Historiografia Romana: Orígens, Evolució i Figures Clau

El Gènere Historiogràfic a Roma

En el món antic, la història no era una ciència, sinó un gènere literari basat en la narració més que en l'anàlisi científica. El seu criteri principal era la versemblança.

Se centrava en personatges i esdeveniments concrets, amb discursos i episodis dramàtics. La historiografia llatina té els seus precedents en la grega, que va néixer amb Heròdot i Tucídides al segle V a.C. en el context de les Guerres Mèdiques.

La historiografia llatina neix al final de la República romana (s. III a.C.), durant les Guerres Púniques, amb la idea que els costums dels avantpassats (els mores maiorum, valorats per figures com August) eren un model de valors. A més d’homenatjar els avantpassats (pietas), buscava exemples de conducta.

Amb l’anàlisi política dels fets, proporcionava un saber útil per als homes públics. Per això, molts historiadors romans eren polítics retirats.

Els Orígens de la Historiografia Romana

La historiografia romana va sorgir a finals del segle III a.C. com a conseqüència de les Guerres Púniques, que van reforçar la identitat nacional de Roma.

Els romans van interessar-se pels seus orígens. Els primers historiadors romans van escriure en grec i sovint consignaven els esdeveniments any per any, seguint la pauta dels Annales maximi. Per això, els seus escrits es deien "Annals" i ells mateixos eren coneguts com a annalistes.

Els annalistes eren nobles que consideraven la historiografia com una extensió de la seva activitat política. Un exemple destacat és Cató el Censor, orador i el primer a escriure historiografia en llatí. Va redactar Origines, una obra que narra la història de Roma i altres ciutats itàliques, des dels mites fundacionals fins a les Guerres Púniques.

Cató és més pròpiament un historiador que no un annalista, perquè no es limita a consignar els fets sinó que també es preocupa a esbrinar-ne les causes.

La Historiografia Augusta: Titus Livi

Titus Livi va néixer cap al 59 a.C. a Patavi (Patavium) i va morir el 17 d.C. Es va dedicar a la retòrica, la filosofia i, sobretot, a la historiografia. Va escriure durant més de quaranta anys Ab urbe condita, una extensa obra sobre la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. Dels 142 llibres que la formaven, només se’n conserven 35.

Livi va gaudir de l’amistat d’August i va participar en el programa de regeneració moral de Roma basat en els mos maiorum. Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i retornar l'orgull de ser-ho. Volia demostrar que Roma havia estat destinada a ser el centre del món des del seu naixement.

Limitacions dels Mètodes de Livi

Els mètodes de Livi presenten diverses limitacions que afecten la veracitat històrica de la seva obra:

• Livi no va tenir carrera política i va viure a la seva ciutat natal; la seva inexperiència reflecteix la incomprensió del funcionament del govern romà.
• Tampoc va accedir als documents oficials, per la qual cosa va utilitzar les obres d'historiadors anteriors sense aplicar-hi gaire esperit crític.
• No va proporcionar una interpretació política de la història, sinó que va intentar entendre els fets a través de la psicologia dels protagonistes. Un exemple clar és la representació d'Anníbal com a model de perfídia.

Livi va intentar acostar la prosa històrica a la poesia, utilitzant un estil que sovint inclou elements de patetisme per descriure les emocions dels protagonistes. El que realment destaca de la seva obra és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils.

Altres Historiadors Romans Destacats

• Gai Juli Cèsar va escriure:
  • De bello Gallico (Sobre la Guerra de les Gàl·lies)
  • De bello Civile (Sobre la Guerra Civil)
• Suetoni: De Vita Caesarum (La vida dels dotze Cèsars)
• Tàcit: Un dels grans historiadors romans, conegut per obres com els Annals i les Històries, que cobreixen el període imperial.