi (concepte molt important en l’estudi de Cannon).

James Olds, Peter Milner i el Centre del Plaer

James Olds i Peter Milner, van creure descobrir el que semblava el centre del plaer introduint un elèctrode en l’hipotàlem d’una rata de laboratori per a veure quins efectes tenien les descàrregues sobre el comportament de l’animal. La innovació que van afegir va ser la de deixar a la rata el control sobre la descàrrega, així l’animal podia accionar la descàrrega quan volgués. En fer-ho, la rata s’estimulava repetidament, com si la descàrrega fos una recompensa més convencional arribant, algunes, a no voler menjar sinó provocar-se una descàrrega elèctrica. D’alguna manera semblava que les rates estiguessin addictes a aquest plaer.

El realment important d’aquest descobriment va ser que l'homeòstasi no ho era tot, els impulsos homeostàtics no funcionaven com el focus central de la nostra existència. Aquest descobriment el podem relacionar amb les necessitats bàsiques de la piràmide de Maslow, les quals, lligades amb els impulsos homeostàtics, no ho són tot, sinó que esdevenen només les més elementals.