Historiografia Grega i Romana: Heròdot, Tucídides i Més

La Historiografia Grega: Orígens

La historiografia pot ser considerada el primer gènere de la literatura grega lligat exclusivament a la prosa, encara que també existeixen altres gèneres en la prosa grega, com la filosofia, la faula, l'oratòria o la novel·la. La prosa (ὁ πεζὸς λόγος) va sorgir com una forma més adequada per comunicar idees, deixant la poesia per expressar la sensibilitat artística. Inicialment, la història es confonia amb el mite, però l'interès de l'aristocràcia jònica per les genealogies i l'etnologia, afavorit per la colonització, va preparar el terreny per al desenvolupament de la història com a gènere independent.

Les primeres narracions històriques es van originar amb els logògrafs, sent Hecateu de Milet el primer conegut. El terme "λογόγραφος" feia referència a l'autor de textos en prosa sense especificar-ne el contingut, de manera que podia referir-se tant a un historiador com a un redactor de discursos.

Heròdot: El Pare de la Història

Heròdot, un historiador de l'antiga Grècia, és considerat el primer a establir la historiografia com a gènere propi, a partir del segle V aC. Va anomenar la seva obra ἱστορίη (investigació) perquè volia compartir les seves investigacions sobre les guerres entre els grecs i els perses, recollides a la seva obra Història, dividida en nou llibres dedicats a les Muses. Ciceró el va anomenar "pare de la història" (pater Historiae) perquè va superar la simple enumeració d'esdeveniments i va intentar establir connexions causals entre els fenòmens històrics.

Heròdot va viatjar per llocs com Pèrsia, Babilònia, Síria i Egipte, i va interpretar les guerres Mèdiques com el primer gran conflicte entre Orient i Occident, influenciat per la seva estada a Atenes. Heròdot també tenia una visió etnicoreligiosa de la història, creient que les deïtats eren envejoses i pertorbadores, com expressava Soló, el legislador atenès, i adoptava una postura resignada davant els designis divins, com Sòfocles, dient que l'home és, en essència, obra de l'atzar.

Tucídides: La Història Científica

Tucídides d'Atenes (470-395 aC) va ser un historiador i pensador polític destacat, conegut per la seva obra Història de la guerra del Peloponnès, en què narra els esdeveniments del conflicte entre Atenes i Esparta fins a l'any 411 aC. Després de fracassar com a general en la guerra, en no poder evitar que Bràsidas, un comandant espartà, prengués Amfípolis, va ser exiliat i es va dedicar a escriure la seva història, convertint-se en el creador de la ciència històrica grega per la seva recerca de la veritat i la preocupació per la informació exacta.

Tucídides critica Heròdot per les seves inexactituds, i considera que la història no ha de ser un relat brillant ni un espectacle públic, sinó una obra útil per a aquells que volen entendre els fets passats i les seves possibles repeticions en el futur. La seva obra, per tant, és un κτῆμα ἐς αἰεί (una adquisició per a sempre), i no una peça d'entreteniment momentani.

Com a pensador polític, Tucídides va prescindir de les explicacions miticoreligioses en l'anàlisi dels esdeveniments històrics. Va identificar les causes immediates i remotes de la guerra i va subratllar que els governs actuen principalment per motius polítics i econòmics, no per raons religioses o patriòtiques. La seva visió era freda i objectiva, influenciada per la sofística i la medicina hipocràtica, en què observava els "símptomes" de la naturalesa humana i pronosticava els esdeveniments futurs.

Tucídides també va identificar la massa com un element voluble i fàcilment manipulable pels polítics, i va oferir una visió pessimista de la naturalesa humana, pronosticant que les calamitats, com les guerres civils, continuaran mentre la naturalesa humana es mantingui constant.

Xenofont: Historiador, Filòsof i Militar

Xenofont (430-354 aC), nascut a l'Àtica en una família benestant, va ser deixeble de Sòcrates i possiblement també d'Isòcrates. Va ser hostil a la democràcia restaurada després del règim dels Trenta Tirans i va lluitar com a mercenari en l'exèrcit de Cir el Jove, qui intentava rebel·lar-se contra el seu germà, el rei de Pèrsia. Després de la mort de Cir, Xenofont va organitzar la retirada dels "Deu Mil", un grup de mercenaris grecs, un episodi que va narrar a la seva obra Anàbasi (Expedició o Retirada dels Deu Mil).

Després de la mort de Sòcrates, Xenofont va fugir a Esparta i va lluitar al costat dels lacedemonis contra Atenes. Desterrat d'Atenes, els espartans li van regalar una finca a l'Èlida. Malgrat ser un home d'acció, Xenofont va escriure sobre temes diversos, però sense profunditat, la qual cosa li va dificultar destacar tant en historiografia com en filosofia, comparat amb Tucídides i Plató. Va ser un polígraf que va tractar temes com la història, la filosofia, l'economia i la caça.

Xenofont adoptà una postura conservadora i filoespartana. Tot i escoltar alguns sofistes, rebutjava les seves ideologies. En els seus contactes amb els perses, va començar a valorar els valors no grecs, fet que el va convertir en un precursor de l'hel·lenisme, ajudant a difuminar la distinció entre grecs i bàrbars. A les Hel·lèniques, va intentar continuar l'obra de Tucídides, relatant els esdeveniments històrics de Grècia entre el 411 i el 362 aC, però no va aconseguir mantenir la imparcialitat ni la rigidesa de Tucídides. També va escriure la Ciropèdia, una obra que idealitza l'educació del rei de Pèrsia, Cir el Vell, i la Constitució d'Esparta, una apologia del règim espartà.

Xenofont també va dedicar diverses obres a Sòcrates, com L'Econòmic (un tractat sobre economia domèstica), Records socràtics (on presenta un Sòcrates menys profund que el de Plató), El Convit i L'Apologia de Sòcrates. A més, va escriure sobre temes molt diversos com l'economia, la caça i l'equitació.

Historiadors Romans Destacats

De l'època romana, diversos historiadors van deixar una obra important que s'ha conservat en bona part. Alguns dels més destacats són:

1. Polibi de Megalòpolis

   Polibi de Megalòpolis (202-120 aC), un grec deportat a Roma, va residir-hi durant setze anys. La seva amistat amb Escipió Emilià li va permetre conèixer els polítics més influents i accedir als arxius de Roma. Va acompanyar Escipió en les campanyes de Numància i Cartago a Hispània. A la seva obra Històries, analitza els factors morals, militars, econòmics i polítics que van permetre a Roma convertir-se en la mestressa del món antic.

2. Diodor d'Agírion

   Diodor d'Agírion (segles I aC), originari de Sicília, va escriure una història universal en quaranta llibres, coneguda com Biblioteca històrica. Tot i que només es conserven quinze llibres i fragments dels altres, la seva obra ofereix una visió extensa de la història del món antic.

3. Estrabó d'Amàsia

   Estrabó d'Amàsia (63 aC - 19 dC), de Capadòcia, va compondre una Geografia, una obra essencial per conèixer els pobles antics de la Mediterrània. Estudia els orígens dels pobles, les seves migracions i analitza les relacions entre l'home i el medi natural.

4. Plutarc de Queronea

   Plutarc de Queronea (50-120 dC), biògraf i moralista, va escriure Vides paral·leles, una sèrie de comparacions entre figures històriques importants de Grècia i Roma. També va escriure Escrits morals, una col·lecció de diàlegs que recullen les seves idees religioses, polítiques, filosòfiques i morals. La seva obra va ser molt valorada durant el Renaixement per intel·lectuals com Maquiavel, Erasme, Montaigne i Rousseau.

5. Pausànias

   Pausànias (segle II dC), un viatger incansable, va escriure Descripció de l'Hèl·lada, una obra que documenta detalladament indrets, santuaris i llegendes de Grècia. Tot i que a vegades era excessivament crèdul, la seva obra és molt valuosa per a l'arqueologia, ja que descriu la Grècia de l'època romana abans de les destruccions de l'època posterior.