Història, Societat i Cultura d'al-Àndalus i Catalunya

La història d’al-Àndalus

L'any 711, el regne visigòtic va viure una guerra civil entre Roderic i els familiars del rei anterior. Aquests últims van demanar ajuda als musulmans, que ja dominaven el nord de l'Àfrica. El governador d'aquesta zona, Musà ibn Nusayr, i el seu general Tariq ibn Ziyad van travessar l'estret de Gibraltar amb les seves tropes i van derrotar l'exèrcit de Roderic a la batalla de Guadalete (711).

Però Musà i Tariq no van tornar el poder als visigots. En només quatre anys, els seus exèrcits van ocupar la major part de la Península. Els exèrcits musulmans van trobar poca oposició: la noblesa visigòtica estava desunida i la població es va mostrar indiferent a la invasió.

Els musulmans van conquerir gairebé tota la Península, però aviat van abandonar els territoris situats al nord del Sistema Central, difícils de dominar, i van anomenar al-Àndalus les terres que tenien sota el seu poder.

Al-Àndalus va passar a estar governada per un emir o governador, dependent del califat de Damasc, i Còrdova va esdevenir la capital del territori.

L’emirat independent

Com hem vist en la unitat 1, l'any 750 la família Omeia va ser assassinada i els abbàssides van prendre el control de l'Imperi musulmà. Només un dels seus membres, el jove Abderraman, va aconseguir escapar i arribar a la península Ibèrica, on va aconseguir el poder.

L'any 756 es va proclamar emir de Còrdova amb el nom d'Abderraman I. El títol d'emir independent significava que els governadors d'al-Àndalus deixaven d'obeir el califa, tot i que van continuar reconeixent-ne l'autoritat religiosa.

Els primers temps de la història d'al-Àndalus van ser turbulents. Els emirs es van enfrontar a les incursions militars dels francs i dels altres cristians que s'havien refugiat al nord, i també es van produir un gran nombre de revoltes internes.

El califat de Còrdova

Abderraman III va heretar el tron l'any 912. Els primers anys del seu regnat va aconseguir sufocar les insurreccions internes i les incursions cristianes.

Les victòries li van donar una gran autoritat i Abderraman III es va intitular califa l'any 929. Aquest títol significava que Abderraman III, a més de dirigir el govern, també era la màxima autoritat religiosa del seu regne. El califat de Còrdova va ser el període més brillant de la història d'al-Àndalus.

Almoràvits i almohades

Els almoràvits van passar a la península Ibèrica per frenar l'avenç cristià, van posar fi als regnes de taifes i van tornar a unificar al-Àndalus.

El 1147 els almoràvits van ser substituïts en el poder per un altre poble berber, els almohades. Els almohades van llançar una ofensiva general contra els regnes cristians. Només la unió dels exèrcits cristians va permetre frenar els almohades en la decisiva batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Després d'aquesta derrota, l'Imperi almohade es va desintegrar i els cristians van conquerir gairebé tot al-Àndalus.

El regne nassarita de Granada

El regne de Granada es va convertir en l'últim territori musulmà a la Península. S'estenia per les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i la part oriental de Cadis. Estava governat per la família dels Nasr, d'on ve el terme nassarita.

El regne nassarita era molt feble. Durant gairebé dos segles i mig, va ser vassall de Castella. Els governants granadins havien de pagar un tribut als reis castellans i ajudar-los en cas de guerra.

La història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres famílies nobles, com la dels Abenserraigs. Els enfrontaments interns van afeblir el regne i van acabar facilitant la conquesta cristiana, duta a terme pels Reis Catòlics el 1492.

Una economia pròspera

La major part de la població d'al-Àndalus es dedicava a l'agricultura. Els cereals, la vinya i l'olivera van continuar sent els conreus més importants, però els musulmans van introduir innovacions que han perdurat fins als nostres dies.

• Van desenvolupar les tècniques de regadiu. Una xarxa de sínies i sèquies assegurava el reg de camps que abans eren erms, de manera que va augmentar la producció.
• Van introduir nous conreus, com el cotó i l'anyil (una herba tintòria), que s'usaven en la indústria tèxtil, i l'arròs, la canya de sucre, les albergínies, les carxofes, etc., que es destinaven a l'alimentació.

En les ciutats es va desenvolupar una producció artesana de gran qualitat. La ceràmica, el cuir repujat, l'orfebreria, la fabricació d'armes, la producció de colorants i el treball de la seda eren les manufactures més destacades. Al-Àndalus també va ser el centre d'un comerç molt actiu. Els productes artesans andalusins es venien en altres regions del món. A canvi, els comerciants portaven esclaus i or. Per fer els intercanvis comercials s'usaven principalment dues monedes: el dinar d'or i el dirham de plata.

Una societat desigual

Després de la conquesta, els musulmans van ser tolerants amb els cristians i els jueus, de manera que aquests es van quedar a al-Àndalus. Al principi, només alguns grups de cristians van emigrar a les terres del nord. Per això, la societat andalusina estava formada per gent de diferents costums i religions.

El grup més poderós estava format pels conqueridors i els seus descendents, àrabs i berbers. Però dins d'aquest grup hi havia grans diferències.

• Els àrabs es van reservar les millors terres i els càrrecs de govern.
• Els berbers eren més nombrosos, però van obtenir menys beneficis, i per això algunes vegades es van revoltar.

La resta de la població s'organitzava per criteris religiosos.

• Els muladís eren els cristians que van adoptar la religió, la llengua i els costums de l'islam. Alguns ho van fer perquè d'aquesta manera no havien de pagar impostos.
• Els mossàrabs eren els cristians que van continuar practicant la seva religió. Com que no eren musulmans, pagaven impostos. A partir del segle IX, molts van emigrar als regnes del nord, fugint de les persecucions.
• Els jueus eren una minoria molt activa en el terreny econòmic. Van establir comunitats importants a Toledo, Granada, Còrdova, Sevilla i Saragossa. Normalment, residien en barris separats de la resta de la població.

Un món urbà

Tot i que la majoria de la població vivia al camp, a al-Àndalus les ciutats tenien una gran importància, ja que eren el centre de la vida econòmica, religiosa i cultural. Còrdova, per exemple, tenia uns 100.000 habitants. Era una ciutat molt gran en comparació amb les que hi havia a la resta de l'Europa occidental.

Les ciutats islàmiques estaven emmurallades i tenien diverses portes que es tancaven a la nit. La part principal de la ciutat era la medina o ciutat vella, en la qual hi havia els edificis més destacats. El més important era l'aljama o mesquita principal, al voltant de la qual girava la vida religiosa de la ciutat. També hi havia altres mesquites més petites distribuïdes per altres zones de la ciutat.

El llegat cultural

A al-Àndalus va florir una cultura esplèndida. L'apogeu va començar a partir del segle X, gràcies a l'obra del califa Hakam II, que va reunir una biblioteca que va arribar a tenir 400.000 volums.

Entre els intel·lectuals van destacar el musulmà Averrois i el jueu Maimònides.

El llegat andalusí és profund en la nostra vida quotidiana. Per exemple, els habitatges i la gastronomia del sud i l'est de l'Estat espanyol no s'expliquen sense aquest influx andalusí. I l'empremta també és important en les llengües peninsulars: per exemple, s'estima que unes 10.000 paraules catalanes tenen un origen àrab.

L'arquitectura islàmica

L'arquitectura islàmica té unes característiques particulars:

• Sovint, es construïa amb materials pobres i poc duradors, com ara maons i guix.
• Aquests materials, però, es recobrien amb una decoració abundant i molt bella, que els donava una aparença de gran riquesa. Per decorar usaven, sobretot, motius geomètrics i vegetals. Un altre tipus de decoració era la cal·ligrafia, que és molt bonica i artística. Cobrien els murs amb textos de l'Alcorà, poemes i lloances.
• La preocupació per crear ambients agradables i frescos va donar lloc a espais en els quals abundaven jocs de llum i ombra que s'aconseguien per mitjà de l'ús de vidrieres, gelosies i reflexos a les rajoles. A més, el gust per l'aigua es materialitzava en fonts, piscines, cascades, etc.
• Els edificis musulmans se sostenien sobre columnes, pilars i diferents tipus d'arcs, com ara els arcs de ferradura i els polilobulats. A vegades aquests elements eren tan nombrosos que formaven autèntics boscos.
• Generalment, els edificis es cobrien amb sostres plans i de fusta, tot i que també usaven cúpules, que van arribar a ser decorades amb gran riquesa.

L’islam a Catalunya

L'arribada de l'islam a Catalunya es produeix en el mateix context de crisi de la monarquia visigòtica que va permetre la ràpida penetració en el conjunt de la península, a partir de l'any 711. En canvi, des d'un primer moment, la presència musulmana als territoris que actualment formen Catalunya va ser més inestable que a d'altres indrets a causa del caràcter fronterer de la zona.

Les ciutats van tenir actituds diverses davant l'avenç dels exèrcits musulmans: mentre Lleida arribava a un acord amb els invasors, Tarragona va oferir una tenaç resistència i va ser durament castigada pels assaltants, fet que els va facilitar la negociació en altres llocs. Barcelona va ser conquerida el 716 i, una mica més tard, es va completar la presa de tot el regne visigòtic amb la conquesta de Narbona al nord dels Pirineus. Les avantguardes musulmanes van fer diverses incursions dins els territoris francs, fins que Carles Martell els va deturar a la batalla de Poitiers (l'any 732).