Historikerstreit: El Gran Debat sobre el Nazisme i la Història Alemanya

Historikerstreit: El Gran Debat Historiogràfic Alemany

Origen del Debat Historiogràfic (Historikerstreit)

El debat dels historiadors (conegut com a Historikerstreit) era conseqüència directa del concepte de Sonderweg (via especial). Durant els anys 80, el debat va arribar al seu punt àlgid (1986–1989), encara que avui se segueix discutint. Estava centrat en els problemes del nazisme i els seus crims, sobretot la qüestió de la responsabilitat. Als anys 50 ja es debatia sobre aquest tema: si el nazisme era o no una conseqüència inevitable de la història d’Alemanya.

1. Els historiadors occidentals (anglosaxons) creien que el nazisme i les seves conseqüències eren una conseqüència inevitable de la pròpia història d’Alemanya, és a dir, que les condicions prèvies havien de portar al nazisme.

2. Els historiadors alemanys occidentals afirmaven el contrari. Consideraven que el nazisme era un parèntesi en la història d’Alemanya i que els alemanys eren víctimes del nazisme i no pas els seus responsables; perquè havia estat una minoria criminal que va imposar el règim a través del terror. Aquesta interpretació era similar a la de Benedetto Croce sobre el feixisme italià i tenia a veure amb l’intent d’exculpar-se.

El Debat als Anys 80 i el Posicionament dels Historiadors

Als anys 80 van aparèixer nous plantejaments respecte a la història recent d’Alemanya. L’Historikerstreit va començar el 6 de juny de 1986 amb un article publicat al diari conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung per Ernst Nolte, on exposava que els crims del nazisme eren una resposta als crims del comunisme estalinista. Segons Nolte, l’horror original eren els gulags de Stalin i l’Holocaust només una resposta excessiva. Nolte veia en l’atac a la URSS una operació defensiva per protegir-se de l’estalinisme.

Per altra banda, Jürgen Habermas, un filòsof alemany, va escriure al diari progressista Die Zeit criticant les tesis de Nolte. Habermas exposava que la interpretació de Nolte relativitzava la criminalitat del nazisme, ja que el plantejava com una resposta defensiva, i això era inadmissible. El debat havia explotat.

Posicionaments a Favor d'Ernst Nolte:

• Michael Stürmer: Historiador conservador que defensava que Alemanya no havia de passar tant de temps lamentant-se i havia de recuperar l’orgull (el que ell anomenava “patriotisme positiu”).
• Andreas Hillgruber: Va publicar una polèmica tesi que deia que l’Holocaust es podria comparar amb les expulsions d’alemanys de després de la II Guerra Mundial. També afegia que els altres sistemes també havien fet les seves deportacions.
• Joachim Fest: Autor de la biografia d’Adolf Hitler. Tot i oposar-se al nazisme, Fest considerava que el nazisme tenia part de reacció a l’estalinisme, però no únicament.

Posicionaments a Favor de Jürgen Habermas:

• J. Kocka
• H.U. Wehler
• Ian Kershaw

Punts Clau del Debat Historiogràfic

Els principals interrogants que van centrar l'Historikerstreit van ser:

1. Fou l’Holocaust un genocidi únic a la Història?
2. Quin va ser el paper del Sonderweg (via especial)?
3. Fou l’Holocaust la reacció als crims de Stalin?
4. Van ser pitjors els crims de Stalin o els del nazisme?

Altres Debats Sorgits de l'Historikerstreit

Al cap d’uns anys, el debat es va suavitzar i de tant en tant reapareix, com va passar als anys 90. Es poden identificar tres fases o temes derivats:

1. El Mite de la Wehrmacht "Bona"

   Fins als anys 80 es deia que els responsables dels crims del nazisme havien estat les SS i que l’exèrcit (la Wehrmacht) havia complert el seu deure, però no havia participat en els crims del nazisme. Tot això era mentida, ja que sí que hi havien participat, sobretot a l’Est d’Europa. El debat es va originar per una exposició sobre els crims de la Wehrmacht que voltava per Alemanya.

2. Daniel Jonah Goldhagen i Els Botxins Voluntaris de Hitler

   Aquesta obra (Los verdugos voluntarios de Hitler, en castellà) va ser un bestseller i un llibre molt mediàtic. En ell s’exposava que l’enorme majoria d’alemanys van participar directament o indirectament en l’Holocaust perquè tenien una voluntat genocida compartida. Aquesta tesi va despertar l’interès entre els joves alemanys per la història del III Reich. L'historiador Ian Kershaw va definir l’obra com a dolenta perquè ignorava documents que contradeien la teoria, perquè portava a l’extrem la participació i perquè només agafava algunes proves i d’altres no. La majoria d’historiadors consideren que és una obra dolenta.

3. La Qüestió de l’Ús Públic de la Història

   La major politització de la Història va marcar la historiografia, ja que l’ús d’arguments històrics es va convertir en una arma política. A Itàlia, aquesta qüestió va tenir un fort ressò, ja que l’any 1998 va aparèixer un llibre sobre la Guerra Civil Espanyola amb dos testimonis italians: un republicà, militant anarquista que va tornar a Itàlia disgustat; i un franquista, que es va allistar per lluitar contra el comunisme. L’autor de la introducció afirmava que havien fet bé, el republicà de marxar del bàndol i el franquista per haver-se allistat contra el comunisme. Això va generar una forta polèmica (articles, debats i TV) durant mesos, fins al punt que alguns polítics van usar el debat per criticar l’antifeixisme, per desmitificar-lo com a fundador de la República d’Itàlia i per equiparar moralment els antifeixistes i els nazifeixistes.

El problema era, més enllà de la polèmica, la banalització de la Història; malauradament, una tendència creixent.