Història de la Poesia Catalana de Postguerra: Realisme, Avantguarda i Evolució

Evolució de la Poesia Catalana de Postguerra (1953-2000)

El Realisme Social i la Figura de V. A. Estellés (1953-1970)

Un primer període aniria de l’any 1953 al 1970: Vicent Andrés Estellés es dona a conèixer durant els anys 50 amb Ciutat a cau d'orella i La nit. Posteriorment publica L'amant de tota la vida. En aquestes obres es presenta la misèria de la postguerra i la sensació d'angoixa davant la monotonia de l'existència humana i l'opressió política i moral. El poeta se'ns mostra com un cronista de la realitat.

El llibre de meravelles (1971) suposà un veritable punt d’inflexió en l’evolució intel·lectual i artística d’Estellés i marca el pas a una manera de fer poesia més realista, vital i alliberadora. El poeta vaga per la València de la postguerra, sorprès i desesperat per la misèria que contempla, i conscient de la responsabilitat cívica que li produeix "l'enaltida condició" de poeta del poble. A més, en aquesta etapa publica Primera audició, L’inventari clement, La clau que obri tots els panys i Llibre d’exilis.

Tendències Poètiques Inicials i el Gir cap al Realisme Social (Anys 60)

En un primer moment, la poesia va seguir les tendències anteriors a la Guerra Civil: la tradició simbolista i l'avantguardista. A partir dels anys 60, els poetes canvien l'orientació cap al realisme social.

Característiques del Realisme Social en Poesia

1. Protagonisme en el poema del jo i del nosaltres: L’autor, que se solidaritza amb els altres, esdevé protagonista (locutor) del poema, en representació del col·lectiu reprimit.
2. Destinatari: El poeta s’adreça a la “immensa majoria”, no a l’elit.
3. Descripció: Realitats amargues de la guerra i la postguerra.
4. Temes freqüents: La denúncia d'injustícies, la demanda de llibertat (sobretot d'expressió), la reflexió sobre la funció del poeta i la poesia.
5. Font d’inspiració: L'experiència personal.
6. Llenguatge: Usen un llenguatge directe i viu, de vegades col·loquial, per arribar millor al seu destinatari.
7. Estil: Tendència a la narrativitat.
8. Funció social: La poesia és denúncia i forma d’alliberar-se de tota mena d'alienacions i d'opressió.

L'Avantguarda i el Compromís: Foix i Brossa

La poesia avantguardista, que havia aparegut en el nostre panorama literari durant la segona dècada del segle XX, incorpora, amb la Guerra Civil, la temàtica del compromís. Es centra en la ruptura formal i lingüística, en la provocació i la incorporació de temes insòlits. És un estil de poesia que connecta amb el surrealisme d’abans de la Guerra Civil i les seves referències oníriques i antiburgeses. Hi destaquen J. V. Foix, autor que ja havia publicat abans de la guerra però que es consagrarà amb Sol i de dol (1947), i Joan Brossa, amb Romanços del Dragolí (1948).

El Rebuig al Realisme: Simbolisme i Experimentalisme (Anys 70)

A partir dels anys 70 es produeix el rebuig a la poesia que es feia en els anys 60, marcada pel realisme i pel compromís social i polític. Es publicaran dos llibres importants que inclinaran la poesia cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa. Aquesta nova poesia no-realista presenta les característiques següents:

• El poeta se centra en la retòrica i en la bellesa més que en el missatge.
• La veu poètica passa a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia és considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees i de la intimitat, relacionats amb el món oníric.

Intimitat, Escepticisme i Nous Poetes (Anys 80, 90 i 2000)

Durant els anys 80 la poesia continua els mateixos paràmetres i els poetes conceben la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Durant els anys 90 i 2000, apareix un fort escepticisme, potser per l’impacte de fets socials com la Guerra dels Balcans i la d’Iraq, que van mostrar un món no tan agradable i just. Són poetes d'aquest període Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Marc Granell, Vicent Alonso o Enric Sòria.